François Ozon és un director de cinema francès que en la seva dilatada trajectòria ha inscrit els seus films en diferents gèneres que fins i tot acaba mesclant-los: melodrames, comèdies, musicals, pel·lícula de costums., cine negre, etc. No podem negar així que aquest atreviment comporta indubtables riscos, si a més a més afegim que dirigeix i en moltes ocasions escriu, un film per any. El resultat és que, segons Film Affinity( https://www.filmaffinity.com/es/name-movies.php?name-id=752627918&role-cat=none&orderby=date-desc&v=list&p=1) va cap a 42 llargmetratges en uns 25 anys de carrera i encara no ha arribat als 60 anys.

Aquesta promiscuïtat visual reflecteix una cinefília prou heterogènia, Jean Luc Godard, Claude Chabrol, François Truffaut, Alain Resnais o cineastes més classics com Luchino Visconti, Billy Wilder o Douglas Sirk es mouen en l’imaginari del director francès.

En Quand vient l’automne (Quan arriba la tardor,2024) els motius visuals beuen en els estilemes posats en marxa per Claude Chabrol en tota la seva sèrie de pel·lícules anomenades de províncies. Es tracta d’un cinema amb el marc geogràfic allunyat del gran Paris i de la regió de l’Illa de France, vist com un lloc cosmopolita on els valors ètics i socials semblen invisibles o quasi inexistents. Ozon sense ser ni de bon tros un director punyent com Chabrol que treballava el tema de les classes socials de províncies, ha sigut capaç en aquesta pel·lícula d’aixecar un guió i una realització que poden semblar sorprenents per la seva modernitat. Tot funciona a partir d’una certa debilitat narrativa, escollida de forma conscient pel nostre cineasta. Ozon ha decidit que el relat no avanci com un progrés convencional i estigui presidit per una certa incertesa. Parlem de forma breu d’allò que se explica.

La pel·lícula ens presenta a Michelle (Hélène Vincent), una dona jubilada que gaudeix d’una retirada tranquil·la en un petit poble de Borgonya, a prop de la seva millor amiga Marie-Claude (Josiane Balasko). La seva vida pacífica es veu alterada quan la seva filla Valérie (Ludivine Sagnier) ve de Paris i la visita deixant al seu net perquè passi una setmana amb ella. Tot i això, un incident amb uns bolets provoca una intoxicació que, semblant involuntària, serveix com un macguffin per treure a la llum velles tensions entre mare i filla. Valérie decideix impedir que Michelle torni a veure el seu net, sumint l’àvia en una profunda tristesa. D’altra banda, ens trobem amb Vincent,el fill de Marie-Claude, que és a la presó per «ximpleries del passat». Ho interpreta Pierre Lottin, construint un personatge que combina seducció i perill dins la seva ambigüitat. De fet, la seva proximitat i actitud inquietant generen dubtes sobre les seves veritables intencions, cosa que afegeix una capa d’inquietud i tensió a la trama ; permetent a Ozon treure carrega dramàtica a l’esdevenir del relat.

Allò que resulta molt suggeridor en aquest relat és precisament tot el que sembla passar fora de camp, el que no es veu però pot imaginar-se i permet a l’espectador crear-se la seva pròpia pel·lícula davant de les magres i volgudes no explicacions del seu director. En qualsevol cas, potser hi ha un moment en que trontolla el discurs d’Ozon quan confon al nostre entendre, somni i record presencial amb la imatge de la filla ja desapareguda. És un problema menor però que permet recordar-nos que les famílies no son homogènies i a vegades tenen disfuncions en la seva configuració, fenomen aquest ben treballat per Ozon en la relació de Michelle amb Vicent, no son mare i fill però han reforçat un lligam d’empatia  que el director francès s’encarrega de reforçar en molts moments de la trajectòria vital dels dos..

En realitat, la pel·lícula és també la història de dues amigues de tota la vida i de la complicada relació que mantenen amb els fills, que, potser, no han paït el passat de treballadores del sexes de les mares respectives. Tampoc cal oblidar la qüestió del perdó i del sentiment de culpa ja present en altres films d’Ozon. Tanmateix hi ha molts items si es vol secundaris, que travessen el relat: a banda de la prostitució juvenil de les protagonistes, trobem la qüestió de la soledat provocada per la vellesa i una demografia escasa, molt present en aquesta França de províncies envellida i solitària. Ozon no vol ni sap, creiem, estirar un relat per explicar fets més enllà dels estrictament necessaris. Definitivament, estem davant d’una pel·lícula que ha tingut no gaire ressò però que mereix una visió acurada davant del que les seves imatges ens diuen i ensenyen.