I Wittgenstein on el posem davant d’aquesta cruïlla de la paraula i de la imatge?. Perquè si li fem cas quan ens mana callar sobre allò que no es pot dir quina actuació hem de tenir quan aquest silenci es totalment visible?, es fa imatge en definitiva. El filòsof ens demana silenci per no caure en els paranys del llenguatge i les paraules, però com s’enfoquen els paranys si aquests tenen una solució en el camp de les imatges?. Podem estar d’acord en que vivim en un món poblat d’imatges. Quin poder té la imatge enfront de la paraula? No tots els pensaments poden traduir-se a imatges, però la imatge té una capacitat emotiva de què manca la paraula. De fet, la funció comunicativa de la representació icònica és mostrar, exhibir, mentre que la paraula pretén desencadenar una representació en la consciència del subjecte. Les paraules, excepte segurament els topònims, es refereixen a subjectes, objectes, qualitats, relacions o accions de tipus genèric, mentre que les imatges tendeixen a individualitzar-se. Una de les característiques de la societat contemporània és que fa de la comunicació mitjançant la imatge una forma d’espectacle. I ben sovint l’espectacle, per la seva vocació suggestiva i hipnòtica, tendeix a infravalorar la paraula, quan no a negar el diàleg i a paralitzar el sentit crític, a imposar autoritàriament en definitiva un punt de vista sobre el món, i així escindeix la societat en ciutadans passius enfront d’un escenari actiu i enlluernador de figures públiques i fetitxes de consum.