Dins del pensament postmodern , que posa en crisi els grans relats de la modernitat ( entesos com els fonaments del paradigma de la simplicitat descrit en el punt anterior ) , i gràcies al sorgiment de la psicoanàlisi de Freud , es planteja que la consciència ja no és alguna cosa indubtable , sinó que sota de la mateixa operen forces inconscients . Aquestes forces , com no pot ser d’un altre manera , són presents en els textos , per la qual cosa és lícit pensar que no hi ha interpretacions unívoques dels mateixos , així com no hi ha un punt de vista únic de la realitat . Els pensadors post-estructuralistes que s’emmarquen en aquest corrent ( Gilles Deleuze, Roland Barthes , Jacques Derrida i Michel Foucault entre d’altres ) consideren a qualsevol manifestació cultural com a text , com a discurs susceptible de ser analitzat . Des d’aquest punt de vista , el llenguatge és considerat sempre com metafòric : un sistema de signes que no remet a una realitat , a l’essència constant d’una cosa , perquè aquesta essència no existeix. Hi ha un món independentment del llenguatge , i aquest és només un intent de descripció , fal·lible i limitat . L’individu , subjecte i objecte d’aquest llenguatge , incorpora maneres d’entendre aquesta realitat complexa i inassequible . Des d’aquesta perspectiva , la teoria crítica literària postula que els textos (no només parlen de llibres , sinó d’imatges i sons ) oferint una interpretació de la realitat, una entre moltes altres . Malgrat això , tradicionalment s’ha naturalitzat un prejudici : el que els llibres diuen la veritat , el que descriuen els textos és veritable . Aquest prejudici s’estén fins als nostres dies . Només cal comprovar el rigor de veritat que se li atribueix al llibre en alguns segments educatius ( fins i tot hi ha una jerarquia : se li dóna més importància a un text literari que a un text televisiu , per exemple ).

En aquest sentit el paradigma de la complexitat demana una manera diferent de recollir la informació i l’estructuració escrita dels pensaments. Sembla adient que si el discurs es circular i no lineal i al mateix temps pretén ser multisignificatiu, el text postmodern reculli aquesta sensibilitat per retrobar-se en un altre sentit, i aquí es on entra l’ hipertext per omplir el buit deixat per els límits del discurs racionalista -cartesià.

El concepte d’hipertext té el seu origen en els anys ’60, i prové dels avenços tècnics de la informàtica. George Landow el defineix així:

«Hipertext, expressió encunyada per Theodor H. Nelson en els anys seixanta, es refereix al tipus de text electrònic, una tecnologia informàtica radicalment nova i, a la vegada, una manera d’edició. Com ell mateix ho explica:» Amb «hipertext» , em refereixo a un tipus d’escriptura no seqüencial, a un text que bifurca, que permet que el lector triï i que es llegeixi millor en una pantalla interactiva. D’acord amb la noció popular, es tracta d’una sèrie de blocs connectats entre si per nexes, que formen diferents itineraris per a l’usuari «.

El concepte d’hipertext s’origina per tant com un avanç tècnic, i després es comprenen les seves possibilitats expressives. És lícit afirmar que, un cop més, aquests avenços permeten noves maneres d’expressar-se i de pensar. És a dir, la manera de pensar que indueix l’ hipertext es la manera com funciona la nostra ment, que és un gran hipertext.

El format del llibre i dels diaris, revistes etc, en definitiva tot el que pertany a la Galaxia Gutenberg (McLuhan) no ha lligat mai amb la nostra manera de pensar, ja que no pensem en forma lineal, associem idees per raons molt diverses, i la nostra memòria reté dades i oblida altres. Des de finals del segle XX comptem amb una tecnologia que ens permet desenvolupar el que és inherent a l’home des dels seus orígens: la seva capacitat de simbolitzar i associar idees lliurement. Per descomptat i això tampoc vol dir que estiguem instal·lats en un determinisme tecnològic[i] i que l’ hipertext hagi de “solucionar-ho “ tot i res.

Precisament i en referència al món de la creació intel·lectual, Michel Foucault ens va obrir el camí per incorporar la idea d’intertextualitat dins dels textos. Qualsevol text no ha de ser pensat com un fet acabat en si mateix, sinó que per naturalesa està enllaçat a altres textos. La creació com recreació i fruit de connexions conscients o inconscients. Evidentment aquesta premissa farà que l’acte de llegir sigui aparentment més complex però també més natural. De fet en el paradigma de la complexitat la barreja de suports i llengües, nivells i registres, privacitat i àmbit públic es força habitual. Llegir ja no es només un procés de transmissió de dades sinó una pràctica que reprodueix l’organització del poder. Tot es projecta en el discurs i aquest construeix les representacions establertes sobre la realitat que conformen les opinions i l’imaginari. El coneixement i la informació han substituït la tecnoindustrialització i en la societat de la postmodernitat finalment la idea de progrés ha quedat ben esmicolada.

.

Bibliografia:

CASTELLS, Manuel La Galaxia Internet, Barcelona,2001, Plaza y Janés

DAMASIO, A.R. El error de Descartes Barcelona,1996, Grijalbo.

FOUCAULT, Michel , L’ordre del discurs , Barcelona,1982, Laia

KUHN, Thomas .L’estructura de les revolucions científiques Barcelona,2008, Obrador Edèndum.

LANDOW, George P. Hipertexto 3.0: teoría crítica y nuevos medios en la era de la globalización, Barcelona, 2009, Ed. Paidós

Webgrafia:

CAMPAS, Joan, Aura Digital

[i] A vegades el discurs d’un Manuel Castells sembla tenir una deriva cap a una confiança excessiva amb el poder de la tecnologia per obtenir canvis socials, per exemple la xarxa i no els que la utilitzen són els vertaders executors i transformadors del canvi de model.

Amb la figura d’en Descartes,encetem el segle XVII un model de pensament que regiria a tota la modernitat . Estarem davant d’un canvi de » paradigma » , entenent-lo com una visió particular del món, un model d’acord al qual es teixeixen les doctrines i tenen lloc de forma simultània els avenços tècnics.

A aquest canvi de paradigma se l’adjectiva com de la simplicitat perquè tendeix a a reduir tot el complex a alguna cosa simple i lògica. També es pot caracteritzar com racionalista ( la raó és omnipotent i res existeix fora d’ ella, tanmateix assistim a la desarticulació i divisió del tot en parts que són comprensibles dins de realitats cognoscitives abstractes, l’anàlisi lineal, l’objectivitat i la verticalitat ) , universalista , quantitatiu i dissociatiu ( tendeix a separar les coses per analitzar-les ) . Finalment veiem com en aquest model el coneixement científic insisteix en ser el responsable de descobrir el simple darrere de l’ aparentment complex, buscant la veritat fonamental. Es pretén organitzar la realitat sota una mirada unificadora i abraçadora de tot el món. L’enciclopèdia és un dels grans triomfs del paradigma de la simplicitat.

Aquest paradigma de la simplicitat es va construir sobre la idea d’un home capaç de processar a partir de la seva capacitat de raonament , i de posar en dubte fins i tot a la mateixa concepció de Déu. Si ara fem un salt en el temps històric veurem que a principis del segle XX , es produeix un canvi de paradigma bastant significatiu : entren en crisi els suports que van donar peu a la modernitat , i la realitat , abans mecanicista i monosémica ( entesa en un sol sentit ) , és concebuda com un univers complex i caòtic . El paradigma de la complexitat és en gran mesura contrari a l’anterior . És inclusiu ( assumeix la incertesa de no poder conèixer-ho tot ) , és incomplet (mai s’acaba ) , articulatori ( integra diferents camps de coneixement ), carregat d’incerteses , integra el subjecte i l’objecte, és interdisciplinari , utilitza la totalitat de les potències humanes , i és dialògic ( relaciona termes contraris ) .

Però la diferència més important és que el paradigma de la complexitat inclou l’home i el seu punt de vista en l’estudi de la realitat en forma autocrítica , el que no feia el paradigma anterior , que confiava cegament en el poder de la raó . Aquest paradigma de la complexitat té molts punts de contacte amb el pensament postmodern , que postula la crisi dels grans relats , entesos com els ideals o principis generals sobre els quals es va construir la modernitat . El pensament postmodern nega el poder omniscient de la raó i el descompon en diversitat de punts de vista , no creu en models imitables ni en discursos hegemònics , i en els casos més extrems , arriba a parlar fins i tot de mort de les ideologies .