En l’àmbit de la pròpia naturalesa, trobem rizomes arreu. Les rates quan fugen(el grup s’escampa en diferents conductes i/o camins) formen rizoma. La herba és rizomàtica, sempre creix  no segons una branca o una altra, creix en els espais-entre(els plecs del terreny),o en els buits. Les formigues són un rizoma( malgrat desfacis les ramificacions) , és impossible acabar amb elles, perquè sempre es reorganitzen segons unes o altres de les seves línies. Fins i tot els seus formiguers són rizomes. Complexes xarxes de transport, alimentació o defensa defineixen els seus hàbitats. Finalment i de forma més específica, en l’àmbit de la botànica i de la gastronomia , tenim el gingebre que és una planta, l’arrel de la qual està formada per rizomes horitzontals molt apreciats pel seu aroma i sabor picant. Els rizomes s’utilitzen en la majoria de les cuines del món a través de la cuina asiàtica, els tendres són sucosos i carnosos amb un suau sabor. Les arrels madures són fibroses i seques. El suc dels rizomes vells és extremadament picant i sovint s’utilitza com a espècia en la cuina xinesa per dissimular altres aromes i sabors més forts, com el marisc i la carn de xai .A la cuina occidental, el gingebre, sec o en pols, es restringeix tradicionalment a aliments dolços, s’utilitza per elaborar caramels, pa de gingebre, per fer galetes (com les populars galetes de gingebre) i com saboritzant principal de la gasosa de gingebre o gínger ale, beguda dolça, carbonatada i sense alcohol.

El rizoma doncs, després d’aquest concepte botànic en que s’inspira, crea un món de reflexions i d’idees sorprenent en aparença. Com per exemple, esperar que a partir del rizoma com a concepte es pugui definir tota una filosofia del pensament basada en ell i que ens ve a convidar a sortir del pensament rutinari, del marcat i heretat culturalment i genèticament per anar cap a nous llocs del pensament[1] on allò preestablert no existeix i no sembla bo, ja que només és una còpia i on hem d’usar el rizoma simplement com a punt de connexió entre estímuls intel·lectuals per donar-los interpretacions diverses i variades que ens treguin del rutinari i ens obrin de bat a bat altres mons i altres realitats. En aquest sentit, crec que hem d’encetar la interpretació de la arborescència o de la fragmentarietat dels textos.

La metàfora tradicional de l’estructura del coneixement és arbòria: aquest és pres com un gran arbre, les extenses arrels han d’estar arrelades en sòl ferm (les premisses vertaderes), amb un tronc sòlid que es ramifica en branques i més branques, estenent-se així per els més diversos aspectes d’una realitat. Encara que sigui una metàfora botànica, el paradigma arborescent representa una concepció mecànica del coneixement i de la realitat, reproduint la fragmentació cartesiana del saber, resultat final i hereu dins de les concepcions científiques modernes. De fet el pensament/text  arborescent és aquell que opera per jerarquització[2] i per la centralitat, amb estructures i relacions binàries[3] i biunívoques o sigui, que el arbre sempre té a la llarga alguna cosa de genealògic.

El rizoma, d’altra banda, ens remet a la multiplicitat, a un pensament/text fragmentari, quasi nietzschià en els seus aforismes.[4]. La metàfora del rizoma subverteix l’ordre de la metàfora arbòria, prenent com a paradigma aquell tipus de tija radiciforme d’alguns vegetals, format per una miríada de petites arrels enredades enmig de petits bulbs, posant en qüestió la relació intrínseca entre les diverses àrees del saber, representades cadascuna d’elles per les innumerables línies fibroses d’un rizoma, que s’entrellacen i s’agafen formant un conjunt complex en el qual els elements remeten necessàriament uns als altres i també fora del propi conjunt. Deleuze tracta de la qüestió del llibre i procura contraposar un paradigma rizomàtic al paradigma corrent, que veu el llibre com una arrel: «l’arbre és la imatge del món, o millor, l’arrel és la imatge de l’arbre – món«. La perspectiva arbòria remet a la unitat: el llibre és el resultat d’una ramificació que, en última instància, pertany sempre al mateix.