En un sentit ampli, s’entén per llenguatge qualsevol mitjà de comunicació d’éssers vivents: el llenguatge de paraules, les formes de comunicació animal i la comunicació humana no lingüística, per exemple ,el simbolisme en l’art, la música, el símbols matemàtics, el llenguatge dels sordmuts, etc. En un sentit més restringit, el llenguatge articulat (el propi dels humans) és un conjunt de sons portadors  d’un sentit o significat. Però i les imatges ? , valen com sempre s’ha dit, més que mil paraules o més aviat, com pensem molts, la imatge no es res més que una representació d’allò que veiem, l’objecte( o com diuen els lingüistes, el referent)i la paraula(el que s’anomena significant). El llenguatge fa que aquesta distinció i la relació entre els tres termes sigui sempre equívoca, mai unívoca. Una bona il·lustració d’això que parlem: “Això no és una imatge” pot evocar la cèlebre frase “això no és una pipa” de René Magritte en el seu quadre on veiem la imatge d’una pipa i aquest rètol a sota. Això no és una pipa, -diem- és “només”, però tampoc no menys que, la imatge d’una pipa. És el malentès inherent al llenguatge, inherent a cada llengua: t’ho pots passar “pipa”, i fins i tot pots separar-hi el “pi” i el “pa”… El significant, com unitat material diferent al significat, fa equívoca la relació amb el referent- objecte. I és per això que el llenguatge determina (sobredetermina, diuen els psicoanalistes amb Freud en primera línia) la realitat en la qual vivim.