Un pensament rizomàtic connecta entre si l’heterogeni en lloc de subordinar a l’ homogeni. Així, un rizoma[1] no admet cap totalització ni jerarquia rígida. Per tant entrem en un terreny abonat pel desig deleuzià. En la psicoanàlisi freudià , la capacitat per representar és la condició de possibilitat primera per estimar i produir. La col·lisió sembla evident; per Deleuze, en canvi sembla tot el contrari, el desig no ve retallat per la representació d’una manca sinó que es dóna en virtut de la sobreabundància que surt dels motlles de la representació, com podem entreveure a l’esbossar aquest esdevenir-nietzschià de Deleuze en la que s’instal·la la seva filosofia quan tracta l’inconscient[2].Deleuze i Guattari no es troben gens còmodes alhora d’entreveure la psicoanàlisi freudiana perquè aquesta fa un reducconisme evident dels temes familiars[3] quan es dedica a construir l’inconscient.

Però, què és per a Deleuze dret a desitjar?. Ell no parla en cap moment  de tenir dret a satisfer els nostres desitjos, o si escau, alliberar-nos de la passió, doncs, tot  i  suposant  els casos en què un desig pugui ser fruit d’una passió, no per això es pot alliberar res, no hi ha res a alliberar ja que no existeix. El desig és invisible, incapaç de ser vist o inferit per si sol, és necessari aleshores – per Deleuze-«anar» a la recerca d’un territori que farà de mapa conceptual, perquè aquí no siguin ja desitjos, sinó allò que es la seva materialització ,es a dir  plaers , i si el cos s’ocupa a fer esclatar  les seves potències i recórrer tots aquells desitjos estarà en camí d’arribar a les possibilitats de completar allò que desitgem  que es el plaer[4].