Posem algun exemple d’això que hem defensat unes línies abans. Tots coneixem el paper de la carta com una forma emblemàtica de comunicació: en ella es permet la conjunció, en allò que es diu, entre algú que té quelcom a dir, i que no se’n pot estar de dir-ho, i aquell altre que n’és el destinatari i que, com a tal, ja és present, a la carta, abans fins i tot que la rebi, l’obri, la llegeixi, la faci seva i la contesti. I és que la carta, més que cap altra forma textual és, per definició, un objecte relacional i que quan té resposta i inicia la seqüència d’un diàleg desplegat en el temps, aleshores ja tenim correspondències. Però en el segle XXI, que ja ens ha acostumat a parlar, amb tota normalitat, d’assaig visual, estem veient el redescobriment de la carta com a correspondència visual, justament en el moment de la pràctica desaparició del gènere epistolar com una raresa anacrònica. Converses visuals[1] entre creadors d’imatges com Erice i el director iranià Abbas Kiarostami van encetar una iniciativa que només té com a condició no utilitzar paraules, sinó només imatges. Per dir-se coses. Per dir-les a un altre. I que l’altre, de la mateixa manera, continuï aquest diàleg amb les seves pròpies imatges.

En una cultura logocèntrica com és la nostra, que sempre ha prioritzat la paraula fins a l’extrem que aprendre a escriure o a llegir textos no té, en l’àmbit de l’ensenyament, un equivalent per aprendre a fer o llegir imatges. I també, per suposat, en una època en la qual la comunicació presenta com a valor suprem la immediatesa, les correspondències visuals ens conviden a alentir el temps vertiginós de la quotidianitat per trobar el temps de poder mirar i respondre.

Per tant només caldria acabar dient que l’aforisme de Wittgenstein no l’hem de llegir en tota la seva literalitat perquè no hi ha res, del que fem, paraules o imatges, sinó és per a aquells amb qui ho compartim, a través de les paraules i les imatges, el que som o voldríem ser, allò que hem estat amb uns altres i que no ens resistim a perdre.  

BIBLIOGRAFIA:

Wittgenstein, L. Tractatus Logico Philosophicus Edición Electrónica de http://www.philosophia.cl /Escuela de Filosofía Universidad ARCIS.

Wittgenstein, L. Investigaciones Filosóficas: (1999) Ediciones Altaya. Madrid.

[1] http://www.cccb.org/ca/exposicio-erice_kiarostami_correspondences-12972

Quina seria doncs, la vertadera posició de les imatges en aquesta confusa frontera amb les paraules en la que la nostra societat està submergint-se?.  Precisament el que hauríem és de recuperar la visualitat d’un món que ja ha estat prèviament simbolitzat per la ciència, i no pas de renunciar a aquest aclariment per anar a cercar essències metafísiques o intemporals. A través de la «imaginació digital» ha de ser possible rescatar les conquestes de la ciència de l’àmbit dels experts per posar-les democràticament a disposició de tothom.

Les noves imatges, electròniques i interactives, proposen un nou consens molt proper a l’àmbit de la cultura oral, en què poden produir-se «converses» entre científics, artistes i persones interessades, sense que els rols dels que hi participen hagin de ser inamovibles. El funcionament del nou espai cultural es basa precisament en el canvi de posició dels interlocutors, que dóna lloc a aspectes variats dels fenòmens. La imatge pot convertir-se, així, en el nou llenguatge consensual capaç de mostrar en tot moment l’estat de la conversa en cada un dels seus aspectes.

Però no ens desviem del tema principal que volem tractar: precisament avui en dia, resulta que les paraules no sols són com aire que surt de la boca sinó també una forma que entra per els ulls. Per tant la metafísica quan es visualitza, acaba per convertir-se en silenci visual i el silenci d’aquesta imatge no té el seu origen en una prohibició, no revoca com si diguéssim en termes lingüístics el significat, recordem allò de la pipa i Magritte, ans al contrari, la imatge pot semblar molt eloqüent, més important que la paraula que la defineix i que en certa manera es belluga per tota la imatge. O sigui que, seguint a Wittgenstein si fem silenci del llenguatge per no poder parlar d’allò que es inexpressable, apareixerà el silenci de la imatge, del qual ha d’acabar sortint de nou la paraula, perquè la imatge, o si volem més matisat, lo visual, haurà permès que es pugui parlar d’allò que abans no podia ni imaginar-se.

El problema es que Wittgenstein  sembla que muta en el seu pensament  i fa un canvi que pot descentrar-nos; a Investigaciones filosóficas  pág.32 diu “¡no pienses, sino mira!”. La imatge doncs també està plena de silenci i no pot anar més enllà, es com dir que hem de mirar però no pensar perquè de fet són dos termes antagònics. Finalment hem arribat a un món, el nostre, que sembla donar l’esquena al pensament, marginat davant del coneixement científic i també arraconat per una cultura de les imatges que sembla banalitzar encara més la comunicació verbal i icònica entre les persones. Però, en qualsevol cas, sobre la creixent hegemonia de la imatge en la nostra cultura, no hem deixat d’escoltar el lament de l’humanisme, com si fos la imatge la vertadera culpable de l’emmudiment de la paraula. No tenim ni els coneixements ni el temps per fer implícitament responsable al mateix Wittgenstein de l’origen d’aquesta fal·làcia, però potser si encara som a temps de comprovar l’error: a la paraula no l’obliga a callar la imatge, sinó la llarga marxa del llenguatge matemàtic, que a poc a poc s’ha anat apoderant del món i l’ha tornat cec. És en el moment en què la realitat deixa de ser perceptible, en el moment en què deixa de poder-se imaginar, que la paraula retrocedeix i no pas al contrari. La imatge mai no pot entendre’s com un obstacle per a la racionalitat, quan tantes vegades ha estat el vehicle principal de la transmissió de la cultura, sinó que, en un moment en què s’imposa la raó abstracta de les matemàtiques, ha de ser considerada com la millor sortida possible cap a l’encontre d’una nova imaginació que restauri el poder de la paraula sobre el món.

I Wittgenstein on el posem davant d’aquesta cruïlla de la paraula i de la imatge?. Perquè si li fem cas quan ens mana callar sobre allò que no es pot dir quina actuació hem de tenir quan aquest silenci es totalment visible?, es fa imatge en definitiva. El filòsof ens demana silenci per no caure en els paranys del llenguatge i les paraules, però com s’enfoquen els paranys si aquests tenen una solució en el camp de les imatges?. Podem estar d’acord en que vivim en un món poblat d’imatges. Quin poder té la imatge enfront de la paraula? No tots els pensaments poden traduir-se a imatges, però la imatge té una capacitat emotiva de què manca la paraula. De fet, la funció comunicativa de la representació icònica és mostrar, exhibir, mentre que la paraula pretén desencadenar una representació en la consciència del subjecte. Les paraules, excepte segurament els topònims, es refereixen a subjectes, objectes, qualitats, relacions o accions de tipus genèric, mentre que les imatges tendeixen a individualitzar-se. Una de les característiques de la societat contemporània és que fa de la comunicació mitjançant la imatge una forma d’espectacle. I ben sovint l’espectacle, per la seva vocació suggestiva i hipnòtica, tendeix a infravalorar la paraula, quan no a negar el diàleg i a paralitzar el sentit crític, a imposar autoritàriament en definitiva un punt de vista sobre el món, i així escindeix la societat en ciutadans passius enfront d’un escenari actiu i enlluernador de figures públiques i fetitxes de consum.

En un sentit ampli, s’entén per llenguatge qualsevol mitjà de comunicació d’éssers vivents: el llenguatge de paraules, les formes de comunicació animal i la comunicació humana no lingüística, per exemple ,el simbolisme en l’art, la música, el símbols matemàtics, el llenguatge dels sordmuts, etc. En un sentit més restringit, el llenguatge articulat (el propi dels humans) és un conjunt de sons portadors  d’un sentit o significat. Però i les imatges ? , valen com sempre s’ha dit, més que mil paraules o més aviat, com pensem molts, la imatge no es res més que una representació d’allò que veiem, l’objecte( o com diuen els lingüistes, el referent)i la paraula(el que s’anomena significant). El llenguatge fa que aquesta distinció i la relació entre els tres termes sigui sempre equívoca, mai unívoca. Una bona il·lustració d’això que parlem: “Això no és una imatge” pot evocar la cèlebre frase “això no és una pipa” de René Magritte en el seu quadre on veiem la imatge d’una pipa i aquest rètol a sota. Això no és una pipa, -diem- és “només”, però tampoc no menys que, la imatge d’una pipa. És el malentès inherent al llenguatge, inherent a cada llengua: t’ho pots passar “pipa”, i fins i tot pots separar-hi el “pi” i el “pa”… El significant, com unitat material diferent al significat, fa equívoca la relació amb el referent- objecte. I és per això que el llenguatge determina (sobredetermina, diuen els psicoanalistes amb Freud en primera línia) la realitat en la qual vivim.

No hay que preguntarse qué son las imágenes, o qué ocurre cuando alguien imagina algo, sino cómo se usa la palabra «imagen». Pero esto no significa que yo sólo quiera hablar sobre palabras.
(Ludwig Wittgenstein, Investigaciones filosóficas, pág. 106)

Quan Wittgenstein sentenciava, en un dels seus aforismes més famosos, que «del que no es pot parlar cal callar» (Tractatus Logico Philosophicus, pág.103) segurament incidia en un dels problemes essencials de la cultura: la confrontació profunda entre el pensament i la paraula. Masses vegades la història de la filosofia s’ha presentat com una ampliació continua dels seus límits. Això ha comportat que, mirem per on ens ho mirem, sembla que mai podem encotillar el pensament ni tampoc posar-li alguns límits. I en canvi, resulta que Wittgenstein s’atreveix no tan sols a establir una frontera clara entre allò que es pot i allò que no es pot pensar sinó a més a més aquest criteri deriva a tot allò que es pot o no parlar i dir desprès d’haver entès si podem pensar-ho o no. Estem doncs, davant d’una qüestió d’ordre ontològic i aquí potser és on resideix el nucli de la seva força: els límits del llenguatge són de la mateixa manera els límits del món.