EL POST-ESTRUCTURALISME DE GILLES DELEUZE (I)

Efectivament, lo millor és no entendre,  el codi propi d’un llenguatge especialitzat, perquè en el fons d’allò que tractem és de l’absència de qualsevol veritat i certesa immutable i precisament el rizoma[1] seria la multiplicitat i la no presència del dualisme racionalista que tant de “mal” ens ha fet en la seva ontologia del ser. Per tant, sembla pertinent agafar exemples concrets d’aquesta multiplicitat per adonar-se’n de que ja no podem seguir pensant de la mateixa manera, es a dir, no hi ha un significat per cada cosa ni tampoc aquest significat amaga una veritat immutable que ens faci ignorar la fascinació de la seva deriva.


[1] Una sociedad, un campo social no se contradice, pero lo primero es que extiende líneas de fuga desde todas partes, primero son las líneas de fuga (aunque “primero” no es cronológico). Lejos de estar fuera del campo social o de salir de él, las líneas de fuga constituyen el rizoma o la cartografía. Las líneas de fuga son casi lo mismo que los movimientos de desterritorialización : no implican ningún retorno a la naturaleza, son puntas de desterritorialización en las disposiciones de deseo” (Gilles Deleuze, Deseo y placer  pág.16.Archipiélago (1995)

Anuncios