LITERATURA DIGITAL (VI) :Bibliografia i Webgrafia

Bruguera, Enric i Campàs ,Joan : Los Blogs y El Hipertexto,UOC,Barcelona,2007

Campàs  Montaner, Joan : Aura Digital: http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/hipertext.html

Koskimaa, Raine. Hipertextos de ficción, UOC, Barcelona, 2005, en Textualidades Electrónicas; nuevos escenarios para la literatura ,editora: Laura Borràs Castanyer.

Marti Orriols, Meritxell: Escriptures Hipertextuals: Els blocs UOC, Barcelona,2009

Marti Orriols, Meritxell: Identitat, xarxes socials i ciberperiodisme en els blocs. Una construcció de la intersubjectivitat dins de la nova Internet, UAB, Barcelona,2008

Moreno Hernández, Carlos : Literatura y hipertexto: De la cultura manuscrita a la cultura electrónica., Aula Abierta, UNED, Madrid, 1998

Moreno Isidro: Escrituras hipermedia y lectoautores en Escrituras digitales: tecnologías de la creación en la era virtual  edición de Virgilio Tortosa, Universidad de Alicante,2008
Sánchez- Mesa Martínez, Domingo: Las nuevas fronteras de la literatura: la narrativa electrónica”. En Tortosa, Virgilio (ed.) Escrituras digitales. Tecnologías de la creación en la era digital. Alicante, Universidad de Alicante, págs. 214-242.

Wittgenstein, Ludwig :Tractatus Logico-philosophicus, Ed. Tecnos, Madrid,2007

Anuncios

LITERATURA DIGITAL (V): INFLUENCIES EN LA NOSTRA FORMA DE PENSAR

Quan Wittgenstein sentenciava, en un dels seus aforismes més famosos, que “del que no es pot parlar cal callar” (Tractatus Logico Philosophicuspág.103) segurament incidia en un dels problemes essencials de la cultura: la confrontació profunda entre el pensament i la paraula. Masses vegades la història de la filosofia s’ha presentat com una ampliació continua dels seus límits. Això ha comportat que, mirem per on ens ho mirem, sembla que mai podem encotillar el pensament ni tampoc posar-li alguns límits. I en canvi, resulta que Wittgenstein s’atreveix no tan sols a establir una frontera clara entre allò que es pot i allò que no es pot pensar sinó a més a més aquest criteri deriva a tot allò que es pot o no parlar i dir desprès d’haver entès si podem pensar-ho o no. Estem doncs, davant d’una qüestió d’ordre ontològic i aquí potser és on resideix el nucli de la seva força: els límits del llenguatge són de la mateixa manera els límits del món.

De fet quan escampa els aforismes dins del Tractatus també està intentant trobar la forma adequada de representació de les seves idees. La seva intenció era crear una obra en que es passés d’uns continguts a uns altres de forma natural i sense interrupcions. El problema d’això és que una narració lineal no s’ajustava a les necessitats de l’obra, sinó que calia adoptar una estructura d’hipertext. Això obligava a reescriure el text contínuament, sobretot perquè Wittgenstein conservava la linealitat del seu discurs però tenia la necessitat d’anar d’un concepte a l’altre, quelcom que solucionava l’ hipertext.

Tanmateix potser podem recórrer a la teoria literària per anar situant també la nostra argumentació. De fet un autor com Sánchez-Mesa ens senyala les relacions entre narrativa digital i la teoria literària. Cal tenir present la diferència entre el temps narrat i el temps de narració. Una història succeeix linealment, ja que es van succeint els esdeveniments, però el temps de narració no té perquè coincidir amb el temps narrat. Això també succeeix amb el temps del discurs i el temps de la història, ja que es poden utilitzar fins a cinc recursos diferents per manipular el temps, els quals són: el resum, l’el·lipsi, l’escena, l’allargament i la pausa. Igualment, també es pot dividir la línia del discurs amb la línia de la historia  segons el nombre de referències entre unes i altres depenent de si son singulars, recurrents, singulars múltiples i iteratives.

En aquest punt, cal esmentar els diversos nivells que permeten representar una història, com el discurs transcorregut, el discurs emmagatzemat, la història transcorreguda i la història emmagatzemada, en que els elements transcorreguts fan referència a un sol esdeveniment que avança de forma lineal mentre que els elements emmagatzemats són històries potencials que es poden desenvolupar paral·lelament a la trama principal. Per tant, totes aquestes eines són de gran utilitat a l’hora d’analitzar els hipertextos. El lector interpreta el text que llegeix i l’adapta al seu propi context, la qual cosa caracteritza el procés de lectura de l’ hipertext com ja hem senyalat en els punts anteriors. Tot i que en l’ hipertext sembla que hi hagi un cert desordre, en realitat hi ha una ordenació dels continguts respecte la posició dels nodes. D’aquesta forma, el lector pot escollir el seu propi recorregut segons els seus interessos. Així doncs, la no linealitat de l’ hipertext és relativa, ja que  cal tenir en compte l’ordenació en l’espai i el temps. Tot i això, no hi ha un ordre estricte en la navegació, però sí que existeix una sèrie de criteris que condicionen al lector a l’hora d’escollir un o altre recorregut. Aquest fet és equiparable al llenguatge  articulat en funció al discurs discorregut.

La porositat entre lector o lectors i autor/ autors ja treballada per Barthes fins a l’extenuació, té un correlat magnífic en el desplegament dels blocs com una eina que poc a poc ha anat guanyant terreny al codi informàtic del que parlaven abans. En aquest sentit, el text de la Meritxell Martí sobre els blocs es prou esclaridor. Potser una de les seves característiques més destacades es la de que al voltant d’un bloc es configura una comunitat de lectors que al mateix temps també poden ser blocaires. A més a més la possibilitat de formar diverses xarxes amb interessos comuns ha beneficiat a un col·lectiu- les dones- que han pogut gràcies als weblogs treure el nas en un camp com Internet que semblava específicament masculí.

A tall de conclusió, ara ja estem en condicions d’afirmar que l’hipertextualitat ens serveix per fer transparent allò que el nostre cervell i la nostra argumentació havien anunciat fa molts segles. Des  Plató sabem que qualsevol reproducció humana del món és ontològicament falsa per definició, només Déu(o l’atzar) pot crear, els humans només poden inventar i copiar, fer cites. L’ hipertext sembla que ha contribuït i molt a recuperar aquesta idea tan elemental però que ha costat força  temps tornar-la a tenir en compte.

LITERATURA DIGITAL(IV): LA LECTOESCRIPTURA

Ja hem dit abans que l’aparició de l’ hipertext i altres mitjans de producció, edició i publicació de documents en format electrònic i digital ha vingut acompanyada d’una sèrie de canvis tecnològics tant en els suports i dispositius d’escriptura, com en els de lectura. L’escriptura i la lectura s’han produït i transmès sempre de forma seqüencial perquè així ho exigien les diferents tecnologies que els servien de suport. Amb l’aparició de la tecnologia hipertextual, la pantalla s’ha convertit en el principal suport de visualització ja que permet la multi-secuencialitat característica de l’ hipertext, fent de la pantalla un suport que entra en franca competència amb el paper que deixa de ser el suport privilegiat  i, per extensió, amb el format que s’ha considerat hegemònic com a via i suport del coneixement: el llibre.

Malgrat això , l’ hipertext no elimina l’escriptura i la lectura , l’ hipertext no elimina el llibre , sinó que expandeix les maneres de lectura i escriptura , crea nous suports , nous formats d’emmagatzematge i processament de textos i noves funcionalitats aportant noves maneres d’expressió , accés a la informació i vies per adquirir i compartir coneixement . D’altra banda , l’ hipertext afavoreix formes originals d’edició i publicació, fins el extrem que avui qualsevol persona, amb unes eines molt senzilles , fàcilment accessibles i menys costoses que en èpoques anteriors , es pot convertir en editor , ” impressor ” i distribuïdor de les seves pròpies obres . El món de l’edició s’ha modificat gràcies als ordinadors o en una expressió afortunada ” màquines literàries ” . La nova impressió digital en paper o en altres mitjans o formats de text electrònic com els e – books o els arxius . Pdf i , sobretot , la publicació i difusió d’hipertextos a la web , no només han revolucionat el món del llibre i de l’edició, sinó també tot l’univers relacionat amb les ciències de la informació i la documentació : les biblioteques , les tècniques documentals , el periodisme , la formació , educació i investigació , i totes les formes d’accés a la informació , el coneixement , l’art i la cultura.

És cert que es poden produir formes d’analfabetisme  ja no per la incapacitat de llegir i escriure, sinó davant l’escassa pràctica en manejar els nous mitjans tecnològics o per la impossibilitat d’accedir a les formes de transmissió de l’escrit (la bretxa digital pot ser deguda a la manca d’infraestructures que impedeixen tenir accés a la xarxa o a un telèfon, no tenir accés als diners, etc.). No n’hi ha prou amb l’alfabetització, cal dominar les interfícies i tenir accés, saber navegar i buscar informació a Internet, elaborar pàgina web, aprendre a llegir i escriure imatges i sons, o conèixer les tècniques per elaborar i escriure les nostres pròpies pel·lícules, etc . però un cop alfabetitzats en el nou entorn electrònic i digital, l’aparició de les noves tecnologies facilita certes tasques, millora molts processos i ofereix noves oportunitats per a l’accés universal a la informació i la participació en l’elaboració i construcció de coneixement.

En el camp de la cultura, l’aparició de l’ hipertext suposa, sense cap mena de dubte, una millora evident i la web, en potència, s’ha convertit en una mena de biblioteca universal on qualsevol persona, en qualsevol lloc del món i en temps gairebé real, pot accedir i contribuir a aquesta enorme memòria humana col· lectiva que s’obre com una base d’informació i coneixement universals. De fet les desigualtats de producció i accés no vénen imposades per la tecnologia, sinó per l’existència d’un sistema econòmic i social terriblement injust i desigual que no deixa de créixer.

Les pantalles s’han convertit en les veritables protagonistes del món digital. Ara combinen el món informàtic i el de la informació i comunicació, convergint-hi totes les tecnologies i tots els mitjans d’informació i comunicació. Gràcies a les pantalles no només ens movem per la web i recorrem els espais d’Internet, sinó que podem veure la televisió i consultar el teletext, escoltar la ràdio, escoltar el nostre CD o mp3 favorit i també connectar qualsevol aparell digital: càmeres o videocàmeres digitals , DVD, vídeos, consoles de videojocs, etc.

La nostra iconosfera ja no pot ser d’imatges estàtiques, sinó audiovisual i interactiva i, per descomptat, mòbil. Estàvem també acostumats als textos lineals, d’una direcció i un recorregut de lectura. Tanmateix ara, en el nostre entorn, els processos comunicatius, sovint i cada vegada amb més insistència, permeten diversos recorreguts, moltes vegades simultanis, interactius … en els quals convergeixen molts llenguatges i signes. Necessitem una competència hipermèdia, que ens permeti l’escriptura, lectura, comprensió … dels múltiples llenguatges que convergeixen i es barregen en una mena de gresol, sobre el qual amb prou feines tenim capacitat de descodificació. Pensem que els mitjans i les tecnologies de la informació i comunicació han incidit en l’encunyació d’aquest nou concepte de competència comunicativa, necessàriament més ampli, per donar cobertura a un aprenentatge de la comunicació que vertebri respostes eficaces per a les formes d’expressió que demana la societat de l’anomenada era digital.

LITERATURA DIGITAL(III): ESCRIPTURA DIGITAL

L’ hipertext multimèdia aporta nous recursos al dispositiu artístic, ja que no només ofereix la possibilitat de combinar i conjugar llenguatges de tota mena, sinó que, a més a més, ofereix un espai que transcendeix la linealitat i recrea àmbits artístics impossibles de ser imaginats per altres mitjans . És el cas per exemple dels poemes virtuals o Vpoemas creats per ordinador mitjançant signes tridimensionals en un espai virtual que pot ser manipulat, seguint unes lleis físiques reals simulades o qualsevol tipus de llei física inventada. Els poemes són dinàmics i es mouen a través de programes o per mitjà de la interacció entre el poeta, l’obra i el lector. Diferents formes de poesia electrònica han sigut també tractades per Baetens  en el seu text sobre la imatge i la performance, fins i tot l’autor matisa oportunament un aspecte que moltes vegades resta amagat i porta a confusions. La poesia electrònica no es “poesia digitalitzada” sinó poesia escrita directament sobre la pantalla de l’ordinador,quelcom molt diferent.

En aquest sentit, la fusió entre imatge i text s’ha dut a terme bé des de l’enfocament textual (literatura): carregant les paraules visualment,  o també des de l’enfocament visual (art), és a dir, enriquint les imatges verbalment, creant així una constant oscil·lació entre text i imatge, imatge i text.

La multimedialitat no és , doncs , un fenomen originat pels nous mitjans digitals i la pantalla de l’ ordinador , sinó que ha estat present tant en l’art com en la literatura . Sempre s’ha intentat combinar dos o més llenguatges verbals o no verbals , encara que la combinació sígnica hagi arribat molt lluny amb l’arribada de la digitalitat i les possibilitats multimèdies que aquesta ofereix . Abans de que fos possible fer gràfics per mitjà de l’ordinador , era molt corrent utilitzar els caràcters del teclat per crear dibuixos bidimensionals , però l’explosió multimèdia ha arribat amb les interfícies gràfiques . La multimèdia es converteix en un nou mitjà d’expressió digital complex i totalitzador que abasta tots les morfologies i totes les formes d’expressió : text , imatge , àudio i altres recursos audiovisuals . La multimèdia per ordinador uneix un significant a un significat conjugant la forma d’expressió amb els continguts en un tot indissoluble. Igualment convindria destacar el treball d’un autor com a Koskimaa  on es pregunta de quina manera actua i interpreta el codi informàtic en el treball cibertextual, es  a dir sempre el codi informàtic es part de la feina, perquè a lo millor succeeix que a vegades el cibertext pot necessitar unes destreses informàtiques fora de l’abast de l’espectador mitjà. On situa per tant les capes d’estudi del cibertext?.

L’ hipertext i l’ hipermèdia introdueixen en un mateix pla expressiu, l’espai i el so al costat de l’estructura verbal, formant-se així una àrea de conjunció de llenguatges i esborrant els límits entre imatge, so i semanticitat.

LITERATURA DIGITAL (II): Lectura digital

La lectura ha patit diversos processos de transformació al llarg de la seva història, vinculada no només als canvis introduïts per les diferents tecnologies d’escriptura, sinó també a la funció social que tant ella mateixa com l’escriptura han tingut i representat per a cada període històric i cultural.

És a partir del segle XVII quan la lectura, abans reservada a uns pocs (monjos i estudiants de les universitats i acadèmies), es converteix en una activitat més estesa degut no només a la mecanització feta per la impremta i la revolució industrial , sinó també segurament a una major democratització i universalització de l’educació i la cultura.

La lectura intensiva i en profunditat dels segles precedents (es llegien i estudiaven fins i tot de memòria, un o uns pocs llibres) dóna pas a una activitat més superficial i extensiva amb la proliferació exponencial de documents impresos de tota mena: llibres , revistes, diaris, etc. Recordem, per exemple,els fulletons setmanals del segle XIX. L’explosió de la societat de la informació actual, ens condueix avui en dia al problema contrari: un excés d’informació i sobreabundància de tot tipus de publicacions impreses que, unida a la constant presència de la publicitat en els nostres carrers i mitjans de comunicació, ens col·loca  en una marea  d’informació visual i escrita on és difícil seleccionar  la informació que és important i que ens interessa d’aquella més aviat accessòria.

L’aparició de l’ hipertext suposa igualment un nou canvi històric i tecnològic que acaba tenint repercussions culturals ja que afecta les maneres tradicionals de lectura seqüencial del text. La lectura d’un hipertext per part d’un usuari / lector es basa en la navegació o exploració dels continguts. Aquesta lectura per exploració o navegació difereix per tant de la lectura tradicional d’un document. A més a més, a banda de la seqüencialitat del llibre imprès i la multiseqüencialitat del llibre en pantalla, la lectura sobre una pantalla electrònica és molt més activa, el lector fa escombrats visuals i recerques de fragments d’interès. Es tracta d’una lectura extensiva, segurament més superficial i horitzontal , mentre que la lectura d’un llibre imprès és molt més pausada, immersiva, intensiva, en profunditat, vertical de baix a dalt i perllongada en el temps.

La navegació ha substituït la lectura lineal i a qualsevol forma de lectura que no sigui tradicional se l’anomena navegar per la informació. La informació és un espai a recórrer, un camí a explorar i els enllaços de l’ hipertext són els que ens permeten, mitjançant els ancoratges de partida i d’arribada, saltar d’un node a un altre i d’una informació a una altra.

És curiós que la bidimensionalitat de l’ hipertext en la pantalla ens doni més sensació de tridimensionalitat que un objecte com el llibre que sí és veritablement tridimensional. Però no és l’objecte en si mateix, sinó la informació continguda en ell, allò què sembla agafar una dimensió diferent. Les mides de la pàgina posen límits al text, com també posen límits al text les mides de la pantalla, però en l’ hipertext la pantalla no només s’expandeix mitjançant les barres de desplaçament horitzontal i vertical , sinó que també es multipliquen. Podem obrir diverses finestres alhora i això provoca una sensació de moviment (recordem l’aero del sistema operatiu Windows), no només les finestres semblen navegar dins de la pantalla, sinó que la pròpia informació i nosaltres mateixos naveguem amb elles, com si fos un agermanament hipertextual.

El document hipertextual té unes característiques pròpies com la durada temporal, la situació espacial, la variabilitat de la presentació o la reutilització del document o de les seves parts en la generació de nous documents. A més d’una diferència fonamental: la utilització d’aparells imprescindibles: un dispositiu de visualització com és la pantalla, un ordinador i un programa de lectura o navegació (que pot ser el navegador o navegador web o un altre programa de lectura i navegació) . La lectura hipertextual requereix, doncs, noves eines, suports i dispositius de lectura i navegació.

LITERATURA DIGITAL(I): Introducció

És innegable que les noves tecnologies i la xarxa  alteren i comprometen la manera d’entendre la literatura com s’havia fet fins ara. De fet el nostre objectiu en aquest treball es mirar de veure com s’ha modificat el concepte de literatura amb l’aparició de les noves tecnologies i com afecta  això a les figures de l’autor i el lector, especialment, però també de l’editor i de l’objecte del llibre. En relació a aquesta fita, també podríem assegurar que com a objectiu secundari i intercalat amb el primer seria poder veure aquests canvis en una de les formes de treball més vigents: els blocs i fins i tot l’art i l’audiovisual.

Així, a continuació ,farem una panoràmica d’aquesta revolució de la literatura electrònica amb unes perspectives de futur potser encara inimaginables per a després aprofundir en el que suposen avui en dia els blocs com a mitjans d’expressió de tota mena d’informacions, ja siguin exclusivament literàries o no. Finalment caldrà parlar de l’ hipertext com a tecnologia intel·lectual, com a fabulació del pensament i, en definitiva, com es veu afectada la nostra manera de pensar i la derivada que no es altra que la representació de la nostra pròpia poètica, es a dir, de l’experiència amb la vida i l’art de ser humans.

CONCLUSIONS (VI)

Sense cap desig de concloure, si el subjecte es hipertextual, vol dir que el seu pensament ha deixat de ser cartesià,racionalista o el que volem dir-li. En aquest sentit, volem deixar aquí unes línies de treball que com l’herba sortint de qualsevol lloc ens ha de permetre incidir en la importància de que tots entenguem això del subjecte hipertextual: no estem ni sols ni aïllats. El resultat podria ser quelcom semblant a això: més treball en grup, major recursivitat i obligació a pensar en solucions que a vegades semblen contradictòries, interrelació i participació molt més activa, diversitat i més interacció en el món real, intervenint per senyalar i corregir fets que poden ser susceptibles d’anàlisi en la recerca d’una transparència potser perduda. El punt i apart es que segurament d’aquesta manera s’aprèn mes i millor, quelcom que des de la perspectiva de les humanitats es força interessant i productiu.

Bibliografia:

Castells, Manuel,L’era de la informació, 2003, Ed.UOC,Barcelona

Castells, Manuel, Comunicación y poder, 2009, Alianza Ed. Madrid.

Deleuze, Gilles. Empirismo y subjetividad, 1981. Ed.Gedisa, Madrid.

Deleuze Gilles, Rizoma , 1984  Ed.Pre-Textos, Valencia.

Foucault Michel – El Orden del Discurso 1999, Tusquets Editores Barcelona

Foucault Michel . La hermeneútica del sujeto, 2005, Akal Editores Madrid

Foucault Michel, Estrategias de poder, 1999, Paidós Ed. Barcelona

Havelock Eric A. La Musa aprende a escribir, 2008, Paidós Ibérica, Barcelona

Mattelart, Armand Historia de la sociedad de la información, 2002, Paidós, Barcelona.

Mayos,Gonçal i Antoni Brey eds. Campàs,Joan, Innerarity Daniel,Ruiz Ferran, Subirats,Marina. La sociedad de la ignorancia, 2011, Ed.Península,Barcelona.

Prigogine, Ilya, El fin de las certidumbres,1996, Taurus Ed.Madrid

Prigogine, Ilya, Las leyes del caos,2008, Ed.Crítica, Barcelona

Thom, René , Estabilidad estructural y morfogénesis; ensayo de una teoria general de los modelos, 1987, Ed.Gedisa, Madrid.

Thom, René, Parábolas y catàstrofes, 1985, Tusquets Editores Barcelona

ORALITAT I ESCRIPTURA(V)

La humanitat va accedir per primer cop a la cultura mitjançant l’oïda i la paraula parlada: a través de l’oralitat l’ésser humà va transmetre experiències i tradicions. D’ençà d’aquells temps remots, l’accés a la cultura ha estat transformat, successivament, per l’escriptura, la impremta i les noves tecnologies. Un autor com Havelock es determinant en la comprensió d’aquest trànsit. Per Havelock, hi ha una connexió entre la preocupació oberta en els anys seixanta pel llenguatge oral i la ràdio: «Pienso, sin embargo, que se nos había tocado un nervio común a todos nosotros, un nervio acústico y, por tanto, oral; algo que venía sucediendo desde hacía más de cuarenta años, desde el final de la Primera Guerra Mundial, hasta llegar a un punto en el que exigía una respuesta (…) Todos escuchábamos la radio, esa voz que habla sin cesar, comunicando hechos e intenciones y persuasión, nacida en las ondas para llegar a nuestros oídos. Esto planteaba a nuestra atención un nuevo tipo de exigencia e incluso ejercía una nueva presión sobre nuestras mentes» (p.55: La Musa aprende a escribir).

Però la ràdio o els mitjans electrònics en general , observa Havelock , no tornen als nostres dies l’oralitat primitiva que havien gaudit els homes grecs , i això per dues causes principals : en primer lloc , perquè la veu humana trenca , gràcies als mitjans electrònics amb totes les barreres físiques que havien limitat l’auditori en èpoques anteriors. «Una sola voz que se dirigía de una sola vez a un solo auditorio podía ser oída, al menos en teoría, por toda la población del planeta.» (p. 56). Això fomenta la possibilitat que en l’actualitat es dugui a terme un ressorgiment de la mitologia de la paraula parlada però sent adaptada , manufacturada i manipulada pels mitjans electrònics . L’autor posa com a exemple de trobadors moderns a Roosevelt i Hitler , uns “trobadors” que compten amb un poder de la paraula mai imaginat ( per la seva amplitud de recepció , per la seva capacitat de convicció , etc.).

Però, a més , hi ha una segona diferència que mostra la complexitat de la relació entre la paraula oral i escrita en el present: després del missatge acústic s’oculta un missatge escrit . És a dir , el que ha passat no ha estat un simple retorn a l’oralitat sinó un matrimoni forçat entre oralitat i escriptura que porta a les dues parts a ser reforçades : «Los medios acústicos, sea la radio, la televisión, los discos o las cintas magnetográficas, no pueden llevar ellos solos la carga, ni tan siquiera la mayor parte de ella, de la comunicación en el mundo moderno. Se podría argüir, de hecho, que la tecnología que ha reavivado el uso del oído ha reforzado, al mismo tiempo, el poder del ojo y de la palabra escrita que es vista y leída.» (p. 58).

Per tant un dels problemes que presenta l’estudi de l’oralitat és que el principal material que s’ofereix com a font per a la seva investigació és textual. En aquest sentit, Havelock ens explica que les fonts d’estudi estan majoritàriament contaminades per un vocabulari i una sintaxi que són pròpies de la textualització i no de l’oralitat. És un fenomen que s’oculta, per exemple, després dels informes que els antropòlegs i etnòlegs ens han transmès sobre els relats i les cançons dels «primitius» d’Amèrica del Nord, del Sud i de Polinèsia. Aquests duen a terme una interpretació manipuladora que refon el llenguatge indígena per adaptar-lo al pensament de la ment moderna. Un problema que segons l’autor, no se soluciona completament amb els mitjans moderns de gravació.

La pregunta sembla sortir ben de pressa: pot un text escrit «parlar»?. Jacques Derrida respon amb rotunditat que no. El seu treball deu molt a les idees de Rousseau al qual segueix en molts aspectes però també rebutja, sobretot per no haver estat capaç d’adonar-se del problema principal: la reducció del llenguatge a text. Malgrat tot, per Havelock, Derrida no ha sabut tampoc anar més enllà en la comprensió de l’oralitat primària del que va saber fer Rousseau en el seu moment[1].

L’oralitat primària fa referència a societats que no fan servir cap tipus d’escriptura fonètica. Suposa una condició de la comunicació que a la ment alfabetitzada li resulta especialment difícil d’explicar ja que tota la nostra terminologia es basa en l’experiència de l’escriptura. L’oralitat primària és un sistema de comunicació lleuger i fugaç que després de tot es converteix en quelcom petrificat. Quan aquesta oralitat es fossilitza (és el que passa amb els poemes d’Homer i els fragments de poesia primitiva de l’Antic Testament) deixa de ser oralitat «primària» per definició.

Més preguntes i dubtes van sortint com a bolets: és possible que l’oralitat primària sigui objecte de la investigació empírica? Havelock ens diu que la teoria general de l’oralitat ha d’estar estretament relacionada amb una teoria general de la societat. En aquest sentit la influència de Freud ha estat especialment negativa, per considerar que l’explicació dels enigmes de la nostra condició humana es troben en els interiors de la psique (Havelock veu aquí una vegada més el poderós influx romàntic de Rousseau). Per al nostre autor, Freud cau en l’error de considerar que el tot és la suma de les parts, de creure que la societat és simplement un agregat d’individus. Havelock considera en canvi que la teoria general de l’oralitat primària ha de partir d’una concepció dialèctica de la societat, per això atorga un gran valor al ambigu terme de la tradició.

La tradició és el suport de la societat, d’ella depèn la seva major o menor longevitat. Aquesta tradició té característiques determinades depenent de cada societat. El subjecte que viu en ella haurà de aprendre per diferents vies: és visual, quan s’observa l’actuació d’altres i s’imita (arts i oficis) i lingüística quan la veu de la comunitat li diu o interroga a l’individu/subjecte el que ha de fer.

No hi ha res que desapareix-hi , ans al contrari tot brota i s’amaga en funció del context, la llavor de l’hipertextualitat que es nodreix tant de l’escriptura com de l’oralitat travessa, com si un enorme rizoma envoltes el subjecte que l’executa, l’autopista del coneixement fins als nostres dies.

[1] En nombroses parts d’aquest llibre Havelock critica a una sèrie d’autors moderns (com McLuhan i Derrida) de tenir una concepció romàntica de l’oralitat, sobretot per considerar que el pas de l’oralitat a l’escriptura va ser un pas enrere. El mateix Havelock no creu estar afectat per aquesta visió que suposa heretada de Rousseau. Però, un cop hem llegit completament aquesta obra, no estem tan segurs d’això: excepte en el capítol 10, en què mostra alguns dels avantatges que comporta l’escriptura per a la ment de l’home grec,  la resta del llibre deixa sentir una nostàlgia per l’oralitat perduda que costa molt no valorar-la com a tal.

DE LA SOCIETAT XARXA A UNA EPISTEMOLOGIA DE LA COMPLEXITAT I DEL CAOS

La postmodernitat, apareix també com una metàfora explicativa de les profundes transformacions epistemològiques que la mateixa ciència clàssica ha produït,i ho fa des de la filosofia, la sociologia, l’art i la psicologia. Tanmateix, som espectadors de l’aparició d’una altra metàfora explicativa de la realitat, en forta sintonia amb la noció de xarxa: la metàfora de la complexitat. Aquesta s’inicia en l’àmbit de la matemàtica i de les ciències experimentals, però ràpidament ha estat adoptada per les ciències socials i humanes per descriure i explicar la necessitat d’una nova manera de fer ciència, una manera que resolgui les preguntes que actualment s’exposen al saber científic.

No obstant, resulta fàcil entreveure com totes dues metàfores responen a unes causes i es fonamenten en uns principis que podem identificar com a relativament comuns. Parlant de causes, hem d’assenyalar que aquestes metàfores emergeixen en un escenari epistemològic en el qual la ciència clàssica ha estat víctima d’ ella mateixa. El racionalisme científic, entès com a sistema entròpic, ha resultat insuficient a l’hora de metabolitzar tot el coneixement que ha anat generant. L’acceleració del temps produïda pels avenços científics i tecnològics (avui podem obtenir dades sobre les antípodes en un segon per mitjà de la xarxa) i la reducció de l’espai fruit de la capacitat de recepció, emmagatzematge i procés d’informació, coneixement i saber existent en els nostres dies ( disposem de volums ingents de dades en un llapis digital) ha col·lapsat tota possibilitat del racionalisme científic d’assumir una explicació del món sota les mateixes regles epistemològiques que existien abans.

En qualsevol cas, sembla evident que la complexitat és una aproximació imprescindible si volem abastar el significat i la profunditat del que implica situar-se en una societat en xarxa. Els diversos autors que s’han dedicat a estudiar la teoria de la complexitat coincideixen a assenyalar que aquesta no esdevé una aportació epistemològica radicalment nova, sinó que tot allò que té a veure amb la complexitat té les seves arrels en la Teoria General de Sistemes.

Sintetitzant respon als principis següents: Dinamisme. Els sistemes afavoreixen processos complexos d’intercanvi entre el sistema i el seu ambient. Els processos definits per aquests sistemes són discontinus i irreversibles. Totalitat. La modificació d’un dels elements del sistema suposa la modificació dels altres i, en conseqüència, de tot el sistema. Teleologia. Tot sistema té una orientació de dirigir-se se vers una finalitat. Els sistemes tendeixen a generar processos que pretenen la consecució de determinades fites.Ultraestabilitat. Els sistemes es mantenen malgrat que puguin canviar les condicions o el medi que els envolta. Existeix una tendència a l’estabilitat, malgrat que aquesta estabilitat pugui ser considerada quasi estacionària. Tensió. Els sistemes estan constantment sotmesos a un joc de forces de conservació – transformació a causa dels influxos que reben del medi. Els resultats d’un sistema, sempre en tensió, poden obtenir-se a partir de condicions inicials diferents. Informació. Els sistemes tenen a la seva base l’ intercanvi constant entre medi intern i extern. Els sistemes són bàsicament sistemes d’informació. La informació és un element nuclear del dinamisme dels sistemes.

Aquesta perspectiva dels sistemes, juntament amb la noció de sistema cibernètic com a sistema obert que s’autoregula o controla ell mateix a partir de l’ús de fluxos d’informació que rep del seu medi extern (Wiener, 1965), té un fort impacte en autors com Edgar Morin, considerat per molts com un dels artífexs de la teoria de la complexitat. Morin és qui comença a usar, als anys setanta, el terme de pensament complex.

El pensament complex té conseqüències directes sobre la manera que tenim d’enfocar l’organització i l’estructura de la societat – xarxa com a  objectes subjectes d’investigació.

Per la seva banda, la teoria del caos, pretén explicar els fenòmens no lineals i complexos associats als sistemes oberts, i una xarxa cal que sigui contemplada com un sistema obert. Parteix d’aquest enfocament sistèmic, i també té un vessant empíric fort que li permet ser considerada científica sense discussió. Des d’aquesta teoria, es descriuen els sistemes caòtics a partir de les característiques següents: Estem davant d’una teoria que se centra exclusivament en les relacions entre els elements del sistema i no tant en els propis elements; tanmateix els sistemes posseeixen una gran sensibilitat a les seves condicions inicials; igualment, els sistemes són irreversibles, i no tenen mecanismes de retroacció o d’adaptació interna – externa. També els sistemes són dinàmics no lineals i molt complexos que evolucionen en el temps de manera no lineal i finalment no es pot predir el comportament futur dels sistemes a partir de patrons passats, no es refereix tampoc a sistemes deterministes o predictibles; són sistemes molt sensibles als canvis, no només les diferències de les seves condicions inicials poden causar comportaments caòtics sinó també la mínima discontinuïtat o bifurcació en el seu procés o evolució.

Com tota teoria, la del caos també disposa d’un cos conceptual nuclear que li permet definir les seves premisses i principis, i alhora diferenciar-se de la resta de plantejaments i orientacions científiques.

Esmentem-ne uns quants d’aquests conceptes:

Entropia. Es tracta d’un terme manllevat de la termodinàmica i fa referència a una propietat dels sistemes físics que consisteix en pèrdua d’energia, sense possibilitat de ser utilitzada, a causa del mateix funcionament energètic del sistema. Aquest concepte, traslladat al terreny de les ciències socials en general ens remet a pensar en els processos informatius i comunicatius, i a la pèrdua d’informació que es produeix pel mateix funcionament de les xarxes socials de comunicació en una organització.

Estructures dissipatives. Es tracta d’una qualitat directament relacionada amb l’entropia. Els sistemes entròpics són, en conseqüència, sistemes amb estructures dissipatives. Una estructura dissipativa és aquella que permet, davant del desordre i caos creat per la mateixa naturalesa entròpica del sistema, autoorganitzar-se i autoregular-se per trobar de nou un equilibri quasi estacionari i un nou ordre.

Bifurcacions. El concepte de bifurcació fa referència a les cruïlles dels processos sistèmics en què es generen noves branques. En la vida dels sistemes caòtics existeixen instants en què un microfenomen genera un procés d’interacció tan intens que acaba prenent una gran magnitud i permetent el canvi de direcció del mateix sistema. La bifurcació és un punt crític del sistema, el punt on s’origina la inestabilitat que donarà peu a les pertorbacions i serà capaç, amb el temps, de possibilitar un nou ordre.

Atractors. Tècnicament, podem definir un atractor com un autoorganitzador del caos. Els sistemes disposen d’elements que, davant del caos, la irregularitat i la incertesa, són capaços d’atraure la resta d’elements per tendir cap a una direcció determinada. Són els atractors els generadors de caos, els elements que provoquen la inestabilitat i la irregularitat dels sistemes. Són els que ens permeten explicar l’ordre del caos i poden ser considerats com a mesura de la imprevisibilitat.

Fractals. Un fractal és una forma o estructura que sempre és similar a si mateixa, independentment del nivell al qual s’observi. L’estructura fractal, concepte provinent de la geometria, ens permet afirmar quelcom semblant al que ja dèiem quan parlàvem del principi hologramàtic de la teoria de la complexitat: la part és en el tot i el tot és en la part.

Partint d’un enfocament sistèmic que supera les mancances evidents de l’enfocament positivista, l’enfocament complex i caòtic es consolida cada cop més com el nou “paradigma”, la nova metàfora científica des de la qual explicar-nos el món del segle XXI i que ens ha de permetre abastar la complexitat i el caos inherent a la societat – xarxa.

 

LA SOCIETAT XARXA(III): SUBJECTE I SOCIETAT XARXA

Proposo la hipòtesi que la constitució de subjectes, en el nucli del procés del canvi social, pren un camí diferent al que coneixíem durant la modernitat i la modernitat tardana, és a dir, els subjectes,quan es construeixen, ja no ho fan basant-se en les societats civils, que estan en procés de desintegració, sinó com una prolongació de la resistència comunal.” (Castells, pág.36. L’era de la informació, vol II, El poder de la identitat, Ed.UOC) .

Manuel Castells ens ha proposat captar la renovada fenomenologia del món social, partint de la categoria conceptual de societat xarxa per revelar l’esfondrament de les estructures jeràrquiques rebudes (l’estat nació, la família patriarcal, l’economia industrial i la cultura de masses), substituïdes progressivament per un nou espai reticular de nodes i fluxos generat per lògiques d’enllaç i d’interacció. De la mateixa manera que ja no hi ha trajectòries vitals fixades ni condicions segures, sembla que les velles jerarquies també s’esvaeixen en l’aire o com a mínim trontollen.

L’obra de Castells no té voluntat de sistema organitzat, perquè no proposa un sistema categorial clausurat i complet; a més, aquest no pot ser l’estil de pensament d’un pensador reticular. Però sí que té un afany sistemàtic per posar a prova la capacitat heurística de la noció de societat xarxa rastrejant la vida social per identificar les xarxes que la conformen —econòmiques, polítiques, culturals, informacionals—, i això amb una pertinàcia potser només igualada per Bauman a la recerca de liqüefaccions socials.

En aquesta societat xarxa, existeixen unes noves formes de relació social, gran part de les quals es sustenten en mitjans tecnològics. No tan sols les relacions privades o personals (que també) sinó les relacions dels sistemes polítics, econòmics, socials i culturals: l’organització social. La societat xarxa és una societat estructurada al voltant de xarxes d’informació, sostinguda mercès a la informació i al coneixement allotjat a la xarxa i que té com a activitat principal la transmissió, gestió i tractament d’aquesta informació. Les nostres vides -subjectes- interaccionen mitjançant les tecnologies. Es tracta d’una xarxa ubiqua, central i planetària, i això, que no té precedents, té conseqüències cabdals per a les formes d’organització i articulació de la societat.

La capacitat que les societats tinguin per comprendre els canvis i transformacions que la societat xarxa produeix en la cultura, definirà en bona mesura la seva destinació, encara que la tecnologia per si sola no determina l’evolució històrica i el canvi social, si pot configurar la capacitat de les societats per transformar-se, així com els usos on aquestes mateixes societats decideixen dedicar tot el seu potencial tecnològic.

Si la societat del segle XXI, una societat postmoderna en definitiva, té la xarxa com a concepte explicatiu i operatiu del seu dinamisme, aleshores l’epistemologia que assaja de comprendre-la ha d’adquirir nous plantejaments.