EL POST-ESTRUCTURALISME DE GILLES DELEUZE (V)

Però en el llibre com a tal, en el seu procés de construcció, sigui en l’autoria d’un llibre o d’un pensament, crec que és encertat per la seva des-autor-ització el pensament rizomàtic, ja que reconeix i es configura a partir de la multiplicitat[1]. Basant-me en el text, es busca una multiplicitat substantiva, el múltiple en els fonaments dels pensaments i no en els resultats de les construccions, on el múltiple queda reduït, reduït a l’estructura ja determinada. Es parteix doncs, ocupant el llibre com agenciament[2], el qual funciona només en connexió amb altres agenciaments. Això és així perquè el llibre no posseeix objecte ni subjecte, no té un amo absolut ni un centre, sinó que posseeix una multiplicitat d’influències, de poders, de processos, que s’acaben agenciant en el llibre, després aquest es connecta, passa i forma part d’altres agenciaments, agenciaments en la música, en una pintura, en la política, en un programa de televisió, en una pel·lícula  etc. Això funcionaria  des d’una mirada rizomàtica. Si canviem llibre per pensament ens trobem amb el pensament rizomàtic. Però la pregunta sembla sortir ràpida: quina és la tensió creada, fins i tot el possible conflicte de l’autoria  del text quan ens hem passat  tota l’estona parlant de la manca de subjecte i objecte del llibre?. Si el llibre i l’escriptura rizomàtica s’escampen en la multiplicitat com es menja el tema de la signatura. De fet el text està pensat i escrit com a mínim a quatre mans i és impossible, creiem, diferenciar allò escrit per un autor o per l’altre(“Como cada uno de nosotros era varios, en total ya éramos muchos”). En qualsevol cas diuen Deleuze i Guattari que ells ”autors” tampoc existeixen com a subjecte perquè la seva obra és construeix en la cruïlla de les multiplicitats(partícules materials, temes, exterioritats, relacions entre el conscient i el no pensat, etc.).


[1] Multiplicitats que interactuen per aconseguir una obra que comprenem com a entitat. Però un llibre es produeix entre diverses intensitats i es concentra en línies d’articulació entre tema i tema, entre capítol i capítol, entre diferents formes d’abordatge; com una mena d’estrats constitueixen la materialitat significativa del llibre.

[2] La unidad real mínima no es la palabra, ni la idea o el concepto, ni tampoco el significante. La unida real mínima es el agenciamiento. Siempre es un agenciamiento el que produce los enunciados. (…) El agenciamiento es el  cofuncionamiento, la “simpatía”, la simbiosis. (…) En la simpatía no hay ningún juicio, lo único que hay son  convivencias entre cuerpos de cualquier naturaleza. (…) Agenciar es eso: estar en el medio, en la línea de encuentro de un mundo interior y un mundo exterior.” (Deleuze y Parnet. 1980. 61-62)

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s