La meva “relació” amb Deleuze i amb els seus textos, pot semblar paradoxal perquè curiosament i producte de la meva llicenciatura en Comunicació Audiovisual vaig arribar primer pel final, es a dir per la part de la seva obra més específicament estètica com si diguéssim. Els dos volums sobre cinema van ser en el seu moment una lectura cabdal pel coneixement i anàlisi del cinema de la modernitat[1]. Desprès una monografia sobre Nietzsche[2] va demostrar-me el seu caràcter filosòfic certament “diferent” o millor dit diferencial. En referència a l’objecte d’aquest treball, es a dir, el rizoma, m’agradaria dir que desprès de la seva/es lectura/es i malgrat el potencial grau de dificultat que comporta  ensumar  el seu corpus filosòfic, em sembla un text que es reinventa contínuament, en la necessitat de fer palès, l’acte de pensar i contrastar-lo fins extrems potser amagats però no àrids. De fet, el rizoma no deixa de ser la metàfora destinada a explicant-se tot aquest reguitzell d’inseguretats i derives en que la postmodernitat s’ha posat. El que resulta potser  engrescador es que d’aquestes multiplicitats heterogènies del rizoma surt el convenciment de que el model en que ens vamm instal·lar ha demostrat el seu esgotament i la necessitat de la recerca de nous camins que permetin una millor relació envers la mateixa filosofia. Es a dir, no volem privilegiar el famós, en el seu moment, maître a pensar, sinó que entre tots anirem fent ruta en l’entrellat dels camins que hi son però que fins ara no intuíem o estaven latents esperant la seva visibilitat.