EL POST-ESTRUCTURALISME DE GILLES DELEUZE (i IX ): final

La meva “relació” amb Deleuze i amb els seus textos, pot semblar paradoxal perquè curiosament i producte de la meva llicenciatura en Comunicació Audiovisual vaig arribar primer pel final, es a dir per la part de la seva obra més específicament estètica com si diguéssim. Els dos volums sobre cinema van ser en el seu moment una lectura cabdal pel coneixement i anàlisi del cinema de la modernitat[1]. Desprès una monografia sobre Nietzsche[2] va demostrar-me el seu caràcter filosòfic certament “diferent” o millor dit diferencial. En referència a l’objecte d’aquest treball, es a dir, el rizoma, m’agradaria dir que desprès de la seva/es lectura/es i malgrat el potencial grau de dificultat que comporta  ensumar  el seu corpus filosòfic, em sembla un text que es reinventa contínuament, en la necessitat de fer palès, l’acte de pensar i contrastar-lo fins extrems potser amagats però no àrids. De fet, el rizoma no deixa de ser la metàfora destinada a explicant-se tot aquest reguitzell d’inseguretats i derives en que la postmodernitat s’ha posat. El que resulta potser  engrescador es que d’aquestes multiplicitats heterogènies del rizoma surt el convenciment de que el model en que ens vamm instal·lar ha demostrat el seu esgotament i la necessitat de la recerca de nous camins que permetin una millor relació envers la mateixa filosofia. Es a dir, no volem privilegiar el famós, en el seu moment, maître a pensar, sinó que entre tots anirem fent ruta en l’entrellat dels camins que hi son però que fins ara no intuíem o estaven latents esperant la seva visibilitat.


[1] Aquesta situació es reflexa d’una manera molt pertinent en el llibre de Domènec Font :”Cuerpo a cuerpo, radiografías del cine contemporáneo.

[2] Gilles Deleuze, Nietzsche y la filosofía, (1971) Ed. Anagrama.

BIBLIOGRAFIA:

DELEUZE, GILLES, Nietzsche y la filosofia (1971) Ed. Anagrama, Barcelona

DELEUZE,G. GUATTARI,F. Mil Mesetas: Capitalismo y esquizofrenia (2002) Ed. Pretextos, Valencia

DELEUZE, GILLES, Deseo y placer, Archipiélago, Cuadernos críticos de la cultura, n.23 (1995) Barcelona

DELEUZE, G. PARNET, C. Diálogos (1980) Ed. Pretextos, Valencia

DELEUZE, G. La imagen-movimiento. Estudios sobre cine 1. (1984) Ed. Paidós, Barcelona

DELEUZE, G. La imagen-tiempo. Estudios sobre cine 2. (1986) Ed. Paidós, Barcelona

FONT, DOMÊNEC, Cuerpo a cuerpo: Radiografías del cine contemporáneo (2012) Galaxia Gutenberg, Círculo de Lectores, Barcelona

PARDO, JL. El cuerpo sin órganos: presentación de Gilles Deleuze (2011) Ed. Pretextos, Valencia

Anuncios

EL POST-ESTRUCTURALISME DE GILLES DELEUZE (VIII)

L’emergència de les multiplicitats, la predominança de les diferències, la societat contra l’Estat, l’ecologia contra l’hegemonia de la tecnologia; millor que “contra”  potser seria millor dir : al costat, paral·lel, en un altre sentit, un esdevenir sempre ha de ser minoritari: no es tracta d’esdevenir home, sinó d’esdevenir nen, o negre, dona. Esdevenir vol dir poder habitar també aquestes situacions diferents que no fan a les nostres formes més consolidades, de vegades a través de les bretxes que el propi sistema ens ofereix. Per exemple l’esdevenir nen al·ludeix a la potència, a la flexibilitat(permeabilitat) tan característica  en el nen. Un esdevenir jueu al·ludeix a l’estranger, al que és estrany(diferent fins i tot) en nosaltres mateixos, també a la diàspora i al nomadisme per a la creació. Un esdevenir negre, cap a elements com el jazz, la improvisació o la lluita.

Aquest pensament molecular i heterogeni també té i comporta els seus perills. En certes ocasions la identitat marxa cap a un procés de des-identificació i de creació de noves situacions i en altres cap a la bogeria, cap a la esquizofrènia. Estem sempre en un marge molt delicat. Pel terror que ens inspira la diferencia i la pretesa inseguretat tendim a optar per una forma acabada i referencial. L’esquizoanalisi , a la clínica, treballa amb les línies dures i amb les flexibles, amb les línies referencials i amb les moleculars. Però tampoc cal fer una apologia de la fragilitat, de la molecularitat, de la línia flexible. Per exemple, Deleuze potser diria “No m’agraden els indignats”, perquè aquesta certa ideologia que l’indignat comporta, aquesta ideologia de, tot el temps, fora de, d’anar més enllà del subjecte polític, el fa ser un objecte fàcil per a la moralitat, i ja sabem que aquesta és la figura més patètica i trista per a la dominació. Estaríem doncs en aquest cas, de nou davant de la lògica de l’arbre que calca i reprodueix, buscant descriure un estat de fet, la compensació de relacions intersubjectives o bé fins i tot l’exploració d’un inconscient ocult. Per això cal allunyar-se del calc i acostar-se al mapa, fer rizoma, no reproduir un inconscient tancat sobre si mateix sinó construir i de-construir, contribuint a la connexió dels camps.

EL POST-ESTRUCTURALISME DE GILLES DELEUZE (VII)

Haced Rizoma y no raíz, no plantéis nunca! No sembréis, horadad! No seáis uno ni lo múltiple, sed multiplicidades! (Gilles Deleuze i Félix Guattari. Mil mesetas pág.28 Introd.Rizoma, Ed. Pretextos).

Segons els principis de connexió i d’heterogeneïtat, qualsevol punt del rizoma (l’herba) pot ser vinculat(creix) amb qualsevol altre punt, a diferència de l’arbre i l’arrel que sempre fixen un ordre unidireccional. En el principi de multiplicitat: una multiplicitat( d’herba) no té ni subjecte ni objecte, sinó únicament determinacions, tamanys, dimensions que no poden augmentar sense que ella (la multiplicitat) canviï de natura. En el principi de ruptura asignificant: tot rizoma compren línies de segmentarietat segons les quals està estratificat, territorialitzat, organitzat, significat, atribuït, … però també línies de desterritorialització segons les quals s’escapa sense parar(el creixement de l’herba es fa bastant incontrolable) .Finalment en el principi de cartografia i calcomania: un rizoma és aliè a tot eix genètic, ja que té sempre múltiples entrades(l’herba no té ni un principi ni un final) . Així el rizoma és una antigenealogia, un mapa que ha de ser produït, construït, sempre connectable, alterable i amb línies de fuga o desterritorialització. Amb aquests principis, Deleuze i Guattari sostenen que l’estructura del coneixement no es deriva per medis lògics d’un conjunt de principis, sinó que s’elabora simultàniament des de tots els punts sota la influència recíproca de les distintes observacions i conceptualitzacions[1].

5) A partir de la idea de l’ Èdip es va difondre com a proposta fonamental, des dels anys ’70, la fórmula que “l’inconscient està estructurat com un llenguatge”(Lacan). Si l’inconscient està estructurat com un llenguatge, on està la seva potència? On és si l’inconscient ja està estructurat, si el seu límit és la llengua que posseeixo? La crítica s’ha de centrar ràpidament en la paraula “estructurat”: si l’inconscient està estructurat, ja és preconscient. L’inconscient no està estructurat  diu Deleuze perquè l’inconscient és en potència[2].

Passem ara més en concret al dispositiu rizomàtic. Davant la pregunta “És l’ Èdip universal?”, Deleuze i Guattari contesten que l’ Èdip seria només una manera de funcionament, i que hi ha també altres maneres de funcionament. L’ Èdip és una funció estructural d’un tipus d’Estat i societat, però hi ha altres maneres d’organitzar les societats. Partir de que l’ Èdip és universal és negar-se a qüestionar la relació que les societats primitives tenen amb l’Estat. Hi va haver societats sense Estat i tal vegada les hagi novament en el futur. Això no vol dir que no calgui estudiar l’Estat i que les relacions amb l’Estat no siguin molt significatives, però també són molt significatius els moments que vivim sense Estat, com s’ha demostrat perfectament en les societats primitives.


[1] Però i això és important, els conceptes no poden definir-se d’una manera aïllada, sinó en relació a altres. Per utilitzar l’exemple de Deleuze referit al cinema en els seus dos magnífics textos sobre el mateix: “una teoria del cine no és quelcom sobre el cine sinó sobre els conceptes que aquest enceta i posa de manifest

[2] Hi ha un intent per demostrar que la identitat sempre és fragmentària, que un no és tot el temps el mateix, d’aquí la necessitat d’un inconscient no representatiu sinó productiu, que conté en potència tot el que va a ser, i per això no està estructurat, a diferència del pre-conscient, que sí és representatiu.

EL POST-ESTRUCTURALISME DE GILLES DELEUZE (VI)

Un pensament rizomàtic connecta entre si l’heterogeni en lloc de subordinar a l’ homogeni. Així, un rizoma[1] no admet cap totalització ni jerarquia rígida. Per tant entrem en un terreny abonat pel desig deleuzià. En la psicoanàlisi freudià , la capacitat per representar és la condició de possibilitat primera per estimar i produir. La col·lisió sembla evident; per Deleuze, en canvi sembla tot el contrari, el desig no ve retallat per la representació d’una manca sinó que es dóna en virtut de la sobreabundància que surt dels motlles de la representació, com podem entreveure a l’esbossar aquest esdevenir-nietzschià de Deleuze en la que s’instal·la la seva filosofia quan tracta l’inconscient[2].Deleuze i Guattari no es troben gens còmodes alhora d’entreveure la psicoanàlisi freudiana perquè aquesta fa un reducconisme evident dels temes familiars[3] quan es dedica a construir l’inconscient.

Però, què és per a Deleuze dret a desitjar?. Ell no parla en cap moment  de tenir dret a satisfer els nostres desitjos, o si escau, alliberar-nos de la passió, doncs, tot  i  suposant  els casos en què un desig pugui ser fruit d’una passió, no per això es pot alliberar res, no hi ha res a alliberar ja que no existeix. El desig és invisible, incapaç de ser vist o inferit per si sol, és necessari aleshores – per Deleuze-“anar” a la recerca d’un territori que farà de mapa conceptual, perquè aquí no siguin ja desitjos, sinó allò que es la seva materialització ,es a dir  plaers , i si el cos s’ocupa a fer esclatar  les seves potències i recórrer tots aquells desitjos estarà en camí d’arribar a les possibilitats de completar allò que desitgem  que es el plaer[4].


[1] El qual ens revela que el triangle edípic no té cap veritat històrica del nostre desig, sinó més aviat la psicoanàlisi es val d’aquest mite per imposar una cura als desitjos i l’inconscient de l’home.

[2] L’inconscient és tot allò que encara no va ser codificat, l’origen, la força vital, la voluntat de poder, l’energia de  la Naturalesa sense cap representació, potser allò que convé al cos sense òrgans abans que el judici de déu ho esdevingui un organisme dins de l’oceà. Aquí s’inscriu el concepte màquina desitjant que produeix precisament no el desig sinó desitjos quelcom molt diferent.

[3] No ens reduïm a la noció anecdòtica que circula al voltant de l’ Èdip, que el defineix com l’amor del fill per la mare o viceversa. Sostinguem que l’ Èdip és una funció psicològica per la qual un estima una cosa i s’identifica amb una altra, és una funció per la qual un s’identifica amb alguna cosa que no és el mateix que el que estima.

[4] Completar un plaer necessita d’una trobada, el fet de gaudir és advertir el fet d’una major potència i de futures capacitats. Deleuze escapa així dels eixos de normalització, escapa a Freud i a qualsevol anti-pessimista, per que ell fa i dona vida a les desviacions i diferències. A Mil mesetas (pág.65) s’insisteix amb la potència de la desterritorialització envers aquest organisme que sobresurt.