AMPLE DEL TEXT (V)

Molts dels que van donar per morta la resolució 640x480px per al disseny web , en certa manera es van equivocar . És més fàcil , còmode i ràpid llegir text amb un ample moderat , de llegir els textos amb línies que van de banda a banda de la pantalla o del paper . Per tant , si reduïm l’amplada del text no només aconseguirem facilitar la lectura a l’usuari , sinó també que el contingut sigui accessible des resolucions inferiors com 640x480px ( aprox. 4% dels internautes ) .

Fer que la pàgina sigui autoadaptable l’ample del navegador proporciona avantatges respecte a l’accessibilitat, ja que usuaris amb resolucions diferents visualitzarien correctament el total de la pàgina , però si el text a llegir també s’adapta a l’ample del navegador,els usuaris amb resolucions altes tindrien problemes per a la lectura ja que les línies serien massa llargues . No podem esperar que aquests usuaris redimensionin la finestra del seu navegador per llegir còmodament el text , no ho faran . Els textos han de tenir una amplada fixa .

Anuncios

TEXT DINÀMIC O PASSIU (IV)

Entendrem per text dinàmic aquell que contingui enllaços embeguts que encaminin a l’usuari cap a una altra pàgina relacionada temàticament amb el text , ja sigui interna o externa . Un text ric en enllaços té un valor afegit , ja que no només ofereix la informació en ell continguda, sinó el mecanisme per trobar més informació relacionada . Un gran error al’escriptura hipertextual és redirigir l’usuari a pàgines web veritablement no relacionades temàticament amb el text , el que comporta que aquesta ” riquesa” hipertextual perdi tota la seva utilitat .

Tampoc cal sobresaturar el text d’enllaços, ja que generarien massa soroll visual , farien la lectura més incòmoda i desorientarían l’usuari . El nombre màxim d’enllaços per paràgraf és un, o com a molt , dos .

Quan sigui possible , hem de col·locar al final de cada paràgraf els enllaços que tingui el text incrustats . Així no interrompen la lectura de l’usuari.

IMATGES COM ENLLAÇOS (III)

Utilitzar imatges com enllaços en certes ocasions pot resultar més intuïtiu per a l’usuari. Tot i això, pot comportar diversos problemes: que l’usuari no reconegui la imatge com un enllaç, sobrecàrrega del lloc (major lentitud de navegació), desaprofitament d’espai visual, que l’usuari no entengui la relació imatge-significat, etc.

Amb la inclusió de qualsevol tipus d’imatges en el nostre disseny web és imprescindible batejar el seu contingut a través de l’atribut ‘alt’ de l’etiqueta ‘<img …/>’. Encara que no és recomanable utilitzar imatges per representar enllaços únicament textuals (atempta contra l’accessibilitat), si ho fem hauríem d’utilitzar a més a més l’atribut ‘title’ de l’etiqueta d’enllaç <a>, com una tècnica per ampliar informació sobre la destinació de l’enllaç,

LES PARAULES I LES IMATGES (i VI)

Posem algun exemple d’això que hem defensat unes línies abans. Tots coneixem el paper de la carta com una forma emblemàtica de comunicació: en ella es permet la conjunció, en allò que es diu, entre algú que té quelcom a dir, i que no se’n pot estar de dir-ho, i aquell altre que n’és el destinatari i que, com a tal, ja és present, a la carta, abans fins i tot que la rebi, l’obri, la llegeixi, la faci seva i la contesti. I és que la carta, més que cap altra forma textual és, per definició, un objecte relacional i que quan té resposta i inicia la seqüència d’un diàleg desplegat en el temps, aleshores ja tenim correspondències. Però en el segle XXI, que ja ens ha acostumat a parlar, amb tota normalitat, d’assaig visual, estem veient el redescobriment de la carta com a correspondència visual, justament en el moment de la pràctica desaparició del gènere epistolar com una raresa anacrònica. Converses visuals[1] entre creadors d’imatges com Erice i el director iranià Abbas Kiarostami van encetar una iniciativa que només té com a condició no utilitzar paraules, sinó només imatges. Per dir-se coses. Per dir-les a un altre. I que l’altre, de la mateixa manera, continuï aquest diàleg amb les seves pròpies imatges.

En una cultura logocèntrica com és la nostra, que sempre ha prioritzat la paraula fins a l’extrem que aprendre a escriure o a llegir textos no té, en l’àmbit de l’ensenyament, un equivalent per aprendre a fer o llegir imatges. I també, per suposat, en una època en la qual la comunicació presenta com a valor suprem la immediatesa, les correspondències visuals ens conviden a alentir el temps vertiginós de la quotidianitat per trobar el temps de poder mirar i respondre.

Per tant només caldria acabar dient que l’aforisme de Wittgenstein no l’hem de llegir en tota la seva literalitat perquè no hi ha res, del que fem, paraules o imatges, sinó és per a aquells amb qui ho compartim, a través de les paraules i les imatges, el que som o voldríem ser, allò que hem estat amb uns altres i que no ens resistim a perdre.  

 

BIBLIOGRAFIA:

Wittgenstein, L. Tractatus Logico Philosophicus Edición Electrónica de http://www.philosophia.cl /Escuela de Filosofía Universidad ARCIS.

Wittgenstein, L. Investigaciones Filosóficas: (1999) Ediciones Altaya. Madrid.

 

[1] http://www.cccb.org/ca/exposicio-erice_kiarostami_correspondences-12972