DE LA SOCIETAT XARXA A UNA EPISTEMOLOGIA DE LA COMPLEXITAT I DEL CAOS

La postmodernitat, apareix també com una metàfora explicativa de les profundes transformacions epistemològiques que la mateixa ciència clàssica ha produït,i ho fa des de la filosofia, la sociologia, l’art i la psicologia. Tanmateix, som espectadors de l’aparició d’una altra metàfora explicativa de la realitat, en forta sintonia amb la noció de xarxa: la metàfora de la complexitat. Aquesta s’inicia en l’àmbit de la matemàtica i de les ciències experimentals, però ràpidament ha estat adoptada per les ciències socials i humanes per descriure i explicar la necessitat d’una nova manera de fer ciència, una manera que resolgui les preguntes que actualment s’exposen al saber científic.

No obstant, resulta fàcil entreveure com totes dues metàfores responen a unes causes i es fonamenten en uns principis que podem identificar com a relativament comuns. Parlant de causes, hem d’assenyalar que aquestes metàfores emergeixen en un escenari epistemològic en el qual la ciència clàssica ha estat víctima d’ ella mateixa. El racionalisme científic, entès com a sistema entròpic, ha resultat insuficient a l’hora de metabolitzar tot el coneixement que ha anat generant. L’acceleració del temps produïda pels avenços científics i tecnològics (avui podem obtenir dades sobre les antípodes en un segon per mitjà de la xarxa) i la reducció de l’espai fruit de la capacitat de recepció, emmagatzematge i procés d’informació, coneixement i saber existent en els nostres dies ( disposem de volums ingents de dades en un llapis digital) ha col·lapsat tota possibilitat del racionalisme científic d’assumir una explicació del món sota les mateixes regles epistemològiques que existien abans.

En qualsevol cas, sembla evident que la complexitat és una aproximació imprescindible si volem abastar el significat i la profunditat del que implica situar-se en una societat en xarxa. Els diversos autors que s’han dedicat a estudiar la teoria de la complexitat coincideixen a assenyalar que aquesta no esdevé una aportació epistemològica radicalment nova, sinó que tot allò que té a veure amb la complexitat té les seves arrels en la Teoria General de Sistemes.

Sintetitzant respon als principis següents: Dinamisme. Els sistemes afavoreixen processos complexos d’intercanvi entre el sistema i el seu ambient. Els processos definits per aquests sistemes són discontinus i irreversibles. Totalitat. La modificació d’un dels elements del sistema suposa la modificació dels altres i, en conseqüència, de tot el sistema. Teleologia. Tot sistema té una orientació de dirigir-se se vers una finalitat. Els sistemes tendeixen a generar processos que pretenen la consecució de determinades fites.Ultraestabilitat. Els sistemes es mantenen malgrat que puguin canviar les condicions o el medi que els envolta. Existeix una tendència a l’estabilitat, malgrat que aquesta estabilitat pugui ser considerada quasi estacionària. Tensió. Els sistemes estan constantment sotmesos a un joc de forces de conservació – transformació a causa dels influxos que reben del medi. Els resultats d’un sistema, sempre en tensió, poden obtenir-se a partir de condicions inicials diferents. Informació. Els sistemes tenen a la seva base l’ intercanvi constant entre medi intern i extern. Els sistemes són bàsicament sistemes d’informació. La informació és un element nuclear del dinamisme dels sistemes.

Aquesta perspectiva dels sistemes, juntament amb la noció de sistema cibernètic com a sistema obert que s’autoregula o controla ell mateix a partir de l’ús de fluxos d’informació que rep del seu medi extern (Wiener, 1965), té un fort impacte en autors com Edgar Morin, considerat per molts com un dels artífexs de la teoria de la complexitat. Morin és qui comença a usar, als anys setanta, el terme de pensament complex.

El pensament complex té conseqüències directes sobre la manera que tenim d’enfocar l’organització i l’estructura de la societat – xarxa com a  objectes subjectes d’investigació.

Per la seva banda, la teoria del caos, pretén explicar els fenòmens no lineals i complexos associats als sistemes oberts, i una xarxa cal que sigui contemplada com un sistema obert. Parteix d’aquest enfocament sistèmic, i també té un vessant empíric fort que li permet ser considerada científica sense discussió. Des d’aquesta teoria, es descriuen els sistemes caòtics a partir de les característiques següents: Estem davant d’una teoria que se centra exclusivament en les relacions entre els elements del sistema i no tant en els propis elements; tanmateix els sistemes posseeixen una gran sensibilitat a les seves condicions inicials; igualment, els sistemes són irreversibles, i no tenen mecanismes de retroacció o d’adaptació interna – externa. També els sistemes són dinàmics no lineals i molt complexos que evolucionen en el temps de manera no lineal i finalment no es pot predir el comportament futur dels sistemes a partir de patrons passats, no es refereix tampoc a sistemes deterministes o predictibles; són sistemes molt sensibles als canvis, no només les diferències de les seves condicions inicials poden causar comportaments caòtics sinó també la mínima discontinuïtat o bifurcació en el seu procés o evolució.

Com tota teoria, la del caos també disposa d’un cos conceptual nuclear que li permet definir les seves premisses i principis, i alhora diferenciar-se de la resta de plantejaments i orientacions científiques.

Esmentem-ne uns quants d’aquests conceptes:

Entropia. Es tracta d’un terme manllevat de la termodinàmica i fa referència a una propietat dels sistemes físics que consisteix en pèrdua d’energia, sense possibilitat de ser utilitzada, a causa del mateix funcionament energètic del sistema. Aquest concepte, traslladat al terreny de les ciències socials en general ens remet a pensar en els processos informatius i comunicatius, i a la pèrdua d’informació que es produeix pel mateix funcionament de les xarxes socials de comunicació en una organització.

Estructures dissipatives. Es tracta d’una qualitat directament relacionada amb l’entropia. Els sistemes entròpics són, en conseqüència, sistemes amb estructures dissipatives. Una estructura dissipativa és aquella que permet, davant del desordre i caos creat per la mateixa naturalesa entròpica del sistema, autoorganitzar-se i autoregular-se per trobar de nou un equilibri quasi estacionari i un nou ordre.

Bifurcacions. El concepte de bifurcació fa referència a les cruïlles dels processos sistèmics en què es generen noves branques. En la vida dels sistemes caòtics existeixen instants en què un microfenomen genera un procés d’interacció tan intens que acaba prenent una gran magnitud i permetent el canvi de direcció del mateix sistema. La bifurcació és un punt crític del sistema, el punt on s’origina la inestabilitat que donarà peu a les pertorbacions i serà capaç, amb el temps, de possibilitar un nou ordre.

Atractors. Tècnicament, podem definir un atractor com un autoorganitzador del caos. Els sistemes disposen d’elements que, davant del caos, la irregularitat i la incertesa, són capaços d’atraure la resta d’elements per tendir cap a una direcció determinada. Són els atractors els generadors de caos, els elements que provoquen la inestabilitat i la irregularitat dels sistemes. Són els que ens permeten explicar l’ordre del caos i poden ser considerats com a mesura de la imprevisibilitat.

Fractals. Un fractal és una forma o estructura que sempre és similar a si mateixa, independentment del nivell al qual s’observi. L’estructura fractal, concepte provinent de la geometria, ens permet afirmar quelcom semblant al que ja dèiem quan parlàvem del principi hologramàtic de la teoria de la complexitat: la part és en el tot i el tot és en la part.

Partint d’un enfocament sistèmic que supera les mancances evidents de l’enfocament positivista, l’enfocament complex i caòtic es consolida cada cop més com el nou “paradigma”, la nova metàfora científica des de la qual explicar-nos el món del segle XXI i que ens ha de permetre abastar la complexitat i el caos inherent a la societat – xarxa.

 

Anuncios

LA SOCIETAT XARXA(III): SUBJECTE I SOCIETAT XARXA

Proposo la hipòtesi que la constitució de subjectes, en el nucli del procés del canvi social, pren un camí diferent al que coneixíem durant la modernitat i la modernitat tardana, és a dir, els subjectes,quan es construeixen, ja no ho fan basant-se en les societats civils, que estan en procés de desintegració, sinó com una prolongació de la resistència comunal.” (Castells, pág.36. L’era de la informació, vol II, El poder de la identitat, Ed.UOC) .

Manuel Castells ens ha proposat captar la renovada fenomenologia del món social, partint de la categoria conceptual de societat xarxa per revelar l’esfondrament de les estructures jeràrquiques rebudes (l’estat nació, la família patriarcal, l’economia industrial i la cultura de masses), substituïdes progressivament per un nou espai reticular de nodes i fluxos generat per lògiques d’enllaç i d’interacció. De la mateixa manera que ja no hi ha trajectòries vitals fixades ni condicions segures, sembla que les velles jerarquies també s’esvaeixen en l’aire o com a mínim trontollen.

L’obra de Castells no té voluntat de sistema organitzat, perquè no proposa un sistema categorial clausurat i complet; a més, aquest no pot ser l’estil de pensament d’un pensador reticular. Però sí que té un afany sistemàtic per posar a prova la capacitat heurística de la noció de societat xarxa rastrejant la vida social per identificar les xarxes que la conformen —econòmiques, polítiques, culturals, informacionals—, i això amb una pertinàcia potser només igualada per Bauman a la recerca de liqüefaccions socials.

En aquesta societat xarxa, existeixen unes noves formes de relació social, gran part de les quals es sustenten en mitjans tecnològics. No tan sols les relacions privades o personals (que també) sinó les relacions dels sistemes polítics, econòmics, socials i culturals: l’organització social. La societat xarxa és una societat estructurada al voltant de xarxes d’informació, sostinguda mercès a la informació i al coneixement allotjat a la xarxa i que té com a activitat principal la transmissió, gestió i tractament d’aquesta informació. Les nostres vides -subjectes- interaccionen mitjançant les tecnologies. Es tracta d’una xarxa ubiqua, central i planetària, i això, que no té precedents, té conseqüències cabdals per a les formes d’organització i articulació de la societat.

La capacitat que les societats tinguin per comprendre els canvis i transformacions que la societat xarxa produeix en la cultura, definirà en bona mesura la seva destinació, encara que la tecnologia per si sola no determina l’evolució històrica i el canvi social, si pot configurar la capacitat de les societats per transformar-se, així com els usos on aquestes mateixes societats decideixen dedicar tot el seu potencial tecnològic.

Si la societat del segle XXI, una societat postmoderna en definitiva, té la xarxa com a concepte explicatiu i operatiu del seu dinamisme, aleshores l’epistemologia que assaja de comprendre-la ha d’adquirir nous plantejaments.

LA SOCIETAT XARXA (II): EL SUBJECTE DES-CENTRAT DINS DE LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ

El llenguatge, el discurs, el saber exerceixen poder en tots els engranatges de la societat de la postmodernitat i l’anàlisi d’aquest poder és un dels temes centrals de l’obra de Michel Foucault. El poder ja no s’identifica amb l’Estat, ni té una localització determinada; és multicèntric i omnipresent; teixeix tot una xarxa de relacions en la qual l’individu és subjecte i objecte. En la nostra societat disciplinària, ens diu Foucault, s’exerceix poder en les escoles, en la família, en el treball, en les presons, en grups d’amics. Una multitud de micropoders que pretenen subjectar-nos i modelar-nos.

Tanmateix, saber i poder són temes cabdals dins de la filosofia de Foucault. En Vigilar i castigar posa de manifest com les tècniques disciplinàries s’han estès fora de la presó amb l’objectiu de modelar les persones tot definint què és normal i què no. En aquest context, Foucault, aposta per tècniques del jo que permetin a l’ésser humà perfilar-se a si mateix com a subjecte, tècniques en definitiva que esdevenen pràctiques de llibertat.

En tant que la informació és poder, es pot arribar a parlar d’un nou ordre social i cultural a escala mundial, d’uns canvis d’una determinada magnitud, que estan intrínsecament lligats a les noves tecnologies de la informació i la comunicació, que són el seu motor i factor de canvi principal.

Avui en dia la informació s’ha demostrat imprescindible per el funcionament  quasi de qualsevol cosa i el treball de Mattelart sobre la història de la societat de la informació ho ensenya prou clarament.

De fet, per primera vegada en la història, tot el saber de la humanitat és accessible a escala mundial i les respostes arriben gairebé immediatament després de fetes les preguntes. Assistim a una era en què la desmaterialització del treball és assumpte de tots els dies, la nova societat ja no es caracteritza per la tasca theory of value sinó per la knowledge theory of value. Aquesta civilització postindustrial és, segons Mattelart, una civilització de serveis, una civilització on el comerç en línia curtcircuita els intermediaris i restaura la fluïdesa de l’ intercanvi, una civilització que consagra la preeminència del recurs intangible (categoria en la qual s’inclouen les idees, la innovació , els valors, la imaginació, els símbols i les imatges).

No calia esperar massa temps per veure que aquest projecte tecnoinformacional hauria de convertir-se en l’eix d’un projecte geopolític amb l’objectiu de garantir la reordenació geoeconòmica del planeta al voltant dels valors de la democràcia del mercat i en un món decididament unipolar.

Mattelart introdueix el concepte del soft power , mètode utilitzat pels Estats Units per aconseguir persuadir altres països d’actuar sota el seu paraigües tecnològic, sense necessitat d’una lluita armada sempre arriscada i perillosa . El soft power és la capacitat d’engendrar en l’altre el desig d’allò que vostè vol que desitgi i la facultat de portar a acceptar normes i institucions que produeixen el comportament desitjat .És la capacitat d’assolir objectius mitjançant la seducció abans que per la coerció . S’introdueix el concepte de netwar , als nous conflictes originats per actors no governamentals , on es ressalta, per exemple, el cas de Mèxic amb el sorgiment del moviment zapatista , on la web va ocupar un paper indispensable per donar a conèixer la seva lluita a tothom , evitant així una dura repressió per part del govern . Modificant així la forma en què el món es manifesta , transformant així els conflictes internacionals , creant d’aquesta manera una guerra de la informació . S’introdueix el concepte de la No Dead War , on la prioritat és zero morts , estratègia molt recurrent en la guerra del golf per exemple . El díptic Netwar i Cyberwar expressa els dos components de la guerra del coneixement , la ” noopolítica ” , neologisme derivat explícitament de la noció de noosfera elaborada per TeilHard de Chardin .

Mattelart, en la seva pretensió d’esgotar la genealogia de la societat de la informació, mare dels ous d’aquest subjecte esmicolat i dubitatiu del que parlàvem en el títol de l’epígraf no té cap més remei que historiar i adjectivar el model: Brzezinski parlava de la societat tecnotrònica , McLuhan de l’aldea global, Toffler de la societat postindustrial de tercera ona… i Castells ens parla de la societat xarxa.

LA SOCIETAT XARXA (I): Introducció

La base de tota ciència està en la formulació teòrica del seu saber , que pot ser més o menys abstracte , mentre que el seu coneixement requereix d’un procés de narrativització , en tant com una forma de comunicar , que permeti albirar , a la llum d’una aplicació pràctica , la seva veritat.

El subjecte és i ha de ser part integrant del coneixement , s’adopta aquí una nova opció , més radical : la de no limitar-se a posar en comú coneixements dispersos , sinó enfocar cap a una qüestió concreta els múltiples esforços de diferents individualitats . El camí traçat consisteix a dedicar apartats teòrics a l’aparició de múltiples discursos  que estan sorgint a l’empara d’allò que s’ha etiquetat primer com a modernitat i desprès com a postmodernitat tot travessat per les noves tecnologies i d’un possible canvi de paradigma . El repte doncs es  aplicar els conceptes analítics i metodològics , a uns punts  i / o nous formats per veure  la seva utilitat o per redefinir  i , arribat el cas , fins i tot anul·lar per substituir-los per nous procediments.

El text-pac que el lector té a les mans no avança cronològicament , és rizomàtic. El mateix índex assenyala amb claredat els conceptes abordats : el subjecte des-centrat en la societat de la informació , l’anàlisi d’aquest  mateix subjecte en la societat xarxa , i d’aquests a la complexitat i al caos, i seguint desprès en temes d’oralitat i escriptura . Volen ser tots ells, discursos plens, però mínims , o discursos incomplets , però essencials.

Un text mínim , que  actua com la part pel tot ( sinècdoque ) i per això mateix és susceptible de ser analitzat com a entitat discursiva plena . El que aquí es pretén modestament és construir teoria , que pot ser nova o pot matisar , o canviar … Un procés diferent perquè es posa una cosa al lloc d’una altra ( metonímia ) : anàlisi per tant com a pas imprescindible per a la construcció teòrica que és, en essència , l’objectiu final d’aquestes pàgines i que puguem tant llegint en  la línia , com entre línies .

Finalment, dir que tanta ciència aplicada(empíria) ha empresonat el domini del subjecte i de l’esperit. Allò que volem reivindicar es precisament, el domini de la subjectivitat, fent-ho en el text i que aquest ho ensenyi. Mai més enllà d’ell, però tampoc mai més aquí. El text despullat i agafant vàlua per ell mateix, simplement això.