EL POST-ESTRUCTURALISME DE GILLES DELEUZE (VI)

Un pensament rizomàtic connecta entre si l’heterogeni en lloc de subordinar a l’ homogeni. Així, un rizoma[1] no admet cap totalització ni jerarquia rígida. Per tant entrem en un terreny abonat pel desig deleuzià. En la psicoanàlisi freudià , la capacitat per representar és la condició de possibilitat primera per estimar i produir. La col·lisió sembla evident; per Deleuze, en canvi sembla tot el contrari, el desig no ve retallat per la representació d’una manca sinó que es dóna en virtut de la sobreabundància que surt dels motlles de la representació, com podem entreveure a l’esbossar aquest esdevenir-nietzschià de Deleuze en la que s’instal·la la seva filosofia quan tracta l’inconscient[2].Deleuze i Guattari no es troben gens còmodes alhora d’entreveure la psicoanàlisi freudiana perquè aquesta fa un reducconisme evident dels temes familiars[3] quan es dedica a construir l’inconscient.

Però, què és per a Deleuze dret a desitjar?. Ell no parla en cap moment  de tenir dret a satisfer els nostres desitjos, o si escau, alliberar-nos de la passió, doncs, tot  i  suposant  els casos en què un desig pugui ser fruit d’una passió, no per això es pot alliberar res, no hi ha res a alliberar ja que no existeix. El desig és invisible, incapaç de ser vist o inferit per si sol, és necessari aleshores – per Deleuze-“anar” a la recerca d’un territori que farà de mapa conceptual, perquè aquí no siguin ja desitjos, sinó allò que es la seva materialització ,es a dir  plaers , i si el cos s’ocupa a fer esclatar  les seves potències i recórrer tots aquells desitjos estarà en camí d’arribar a les possibilitats de completar allò que desitgem  que es el plaer[4].


[1] El qual ens revela que el triangle edípic no té cap veritat històrica del nostre desig, sinó més aviat la psicoanàlisi es val d’aquest mite per imposar una cura als desitjos i l’inconscient de l’home.

[2] L’inconscient és tot allò que encara no va ser codificat, l’origen, la força vital, la voluntat de poder, l’energia de  la Naturalesa sense cap representació, potser allò que convé al cos sense òrgans abans que el judici de déu ho esdevingui un organisme dins de l’oceà. Aquí s’inscriu el concepte màquina desitjant que produeix precisament no el desig sinó desitjos quelcom molt diferent.

[3] No ens reduïm a la noció anecdòtica que circula al voltant de l’ Èdip, que el defineix com l’amor del fill per la mare o viceversa. Sostinguem que l’ Èdip és una funció psicològica per la qual un estima una cosa i s’identifica amb una altra, és una funció per la qual un s’identifica amb alguna cosa que no és el mateix que el que estima.

[4] Completar un plaer necessita d’una trobada, el fet de gaudir és advertir el fet d’una major potència i de futures capacitats. Deleuze escapa així dels eixos de normalització, escapa a Freud i a qualsevol anti-pessimista, per que ell fa i dona vida a les desviacions i diferències. A Mil mesetas (pág.65) s’insisteix amb la potència de la desterritorialització envers aquest organisme que sobresurt.

Anuncios