1– L’objecte principal del pensament presocràtic i, particularment, del pensament jònic i milesi, era determinar i explicar la physis que podríem traduir per “naturalesa”. La physis ve a ser la causa eficient del Tot, el primer originador de totes les coses, i per tant també és presenta com la meta o el fi d’elles mateixes. De fet aquests filòsofs solien contraposar dos tipus de coneixements: els que “són captats pels sentits” i els que “són captats a través de la intel·lecció”, que es una facultat humana capaç de fer una síntesi de tot allò que, essent similar, entra de forma dispersa pels sentits. En referència a això hi havia una obsessió per trobar-hi un “primer principi”(o arkhé–arjé)que constituirà la clau per poder entendre quins eren els components bàsics de la physis, dels quals formava part la pròpia essència humana. Per últim i per intentar veure la distinció ésser-essència/aparença, és convenient tindre present que el terme physis, tenia dos sentits, complementaris i diferenciats: en ocasions, feia referència a allò que avui entenem per “el conjunt de tot allò natural”(es, a dir, la natura o naturalesa); i, en altres, era entès en el sentit de: “allò que alguna cosa és” (com, per exemple, quan parlem de l’essència- o, també, naturalesa- de la condició humana). D’altre banda, el terme “arkhé” fou utilitzat almenys amb tres significats: en primer lloc, com a principi- o origen- des d’on es generen tots els ésser naturals, desprès també com a fonament de les entitats de la vida, amb independència de la seva aparença i finalment com a “causa” que explica o fa possible qualsevol canvi o transformació.
2– Els filòsofs presocràtics buscaven resposta a les preguntes sobre l’origen del món(cosmogonia)sense haver d’acudir ni al mite ni a les explicacions donades per les teogonies antigues. On abans es feia referència a déus, ara hi trobem qualitats( el que és calent, el que és fred) o també elements naturals( el foc, l’aire, la terra…)que interactuen entre si com a processos naturals. Els lligams amb la ciència moderna, començada al Renaixement(amb autors com a Leonardo, Galileo, Kepler o el mateix Newton[1]) i que es desenvolupa fins ara mateix, fa palesa la importància de les seves teories. Com a botó d’exemple: la teoria atomista formada per Leucip de Milet i desenvolupada per Demòcrit d’Abdera ha tingut un gran ressò en la història del pensament d’Occident. Segons la teoria atomista, tota la realitat està formada per un nombre infinit de partícules, invisibles a causa de la seva petitesa. En l’actualitat, la teoria que predomina respecte a la composició de tots els elements es l’atomista. També podríem esmentar a l’escola pitagòrica i fer referencia al conegut teorema d’en Pitàgoras.
3– Parmènides presenta el seu discurs com si es tractés de la revelació d’una deessa i fa servir un llenguatge argumentatiu volgudament contundent en forma d’estructures disjuntives (o A o B) i hipotètiques (si A, aleshores B) ben travades. És un discurs amb clau poètica, on desprès d’un proemi en el qual fa servir bastants elements mítics( deessa, l’astre sol, carros de foc, etc.) s’endinsa en les parts següents: Via de la veritat i via de l’opinió en el desenvolupament d’un llenguatge filosòfic que condueix a l’afirmació de la identitat: el que ÉS és , i el que no és, no és. En el fons d’aquesta proposta, Parmènides es troba amb un problema lingüístic ja que acceptant una predicació negativa com a procediment lògic es suposa l’afirmació de la no-existència. De fet ,Parmènides rebutja la hipòtesi inicial dels milesis segons la qual alguna cosa pot arribar a ser si no era prèviament, és a dir, del no res no es pot originar una cosa determinada. Suposa l’afirmació de la no-existència. El SER és un verb que té un valor predicatiu (SER determinada qualitat: fred, calent, alt, baix…) i també existencial (EXISTIR) La forma com els materialistes monistes explicaven el canvi, segons Parmènides era incorrecta, ja que representava passar del SER al no SER i a l’inrevés quan deien que les coses canviaven de qualitat (en aquesta transformació contínua que és la naturalesa).
4- L’activitat racional consisteix en la tendència a trobar una unitat més enllà de la diversitat. Així, un dels objectius dels milesis era trobar una sola llei a partir de la qual s’expliqués tota la realitat. En aquest intent per entendre la realitat, els milesis van suposar que tot allò que hi ha en l’univers, tot i la diversitat, està compost per una única substància que amb la pròpia dinàmica ha donat origen als éssers concrets. Amb aquesta teoria, s’abandonaren tots els pensaments relacionats amb el mite i la intervenció divina en l’explicació de l’origen i la composició de l’univers. Les teories monistes són un bon raonament en quant a l’explicació del perquè de la diversitat a l’Univers. Basar-se en l’existència d’un element primari que evoluciona és senzill i és pot demostrar. Una persona sempre és ella mateixa i sempre l’anomenarem de la mateixa manera tot i que el seu cos hagi evolucionat i hagi estat sotmès a un procés de canvi en algun moment de la vida. D’altra banda, els pluralistes postulen que la realitat no ha sorgit d’un únic principi o element, sinó de diversos elements materials, i la varietat o diversitat del món respon a una combinació múltiple d’aquests elements sempre existents. És a dir la suma del SER sempre és constant i mai no deixa d’existir (ni minva ni creix). Al igual que Parmènides, els tres accepten que no és possible ni la creació ni l’anihilació de les coses sinó que existeixen combinacions d’elements preexistents i ETERNS (sempre SÓN).
5- Les teories sobre la naturalesa eren tan allunyades de la vida ciutadana i, a més, tan incompatibles entre si, que els sofistes es van plantejar per primera vegada les possibilitats del coneixement humà i les seves limitacions. Es va generar una actitud general de desconfiança vers el coneixement vertader de la naturalesa: s’anomena escepticisme: No es possible assolir la veritat, o un coneixement de la physis, només tenir una opinió. De fet, la majoria de sofistes provenien de ciutats diverses i eren grans viatgers, per la qual cosa estaven informats de la diversitat cultural. Per això no era estrany que els sofistes plantegessin la qüestió de la naturalesa dels valors socials, morals, estètics o religiosos. El que és bo o dolent, el que és just o injust, el que és bell o lleig, etc., canvia d’unes ciutats a altres i d’unes èpoques a unes altres; els valors són relatius, segons les societats i el moment en què viu una comunitat. Molt lluny dels plantejaments dels valors absoluts defensats per Sòcrates. Aquest reclamava la recerca de les definicions generals per tornar a l’autèntic sentit de les paraules. Sòcrates estava convençut que, si cada ciutadà assolia el coneixement de la virtut, la ciutat esdevindria també una ciutat més virtuosa.
[1] La filosofia del Renaixement, Ernst Bloch, Clàssics del pensament modern, Edicions 62/Diputació de Barcelona,1982 a (VIII: Sobre el naixement de la ciència natural matemàtica,págs.141 i ss.)
Les opinions humanes sempre solen arrossegar dubtes, litigis i controvèrsies; les nostres explicacions es recolzen sobre molts prejudicis sospitosos, en la mesura que sempre amaguen una història i una tradició al darrere; tot pot ser replantejat i posat sota crítica; tampoc no hi ha una opinió exempta de punts dèbils, inclús la suposadament més ben teixida i pensada pot ser atacada, que allò que uns veneren com a vertader i incontestable, d’altres se’n riuen i s’ho prenen com una espècie de ximpleria. De manera que la PURA VERITAT, anhel de qualsevol amant de les ciències i el coneixement, sembla a vegades dissoldre’s en mig de la barbàrie humana. Aquesta relativitat tan propera a la xerrameca dels sofistes, ens diu Plató que va ser una de les causants de la condemna a Sòcrates.
En qualsevol cas les fonts de documentació són poc precises i ens em de fiar d’allò que va escriure Plató perquè d’en Sòcrates no tenim res més que la pura oralitat comentada pel mateix Plató. Però si que podem dir algunes coses. Sòcrates és un personatge que busca la veritat i que tracta de créixer ell mateix. De fet és condemnat pels sofistes, homes que mitjançant la retòrica volen demostrar la seva presumpció de saber. Els sofistes ensenyen la tècnica de l’èxit i de l’afirmació d’un mateix, oposada a la humilitat socràtica. Són capaços de sobreposar l’opinió al veritable coneixement.
En aquest sentit, Sòcrates havia d’esperar la condemna, el seu coneixement anava més enllà de la conjuntura, quelcom que Galileu no va ser capaç de superar. Aquest era bàsicament un científic i la recerca del mètode científic va portar-lo a un enfrontament amb l’església, per una qüestió d’hermenèutica, es a dir d’interpretació de la Biblia. La seva proposta era defensar l’autonomia de la ciència envers la religió recolzant-se en Copèrnic però el seu fracàs davant de la força de la inquisició no va permetre que això fos possible. Fins i tot l’abjuració de les seves idees en l’intent de salvaguardar la mateixa vida evitant una possible condemna a mort, ens ha de fer qüestionar l’interrogant cabdal. Hem de morir per defensar unes idees o el camí ha de relativitzar-se en el moment en que el perill de la supervivència com individu trontolla. Segurament aquesta és la gran diferència entre Sòcrates i Galileu. Si ens vinculem a una dimensió cristiana estaríem d’acord amb Galileu. En canvi per Sòcrates la filosofia era una manera de viure, una recerca constant i un examen per a si mateix i per els altres. Fins i tot, la condemna a mort podia ser el corol·lari adequat a la seva forma de ser i viure.
BIBLIOGRAFIA
De Tales a Demòcrit, El pensament presocràtic: Fragments i testimonis, edició i traducció de Joan Ferrer i Gràcia, Girona, Ed. De la ela geminada, 2011.
Los filósofos presocráticos, Kirk, G.S. y Raven , J.E. ,Gredos, Madrid 1969.
Mito y pensamiento en la Grecia antigua, Vernant, Jean-Pierre, Ariel, Barcelona 1983.
Los presocráticos: del mito al logos, Miguel Morey, Montesinos Editor, Barcelona, 1988
WEBGRAFIA
Escriptures 