Si contemplem les aproximacions creatives dins d’un dispositiu artístic, veurem que els resultats més productius per ser pensats ho constitueixen, quan el projecte de creació es sustenta en allò que d’entrada és coneix més profundament. En el cas de Carla Simon i la seva faceta creadora sembla prou evident. Ja en la tan celebrada Estiu 1993 s’apropava a records i fantasmes del seu imaginari familiar, fins a teixir una pel·lícula que en la seva plenitud, barrejava ficció i realitat documental amb un domini de la imatge i el so que podríem qualificar de magistral.

Tanmateix, la Carla sortejava els paranys d’una primera obra, on massa vegades sembla que es vulguin dir moltes coses i on és precisament aquesta hibris (desmesura) la causant de la manca d’humilitat i precisió en el llenguatge cinematogràfic o de qualsevol altra naturalesa. No cal referir-se a Wittgenstein quan ens parla dels limites del llenguatge i del nostre mon, però la cineasta catalana, plenament conscient, dels perills de l’excés, dona un pas més dins del seu imaginari i construeix amb Alcarràs un film que mereix atenció i consciència activa per part del seu potencial espectador.

Simon parla d’allò que coneix i controla, però el seu camp visual i d’escriptura s’amplià força. No ens trobem en cap protagonisme concret dels seus figurants, ans al contrari tots tenen la seva quota de protagonisme en un discurs prou coral que agafa el seu model reduït en la seqüència absolutament extraordinària de la caragolada. I som molt conscients d’això, entre d’altres raons, perquè hem anat a algunes i emocionalment ens trobàvem projectats dins de la mateixa.  El decorat anava sent guarnit i les ganes de participar també augmentaven. En qualsevol cas el decorat major i més significatiu dins de l’esdevenir de la pel·lícula és òbviament els arbres fruiters de préssecs que en la seva alineació configuren un exèrcit que acabarà sent derrotat per una pretesa modernitat. La seva metafòrica destrucció no comença ni quan per treure quatre quartos els més espavilats de la pagesia planten i cuiden marihuana, ni tampoc l’arribada de les plaques solars que destruiran amb les grues els presseguers. Darrera de tot això hi ha el capitalisme depredador que, més enllà de la destrucció d’un decorat de moltes dècades i el seu industrialisme agrari tan agressiu, acaba per qüestionar també el treball comunitari, la cèl·lula familiar que pot intuir-se en procés de transformació o de potencial extinció.

No hi ha nostàlgia ni cap melancolia en el relat perquè en aquest trànsit d’allò més petit, sigui un joc infantil d’Iris i els bessons o els dolors d’esquena del Quimet, a allò més gran, un mon que malauradament s’acaba, el que ens trobem és un teixit existencial escampat per un humanisme prou ple d’emocions perquè nosaltres ho sentim en les nostres pròpies pells. Parafrasejant Sartre podríem dir que el pagès comença per existir quan es llança a un futur on pot tenir consciencia de la seva importància. El pagès és un projecte que viu de forma subjectiva i no te cap sentit sense aquest desideràtum. Per tant el pagès i la pagesia en general, són els projectes que han volgut ser, la terra com l’eix nodal de la seva existència, i de retruc mai són el que vulguin ser perquè tot està condicionat pel projecte. Simon i Vilaró ho saben i omplen les seqüencies d’un existencialisme prou humanista perquè quan trontolli, la terra i els préssecs també ho facin. D’altra banda la polisèmia visual dels punts de vista en que la càmera s’instal·la dins de la narrativitat comporta una embranzida on la coralitat s’escampa i mai s’anul·la pels diferents actants que entren i surten de camp amb tota naturalitat i això és un mèrit indubtable de la Carla Simon i del seu equip. Tanmateix el treball del fora camp, com ja passava en Estiu 93, principalment en l’àudio pot fer perdre aquesta espontaneïtat i transparència del discurs; res que no sigui insalvable per apreciar la magnitud d’una obra tan sòlida. Una de les millors pelis que podrem veure possiblement aquest any.