Xilè i l’experiment de l’escola d’Economia de Chicago
El plebiscit del 25 d’octubre de 2020 en el que un 80% de xilens van votar a favor de l’opció «Aprovo la redacció d’una nova Constitució per una Convenció constituent» va posar fi a una política implantada per la dictadura d’Augusto Pinochet, desprès de 30 anys de suposada democràcia: una Constitució que feia legal un règim polític autoritari i un sistema econòmic que lliurava els drets més bàsics al mercat.
La Carta Magna xilena portava impregnat el segell d’un grup de joves xilens adinerats, antics alumnes de la Universitat Catòlica qui, en els anys 70 del segle XX, van anar a formar-se a la Universitat de Chicago: els anomenats «Chicago Boys» .
El grup va tornar a Xile durant la dictadura d’Augusto Pinochet (1973-1990) amb la missió de dissenyar, al seu aire i per encàrrec del règim militar, un model de país on l’Estat atorga a l’empresa privada la provisió dels serveis públics. Aquest model va quedar instaurat en la Constitució de 1980. La divisa i l’esperit de la constitució de Pinochet era «El mercat sempre encerta«. Una constitució que pot sorprendre pel seu neoliberalisme, però que entre altres objectius, contemplava la prohibició de vagues en les empreses on hi hagués treballadors públics i va dedicar-se a promocionar la privatització del serveis públics de salut i també els fons de pensions que van passar a dependre d’empreses privades. En definitiva, un nou ordre públic-econòmic, dins d’una constitució que no deixava governar a cap partit de manera més o menys autònoma. D’una banda, el regim militar va abandonar definitivament el poder polític vuit anys desprès del triomf del NO en el plebiscit de 1989, però de l’altra, es va assegurar la seva influencia a partir d’una Constitució que actués com un tap per protegir el model neoliberal instaurat a 1980. Les relacions entre l’estat i la societat xilenes eren quasi impossibles i no podien fer progressar cap política mínimament progressista. Un botó d’exemple: Michelle Bachelet en el seu segon govern va volgué desmuntar algunes estructures neoliberals persistents en la societat i va enfrontar-se a un Tribunal Constitucional d’un conservadorisme evident. No hi havia manera de tirar endavant lleis de protecció als consumidors, ni de cap promoció d’un cert sindicalisme de classe, fins i tot una llei de despenalització de l’avortament força modesta, també va ser qüestionada per aquest TC. Si afegim que la constitució de 1980 va preveure la lliure designació de senadors a càrrec d’uns òrgans cívic-militars, era lògic esperar que la dreta neoliberal tingués el control del senat xilè, encarregat de sotmetre a votació qualsevol llei per canviar la constitució.
Tanmateix, Xile era “venut” al món com el “jaguar” de l’Amèrica llatina i molts economistes i polítics parlaven del “miracle xilè”. En qualsevol cas, altres veus s’enfrontaven a aquest pretès miracle que no era tal. Davant del jaguar, van sortir a la llum les veus dels joves estudiants de secundaria xilens. Era l’any 2006, quan una mobilització estudiantil coneguda com la revolució dels Pingüins va sortir al carrer per reclamar el dret a l’educació pública i contra la privatització del sistema educatiu imposat per la dictadura militar en la seva Constitució, encara vigent. Cinc anys més tard, el moviment estudiantil s’havia fet més fort i els seus discursos començaven a trencar el marc educacional, per agafar un caire més conscient d’allò que es tenia d’encetar: la creació emergent d’un subjecte polític que qüestionava tota l’estructura política i anava a plantejar una certa emancipació política. Era un pas decisiu per discutir una nova constitució i desmuntar el neoliberalisme autoritari d’un TC allunyat de qualsevol reforma per mínima que fos. La guspira de l’augment del bitllet de metro va encendre la revolta dels estudiants a l’octubre de 2019. La consigna de les manifestacions era prou concloent: “ no son treinta pesos, son treinta años”. La repressió de l’estat, com era d’esperar, va ser actuar sense contemplacions, però no es podia amagar més una situació política i econòmica que la mateixa CEPAL[1] va qualificar d’insuportable. Una dada ben significativa: l’1% dels més rics de Xile posseïa més d’una quarta part de la riquesa del país i el deute de les llars pujava el 75% dels ingressos familiars. Xifres d’una desigualtat social enorme i que
demostren els límits d’una política encotillada per una Constitució, amb unes formes mediatitzades per la dreta neoliberal i els economistes de l’escola de Chicago. El procés constituent per crear una nova Constitució va agafar empenta i en això estem ara mateix. L’exercici d’emancipació d’un subjecte polític sembla un model a tenir present en el cas dels estudiants xilens que han revertit una situació política i social insostenible.
De la subjectivació política: Foucault i Rancière.
Agafant doncs com model el moviment estudiantil xilè, podrem observar les diferències existents entre allò anomenat polític i la política; tanmateix ens ha de servir per analitzar dos dels temes que han estat referents en la filosofia política contemporània com són l’ordre social, per una banda, i la constitució dels subjectes polítics, per l´altra. En aquesta perspectiva, tractarem el problema de la conformació dels subjectes polítics a partir de la distinció entre el polític (vinculat a lo que s’està formant) i la política (relacionada amb la administració d’allò format) sense pretendre ara profunditzar massa[1]. La discussió de aquestes categories en autors contemporanis ens portarà a plantejar una nova distinció entre el que és social i polític (com el context on opera l’acte d’institució ) i la societat (com el producte inestable i contingent d’una operació hegemònica). L’objectiu seria dotar-se d’una plataforma teòrica des de la qual tractar problemes polítics contemporanis com els que ens ocupen: la producció de conflictes socials i la conformació de subjectes polítics. Si estirem el fil de l’ordre social com una construcció vinculada a allò polític(allò que s’està formant) implica tenir present que, mitjançant operacions d’exclusió i de rectificació, es produeixin desigualtats i diferències, amb el resultat de la visibilitat de llocs socials dominants i altres subalterns.[2] Amb tot, les relacions asimètriques en un determinat ordenament de la societat generen posicions subalternes en tant qui les ocupen
es veuen sotmesos a les decisions d’altres dins d’una estructura de dominació.[1] D’aquesta manera, en un ordre social poden trobar-se moltes i variades formes de control; tot dependrà de si els subalterns entenen i accepten, tal i com ho explica Rancière, les ordres donades. En qualsevol cas, els mecanismes de control social funcionen per produir i reproduir un ordenament en els subjectes subalterns. I òbviament, quan Foucault ens parla de posicions del subjecte[2] sembla evident que veu l’heterogeneïtat que aquest té i ocupa dins de l’entramat social. Malgrat això, l’exercici del poder polític no es desplega sobre la passivitat dels subjectes subalterns, sinó també en unes relacions socials de subordinació que poden ser espais oberts de resistència col·lectiva. I el cas dels estudiants xilens pot resultar paradigmàtic. Aleshores, el conflicte social, així com la submissió, és un procés social històric i contingent. L’anàlisi política hauria d’assumir la tasca d’indagar les formes més eficaces de la dominació, com també en quines condicions i situacions de subordinació es polititza aquesta(transformant-se en opressió),sense oblidar igualment, l’extensió d’aquesta operació i en quins segments socials intervé, probablement els més dinàmics.
Experiència postcolonial: els subalterns. La democràcia, implica una obertura a la possibilitat que una determinada totalitat de subjectes participin, ja sigui de manera directa o indirecta, en les decisions sobre l’acte de governar. Aquesta participació implica que aquests subjectes actuïn manifestant de manera autònoma les seves opinions, és a dir, de manera autodeterminada. El contrari d’això seria una situació d’ heterodeterminació, és a dir, una situació en la qual el que expressa un subjecte estaria determinat per una lògica diferent i externa. La situació més clara d’ heterodeterminació seria aquella en què un subjecte participa d’una certa manera perquè va rebre una ordre. Aquest comportament no resulta com a tal del tot problemàtic. Els problemes sorgeixen quan l’ordre concreta és absent, quan un subjecte intervé donant-se aparentment (interioritzant fins i tot) ell mateix, les normes d’acció, quan en realitat aquestes han estat predefinides en un altre lloc. En aquest cas, el subjecte creu que
s’expressa lliurement quan de fet, en la seva acció, es manifesta una força externa o aliena. Aquest és el cas més evident d’incapacitat d’autodeterminació, ja que el subjecte ni tan sols es donaria compte de la seva condició heterodeterminada. La dicotomia aparença / realitat funciona com el nucli d’aquesta concepció: en aparença són lliures, en realitat són esclaus, per tant, no són pròpiament subjectes considerats com a tals per la democràcia. Un cas que revelaria les dificultats profundes d’aquesta situació és el cas dels anomenats subalterns.
En aquest sentit, els subalterns estan subordinats políticament i també psicològicament, són arraconats i desplaçats de la realitat política i social sense cap significació possible, com si estiguessin impregnats d’invisibilitat. Aquesta concepció del subaltern com algú heterodeterminat, es deriva de la crítica de Gayatri Spivak a Foucault i Deleuze. Aquí no podem entrar en profunditat en aquesta crítica, només dir que els dos filòsofs francesos veuen perfectament que la idea de que els intel·lectuals són els més capacitats per conèixer la situació de les masses, forma part d’aquest sistema de poder que invisibilitza la producció de saber de les mateixes masses; per dir-ho ràpid, els intel·lectuals «compromesos» amb la veritat serien funcionals a la reproducció del sistema de poder. El subjecte dominat, tal com ho pensen Foucault i Deleuze, seria capaç d’expressar lliurement el seu interès, per tant, seria un subjecte pertinent a la democràcia. Spivak veu en aquest gest els indicis d’una política utòpica i essencialista[1], una política que desconeix la dislocació constitutiva del subaltern. El subaltern no és un subjecte auto-centrat que expressi la seva identitat (els seus desitjos i interessos) amb plena autonomia, la seva «identitat és la seva diferència«[2], quan parla no expressa cap interioritat pròpia , sinó tota la exterioritat que acaba per travessar-lo. El subaltern és, per definició, heterodeterminat; curt i ras, no pot ser un subjecte pertinent i acomodat a la democràcia.
Rancière sembla agafar el bou per les banyes i recull el discurs de Foucault i Deleuze. Per ell, la política construeix la realitat a través del «repartiment del sensible», és a dir, retallant temps i espais i concedint llocs diferenciats al visible i l’invisible, a la paraula[1] i al soroll (Rancière 2009:10)[2]. Així, la nostra experiència del món és diferencial, és a dir, es configura per allò per el que som sensibles -i que ens resulta reconeixible perquè veiem, llegim i entenem- i allò per el que no ho som. El que es veu i el que no, el que es compte i el que no. D’aquesta matriu es distingeix el que és part -el comú, compartit, els seus criteris- i el que no té part ni compte, els sense part (Rancière 1996:116)[3], que és exclòs del percebut perquè és imperceptible. Tots dos formen part d’un conjunt, només que el segon, els sense-part, ho és i actua com una absència.
Democràcia representativa i participativa : el dissens. Resulta molt interessant i productiu teòricament, el concepte de democràcia de Jacques Rancière entesa com un dissens, que xoca amb la visió de la nostra democràcia imposada arreu pel liberalisme occidental. Pel filòsof francès, a partir del col·lapse de l’URSS, l’activitat política de les democràcies occidentals està marcada pel «estat de consens». En aquest marc polític, tot litigi polític i social és vist com a problemàtic, ja que va contra la suposada normalitat d’una comunitat, definida en funció de la seva cohesió; de fet els seus components es presumeixen perfectament integrats i representats en el tot social. Aquesta visió contradiu el que de veritat representa la política; aquell moment en què els exclosos de l’ordre polític, o aquells als quals se’ls assigna un ordre subordinat o marginal, renuncien al seu lloc assignat en el status quo i demanen ser vistos i escoltats, reorganitzant així la topografia social. Per això, la democràcia implica la possibilitat que
el que no comptava des del principi, acabi comptant; que qui era invisible, ara es faci veure. Diguem sense gaires embuts que la democràcia autèntica és en definitiva un dissens. Però, per descomptat, hi ha algunes dificultats, això sembla evident, davant de la tendència al consens que pretén actuar com el pacificador del conflicte.
De tota manera, la lògica de la política suposa una contrapart simètricament oposada, la lògica policial. Enfront de la lògica política, que actualitza la capacitat, perquè qualsevol pugui fer-se visible des de la invisibilitat, o per estar en llocs on altres no ho esperaven. Inclòs fer allò que se suposava no hauria de fer, o dir alguna cosa més aviat impròpia, la lògica policial intenta restaurar sempre l’harmonia del cosmos social. És a dir, actua com una lògica que fa visible els cossos en l’espai públic[1] , La policia impulsa constantment la distribució dels cossos, atorgant-los un lloc, un nom, una competència i això, es el més significatiu per nosaltres, acaba suspenent la igualtat, que presentant-se en l’espai públic, mostra la seva indubtable potencialitat política.
Certament, Rancière entén que la política i la policia són dues lògiques heterogènies, però que estan lligades; i que allò polític és el punt de trobada contingent( històric) entre les dues; per altra banda, és significatiu el seu rebuig a pensar la política en el pla de la quotidianitat. Lluny de ser allò instituït, en el sentit d’estàtic i també burocràtic, la política és fugissera. Ja sigui, perquè la seva trobada amb la igualtat es produeix només en «moments»[2] -i per això, en moments que són inevitablement polítics- en què es trenca la lògica policial, o perquè la política verificada a través de la igualtat ràpidament es torna rutinària. Això pot ocórrer en qualsevol moment: quan alguna cosa s’institucionalitza, quan es judicialitza el litigi, quan els actors d’un desacord es tornen en adversaris dins de la discussió, llavors es formalitza un dret; o un subjecte aparegut en el moment de disputa, és identificat amb un nom i un cos concret. Per això, en Rancière, el que sempre succeix, és el govern o la seva lògica policial, el/la que organitza la reunió i el consentiment dels homes en la comunitat, reposant així, en la distribució jeràrquica de llocs, posicions i funcions, el consens en definitiva. Mentre que la construcció de escenes de dissens que volen guiar pràctiques polítiques és quelcom ocasional.
En resum, és en aquesta lògica política/policia, on s’ha d’observar la indubtable tensió i dificultat que provoca les diverses maneres d’entendre la democràcia: la representativa i la participativa, i cal tenir en compte que les dues poden arribar a ser deliberatives, malgrat les posicions probablement utòpiques de la segona, encara que aquestes últimes siguin les que portin la llavor d’una pretesa emancipació.
El pensament emancipador de Jacques Rancière aplicat al moviment estudiantil xilè.
Mirarem d’aplicar el pensament de Rancière en el cas xilè perquè considerem que els fets esdevinguts a Xile mostren com la lògica del repartiment del sensible, en tant repartiment que va permetre, fins al moment de l’aparició dels estudiants, que, només uns quants prenguessin les decisions; un fet que va prevaler i tenir com ja hem dit abans, el seu origen en l’any 2006 (l’anomenada “revolució dels pingüins”[1] fins tornar de nou al carrer a l’any 2011[2]. A Xile hi havia predominat un ordre segons el qual les principals decisions sobre la destinació de la comunitat política estaven en mans d’experts, fonamentalment d’economistes. El ministre d’Hisenda ha estat tan important com el president i la major part dels problemes que han aparegut en els últims anys havien sigut responsabilitat final d’una comissió d’experts que s’ha esperava lliurés algunes receptes per resoldre’ls. Són precisament els experts als quals se’ls ha atribuït la legitimitat necessària per parlar i decidir, per més que en darrera instància hagin comptat amb un sistema polític que ha pres les decisions últimes; aquestes es trobaven restringides en el marc que els experts havien determinat. Això va ser operatiu, fins la irrupció dels estudiants, que han visibilitzat problemes en l’àmbit educatiu dels que ningú en parlava. Però perquè la seva veu sigui escoltada ha estat necessari, primer, irrompre en l’espai públic. Per això, han hagut d’acudir a diverses estratègies, entre les quals les marxes, les aturades i les ocupacions d’establiments han estat les més utilitzades. En segon lloc, ha calgut que demostrin que són éssers capaços d’arribar a certs acords parcials. Aquesta lectura pot
semblar exagerada si considerem que es tracta justament d’estudiants, però, precisament, són els estudiants els que per la seva condició no compten amb les acreditacions “legals” per governar; són per definició inexperts, a més, la major part del temps la seva acció s’ha presentat associada a la irracionalitat i a la violència, pròpia dels que destrueixen semàfors i enguixen o embruten parets i comerços. La recerca del seu reconeixement com a éssers capaços per participar del comú ha sigut desprès d’un llarg procés de construcció d’un discurs que resultés escoltat per a la resta de la comunitat, però també era necessari obrir els espais, fins al moment de la seva acció, inexistents, perquè aquesta paraula sigui finalment escoltada. La conseqüència fou que l’organització del sistema universitari va començar a articular-se amb altres espais amb una malla que s’escampava sense aturador: educació pública, educació pública gratuïta, educació pública gratuïta i de qualitat, en un procés que continua.
Rancière senyala el camí del procés de subjectivació política, on tothom té la mateixa capacitat d’intervenir en l’arena social. Primer de tot, parlem de l’origen d’un procés, perquè quan aquells a qui no se’ls reconeixia la capacitat necessària per a ocupar-se dels assumptes comuns demostren la seva capacitat igualitària, i demostren que qualsevol pot intervenir, el conflicte està ja servit. A continuació, aquest efecte de demostració és també una invitació perquè aquells que se sentien exclosos es compten com una part d’aquesta part, d’aquells anomenats els sense part. En bona mesura, això és el que ha passat a Xile. Després de l’emergència del moviment estudiantil ha augmentat el nombre de conflictes que involucren algun tipus d’interrupció i politització de les demandes.
Consideracions per un (no) final obert.
La crisi experimentada pels sistemes democràtic-representatius al voltant del món és un fenomen social que no prové tan sols d’un funcionament deficient dels sistemes polítics. Els diferents problemes associats a aquest fenomen, expressen una combinació de factors que plantegen la necessitat d’abordar el problema des d’un horitzó més ampli del que és social, implicant quan sigui possible, una perspectiva històrica del problema i relacionar-lo amb altres camps socials, a més del polític. En aquest sentit, problemes com la autocratització del poder, la incapacitat de les institucions i els representants per respondre a les expectatives dels ciutadans, la degradació d’alguns principis i regles del joc democràtic i la deslegitimació dels valors liberals en les democràcies occidentals es deuen a la dinàmica històrica plantejada pel neoliberalisme des de la dècada de 1970.
De la mà de les observacions de la teoria política contemporània, és possible comprendre la forma, en què les mesures i els pressupostos econòmic-polítics promoguts al voltant del món, van produir una dinàmica social que està en la base de la crisi dels sistemes polítics. La racionalitat neoliberal va produir profunds canvis en la manera d’entendre les institucions polítiques i els individus, a través d’un procés de des-democratització de la societat. Tant les funcions d’aquelles com el paper polític d’aquests, es van veure desplaçats definitivament per principis i mecanismes orientats a la promoció del mercat, la qual cosa produiria, respectivament, una de-substancialització respecte dels fins de la política i una despolitització de les relacions socials que expliquen un procés continuat de des-democratització.
L’hegemonia del paradigma de la democràcia liberal basat en el consens és un obstacle per obrir aquests camins, tal com ho han evidenciat les aproximacions crítiques de Jacques Rancière. S’ha de referenciar que en aquest paradigma es reprodueixen condicions de desigualtat sense posar-hi remei, es passa per alt la falta de participació ciutadana i es desestimen, a més, els conflictes o antagonismes socials com dinàmiques positives per el funcionament d’una democràcia. També s’acaben tancant les possibilitats de mobilització del demos[1] cap a formes de configuració més enllà de la identificació populista o d’una certa degradació de la forma d’estat que inclogui per exemple una certa modificació substancial.
En atenció a aquesta perspectiva, i seguint les observacions de Rancière sobre la democratització radical de la societat, els moviments socials representen l’alternativa de mobilització en una altra direcció d’aquest demos sotmès a fortes pressions en les últimes dècades. La seva vocació de resistència i la seva exposició pública, a més de les seves accions contencioses i generadores de poder disruptiu, representen la font de producció d’un poder legítim amb la capacitat de re-democratitzar la societat. D’aquesta manera, una sortida a la crisi de la democràcia es troba en la implantació en el nivell constitutiu del social de les estructures d’acció i comunicació que aquests moviments socials han posat en marxa.
Al nostre entendre, les problemàtiques obertes a Xile, amb la presència a l’àrea política dels estudiants xilens, pot representar un bon exemple a discutir sobre les friccions i col·lisions que hi ha entre la democràcia liberal i el populisme[1] que podria sorgir de l’enfrontament davant d’una democràcia escleròtica necessitada de renovació. Una tasca a observar i analitzar els propers temps.
Bibliografía
Arendt, Hannah (1997) ¿Qué es la política?, Ediciones Paidós, Barcelona.
Foucault, Michel (1970) La arqueología del saber, Siglo XXI Editores, México DF.
Garcés, Marina (2015) Filosofia inacabada: La política de los sin-parte: la filosofia emancipadora de Jacques Rancière. Galaxia Gutenberg, Barcelona.
Rancière, Jacques (2007) En los bordes de lo político, Editorial La Cebra , Buenos Aires.
Rancière, Jacques (1996) El desacuerdo, Nueva visión, Buenos Aires.
Rancière, Jacques (2009) El reparto de lo sensible, Estética y política, Lom Ediciones, Santiago de Chile.
Rancière, Jacques (2006) Política, policía, democracia, Lom Ediciones, Santiago de Chile.
Rancière, Jacques (2003) El maestro ignorante, Editorial Laertes, Barcelona
Rancière, Jacques (2006) El odio a la democracia, Amorrortu Ediciones, Buenos Aires
Rancière, Jacques (2010) Momentos Políticos, Capital Intelectual Buenos Aires
Schmitt, Carl (2009), El concepto de lo político, 5 ed. Alianza Editorial, Madrid
Spivak, Gayatri (2003) Puede hablar el subalterno Revista Colombiana de Antropología, vol.39, enero-diciembre 2003
Spivak, Gayatri (2010) Crítica de la razón poscolonial, Akal Editores, Madrid
Webgrafia.
[darrera consulta, 27-01-21]
http://www.memoria.fahce.unlp.edu.ar
[darrera consulta, 26-01-21]
http://www.institut-gouvernance.org/fr/analyse/fiche-analyse-348.html
[darrera consulta, 25-01-21]
[darrera consulta, 25-1-21]
[darrera consulta, 25-1-21]
[1] En aquesta línia seria interessant aprofundir en els treballs tant de Laclau com de Mouffe per veure el desenvolupament de les tesis de Rancière en el concepte de populisme treballat per aquests autors.
[1] Rancière, Jacques (2006). El odio a la democracia. (pág.92) la república moderna se identifica con el reino de una ley emanada de una voluntad popular que incluye el exceso del demos. Pero, por el otro, la inclusión de este exceso demanda un principio regulador: la república no necesita únicamente leyes, también necesita costumbres republicanas. La república es, entonces, un régimen de homogeneidad entre las instituciones del Estado y las costumbres de la sociedad Buenos Aires: Amorrortu.
[1] http://www.institut-gouvernance.org/fr/analyse/fiche-analyse-348.html
[2] https://radio.uchile.cl/2011/09/20/la-revolucion-en-el-chile-del-2011-y-el-movimiento-social-por-la-educacion/
[1] Rancière és explícit en què la policia no és un aparell o institució de l’Estat com era per exemple en el cas d’Althusser, ni tampoc l’executor d’una tècnica especialitzada o mètode disciplinari, com podria intuir-se en Foucault.
[2] Rancière, Jacques,(2010) Momentos Políticos, Capital Intelectual Buenos Aires.
[1] Gozalo-Salellas Ignasi (2-6-2020) a https://ctxt.es/es/20200601/Firmas/32443/George-Floyd-asesinato-policia-violencia-institucional-Ignasi-Gonzalo-Salellas.htm “Dos pensadores fundamentales, Gayatri Spivak y Jacques Rancière, han pensado durante las últimas décadas sobre la representación de los desatendidos usando la metáfora de la voz. “¿Pueden hablar los subalternos?”, se preguntaba la teórica poscolonial Spivak, mientras que Rancière se pregunta en qué movimientos políticos o expresiones culturales se puede dar voz a los que no la tienen con motivo de las revueltas del siglo XXI. Son los anónimos de cada era. Como decía un joven manifestante negro (o estudiant xilè) estos días con hiriente sinceridad, “si callamos, nos humillan y nos aplastan. Sólo nos escuchan cuando quemamos las ciudades”. Tomar la palabra es invertir la estructura de la oración y de la nación. En el sentido formal de la sintaxis, es convertirse en el protagonista de la acción; en el sentido alegórico, dejar de ser subalternos y los anónimos de la noche. Quemar las ciudades puede ser, paradójicamente, la única forma de patriotismo para los excluidos.”
[2] Rancière, Jacques (2009), El reparto de lo sensible: Estética y política. Santiago de Chile: LOM.
[3] Rancière, Jacques (1996), El desacuerdo. Filosofía y política, Buenos Aires, Nueva Visión
[1] Spivak, Gayatri (1998)“Re-presentar” en el sentido de darstellen pertenece a la primera constelación [cf. El ejemplo del retrato]; y “representar” en el sentido de vertreten —con una fuerte idea de substitución— a la segunda [cf. el ejemplo del apoderado]. Por supuesto, ambos sentidos están vinculados, pero hacerlos aparecer como sinónimos, especialmente cuando se tiene la intención de expresar que desde ambos términos es desde donde los sujetos oprimidos hablan, actúan y conocen directamente por sí mismos, significa estar operando con una política esencialista y utópica”. (revista Orbis Tertius recollida a http://www.memoria.fahce.unlp.edu.ar
[2] Spivak, Gayatri (2003) “Para el verdadero grupo subalterno, cuya identidad es su diferencia, no hay sujeto subalterno irrepresentable que pueda conocer y hablar por sí mismo…” (p.324) en ¿Puede hablar el subalterno Revista Colombiana de Antropología, vol.39, enero-diciembre 2003 (págs.297-364)?
[1] Ídem(p.31 i ss.): “Pero para obedecer una orden se requieren al menos dos cosas: hay que comprenderla y hay que comprender que hay que obedecerla.”
[2] Foucault, Michel (1970):..” pudiera ocurrir que la arqueología no haga otra cosa más que desempeñar el papel de un instrumento que permita articular, de una manera menos imprecisa que en el pasado, el análisis de las formaciones sociales y las descripciones epistemológicas; o que permita enlazar un análisis de las posiciones del sujeto con una teoría de la historia de las ciencias…”. p. 211, La arqueología del saber, SIglo XXI Editores, México DF.
[1] D’una banda hi ha un text d’Hannah Arendt ¿Qué es la política? on es parla de la necessitat de la política com d’una acció per viure junts en societat i que requereix constants actualitzacions en el seu enunciat definitori. Ho escriu molt bé Fina Birulés en la introducció:” Como afirma Arendt, preguntas tan elementales y directas como «¿Qué es la Política?» pueden surgir sólo si ya no hay ni son válidas las respuestas formuladas por la tradición. Y hay que formularlas de nuevo en un momento, tras las experiencias políticas del segundo cuarto del siglo XX, en que han estallado nuestras viejas categorías de comprensión. De l’altra, un autor tan polèmic com Carl Schmitt on, malgrat les seves vel·leïtats i simpaties inicials amb el nazisme, en el seu text El concepto de lo político podria trobar-se l’embrió d’allò que desprès es coneix com a populisme.
[2] Rancière, Jacques (1996): ..”Hay orden en la sociedad porque unos mandan y otros obedecen”. P.31 El desacuerdo: política y filosofía, Ed. Nueva Visión, Buenos Aires.
[1] Comissió Econòmica per Amèrica Llatina i el Carib www.cepal.org
Escriptures 