No hay que preguntarse qué son las imágenes, o qué ocurre cuando alguien imagina algo, sino cómo se usa la palabra «imagen». Pero esto no significa que yo sólo quiera hablar sobre palabras.
(Ludwig Wittgenstein, Investigaciones filosóficas, pág. 106)

Quan Wittgenstein sentenciava, en un dels seus aforismes més famosos, que «del que no es pot parlar cal callar» (Tractatus Logico Philosophicus, pág.103) segurament incidia en un dels problemes essencials de la cultura: la confrontació profunda entre el pensament i la paraula. Masses vegades la història de la filosofia s’ha presentat com una ampliació continua dels seus límits. Això ha comportat que, mirem per on ens ho mirem, sembla que mai podem encotillar el pensament ni tampoc posar-li alguns límits. I en canvi, resulta que Wittgenstein s’atreveix no tan sols a establir una frontera clara entre allò que es pot i allò que no es pot pensar sinó a més a més aquest criteri deriva a tot allò que es pot o no parlar i dir desprès d’haver entès si podem pensar-ho o no. Estem doncs, davant d’una qüestió d’ordre ontològic i aquí potser és on resideix el nucli de la seva força: els límits del llenguatge són de la mateixa manera els límits del món.