(“…el progreso de la cultura reside en la pérdida de felicidad por aumento del sentimiento de culpabilidad…”) Sigmund Freud, 1930 (El malestar en la cultura).
El problema que aborda Freud a El malestar a la cultura entre d’altres qüestions (el de la renúncia pulsional que exigeix la cultura, la pèrdua d’una satisfacció individual que implica la vida en societat, el llaç amb altres), resulta especialment vigent en l’actualitat. De fet, Freud assenyala en aquest text que la recerca del plaer com un fi de la vida, la recerca en definitiva de la felicitat, és irrealitzable, que res al món està organitzat per obtenir aquest fi. La vida tal com ens és imposada és penosa, la felicitat completa és gairebé impossible. Així doncs, aquesta qüestió té una importància prou singular en l’actualitat, un temps en què la promesa de la felicitat i l’imperatiu de ser feliços bombardegen no només en les xarxes socials i els mitjans de consum i de comunicació sinó també en les plataformes i propostes d’alguns partits polítics. La felicitat és un factor de la política i Freud ens diu obertament que aquella és impossible. Tanmateix, la psicoanàlisi no transforma la impossibilitat de la felicitat en impotència; per contra, proposa saber que fer amb la falta, inventar el que hi ha (o hi pot haver) sense desconèixer el que no hi ha. El malestar en la cultura és llavors un text essencialment ètic, i és per això que és un dels textos fonamentals de Freud: acabant per ser un complement ètic a la metapsicologia freudiana, on s’hi extreuen les conseqüències ètiques (i polítiques) de la teoria psicoanalítica. Freud nua i lliga en el text allò clínic amb allò ètic i allò polític, i així ens ofereix el millor que la psicoanàlisi pot oferir al nostre temps: la seva ètica. En qualsevol cas, El malestar a la cultura és l’obra de Freud que introdueix de manera oberta una pregunta per la cultura i la seva relació amb el malestar. L’estar malament no només remet a causes intrínseques i psíquiques, sinó que el psiquisme es constitueix formalment i agafa embranzida dins d’una cultura determinada. Tanmateix, el malestar és així polític i cultural. Cada època té els seus imperatius de gaudi que generen un cert malestar. Freud trenca amb la dicotomia individu-societat. Però també el malestar en la seva cura podem dir que és cultural. No és tracta que hi hagi “símptomes vells” i “símptomes nous”, sinó que canvien els imperatius culturals i les persones s’han d’adaptar i conviure amb noves exigències. L’obra gira al voltant d’un antagonisme inexorable: les exigències pulsionals i les restriccions de la cultura. El jo voldria fer certes coses que la cultura no li permet, aleshores es reprimeix. El subjecte està dividit per desitjos que són inconciliables amb el deure de ser. El subjecte està reprimit, pudorós, vergonyós, limitat i frustrat. No és casualitat que la psicoanàlisi s’hagi fonamentat i basat en l’escolta de les dones. Destinades a la reproducció i el matrimoni, arrasades pel masclisme, Freud escolta dones insatisfetes amb aquest destí prefixat per la cultura patriarcal. Ja sigui a la seva època o a la nostra, la qüestió és la mateixa: Com assolir la felicitat i mantenir-la? Apareixen les exigències: Sigues feliç! Viu el present ¡Para de patir! Sigues lliure!. Una llista de tots els imperatius superjoics que esborren la tristesa del mapa humà i que intenten ficar el malestar sota de la catifa.
Però no ens desviem de l’objectiu del treball: que no és altre que intuir els lligams entre psicoanàlisi i ètica, molt presents en El malestar en la cultura i com a vegades, aquests lligams s’entrecreuen i es confonen. Plantejat d’aquesta forma l’ Ètica» i » la psicoanàlisi» no constitueixen, certament, dues ordres inconnexes, sinó interdependents. Més encara: cal dir que les seves esferes d’acció es barregen en tal grau que a vegades és difícil discernir allò relatiu d’una o de l’altra i establir les fronteres entre allò psicològic i allò ètic. Justament, una de les tasques pròpies i fonamentals de la teoria ètica és precisar doncs l’abast d’aquesta relació amb el propòsit doble de reconèixer, alhora que la interdependència entre l’Ètica i la psicoanàlisi, la independència necessària i la irreductibilitat d’una esfera a una altra en els dos respectius nivells: teòric i pràctic. Perquè també és evident que el reconeixement de la transcendència ètica de les troballes psicoanalítiques no invalida l’autonomia de la moralitat. Una de les conseqüències (negatives) del tomb revolucionari de la creació freudiana podria ser una confusió dels ordres(teòric-ètica- i pràctic-moral) i fins i tot l’aparent absorció dels problemes ètics en els problemes psicològics. Precisament per això, l’ètica teòrica ha de superar tota mena de «psicologismes», donant compte de l’especificitat del seu propi camp i consolidant d’aquesta manera el caràcter autònom i irreductible dels seus propis estudis.
En l’ordre moral, pràctic, l’obra de Freud expressa abans que res una crítica radical a la tradició ètica d’Occident, xifrada en la denúncia de les falses virtuts i de l’enganyós, precari i movedís assentament que la moral tradicional ha tingut a l’ànima humana . Però en l’ordre teòric dels problemes més radicals i universals que es planteja l’Ètica (relatius a la moralitat en general i a la moralitat o l’eticitat constitutiva), el pensament de Freud tendeix a posar en qüestió no ja una moral històrica o una tradició moral determinada sinó els fonaments mateixos de tota moral possible i de tota projecció ètica de la vida humana (ja sigui que aquests fonaments es posin fora -en un ordre transcendent- o dins de l’home mateix: a les seves pròpies facultats psíquiques). Com es concep, la psicoanàlisi comporta una nova idea de l’home en la qual la condició lliure, racional i moral d’aquest no sembla clarament assegurada; en la qual, precisament, queda obert el problema de l’autonomia del que és ètic, tant en l’ordre de la consciència moral com en el del deure i del valor. En realitat, tota la problemàtica teòrica de l’Ètica resulta, per dir-ho així, moguda del seu lloc, desplaçada, desenfocada, qüestionada i en suspens davant els nous problemes plantejats per aquest món «ocult» dels impulsos i desitjos inconscients i sacsejat per la » psicologia profunda» que desenvolupa Freud. I és que, en definitiva, la interpretació freudiana de la cultura posa realment en crisi gran part dels fonaments i dels continguts de la nostra cultura, sobretot en el camp de la moralitat en general. I «crisi» implica fallida, ruptura, estat de suspens i buit, trànsit «de vida o mort» del qual cal esperar tant resultats negatius com positius; situació límit o extrema, literalment decisiva, on es posa en joc l’existència mateixa travessada per aquesta crisi de valors. El concepte de crisi és essencialment històric i, en definitiva, només cobra la seva plena significació sobre la base del reconeixement de la constitutiva historicitat de tot allò humà, per la qual l’home no té una naturalesa immutable, sinó que va fent el seu ésser en el temps, per dir-ho en expressions heideggerianes. D’això resulta que els fets històrics decisius (siguin de caràcter teòric o pràctic) puguin penetrar fins al fons del ser produint alteracions essencials. El seu grau d’importància o transcendència històrica, de transformació revolucionària, es mesura, sobretot, per la intensitat amb què les accions poden arribar fins a allò bàsic produint canvis fonamentals. I és precisament dins dels marcs d’aquesta consciència històrica radical on cal situar els possibles abasts i la significació de la “posada en crisi” de la cultura i de la moralitat que sembla comportar el pensament del psicoanalista i pensador vienès.
BIBLIOGRAFIA:
Freud, Sigmund El malestar en la cultura, traducción de Ramón Rey Ardid, Alianza Editorial, Madrid, Reimpresión 2017.
Roudinesco, Elisabeth Freud en su tiempo y en el nuestro, Editorial Debate, Madrid, 2015.
WEBGRAFIA:
https://papers.ssrn.com/sol3/papers.cfm?abstract_id=3198416
Escriptures 