La postmodernitat, apareix també com una metàfora explicativa de les profundes transformacions epistemològiques que la mateixa ciència clàssica ha produït,i ho fa des de la filosofia, la sociologia, l’art i la psicologia. Tanmateix, som espectadors de l’aparició d’una altra metàfora explicativa de la realitat, en forta sintonia amb la noció de xarxa: la metàfora de la complexitat. Aquesta s’inicia en l’àmbit de la matemàtica i de les ciències experimentals, però ràpidament ha estat adoptada per les ciències socials i humanes per descriure i explicar la necessitat d’una nova manera de fer ciència, una manera que resolgui les preguntes que actualment s’exposen al saber científic.

No obstant, resulta fàcil entreveure com totes dues metàfores responen a unes causes i es fonamenten en uns principis que podem identificar com a relativament comuns. Parlant de causes, hem d’assenyalar que aquestes metàfores emergeixen en un escenari epistemològic en el qual la ciència clàssica ha estat víctima d’ ella mateixa. El racionalisme científic, entès com a sistema entròpic, ha resultat insuficient a l’hora de metabolitzar tot el coneixement que ha anat generant. L’acceleració del temps produïda pels avenços científics i tecnològics (avui podem obtenir dades sobre les antípodes en un segon per mitjà de la xarxa) i la reducció de l’espai fruit de la capacitat de recepció, emmagatzematge i procés d’informació, coneixement i saber existent en els nostres dies ( disposem de volums ingents de dades en un llapis digital) ha col·lapsat tota possibilitat del racionalisme científic d’assumir una explicació del món sota les mateixes regles epistemològiques que existien abans.

En qualsevol cas, sembla evident que la complexitat és una aproximació imprescindible si volem abastar el significat i la profunditat del que implica situar-se en una societat en xarxa. Els diversos autors que s’han dedicat a estudiar la teoria de la complexitat coincideixen a assenyalar que aquesta no esdevé una aportació epistemològica radicalment nova, sinó que tot allò que té a veure amb la complexitat té les seves arrels en la Teoria General de Sistemes.

Sintetitzant respon als principis següents: Dinamisme. Els sistemes afavoreixen processos complexos d’intercanvi entre el sistema i el seu ambient. Els processos definits per aquests sistemes són discontinus i irreversibles. Totalitat. La modificació d’un dels elements del sistema suposa la modificació dels altres i, en conseqüència, de tot el sistema. Teleologia. Tot sistema té una orientació de dirigir-se se vers una finalitat. Els sistemes tendeixen a generar processos que pretenen la consecució de determinades fites.Ultraestabilitat. Els sistemes es mantenen malgrat que puguin canviar les condicions o el medi que els envolta. Existeix una tendència a l’estabilitat, malgrat que aquesta estabilitat pugui ser considerada quasi estacionària. Tensió. Els sistemes estan constantment sotmesos a un joc de forces de conservació – transformació a causa dels influxos que reben del medi. Els resultats d’un sistema, sempre en tensió, poden obtenir-se a partir de condicions inicials diferents. Informació. Els sistemes tenen a la seva base l’ intercanvi constant entre medi intern i extern. Els sistemes són bàsicament sistemes d’informació. La informació és un element nuclear del dinamisme dels sistemes.

Aquesta perspectiva dels sistemes, juntament amb la noció de sistema cibernètic com a sistema obert que s’autoregula o controla ell mateix a partir de l’ús de fluxos d’informació que rep del seu medi extern (Wiener, 1965), té un fort impacte en autors com Edgar Morin, considerat per molts com un dels artífexs de la teoria de la complexitat. Morin és qui comença a usar, als anys setanta, el terme de pensament complex.

El pensament complex té conseqüències directes sobre la manera que tenim d’enfocar l’organització i l’estructura de la societat – xarxa com a  objectes subjectes d’investigació.

Per la seva banda, la teoria del caos, pretén explicar els fenòmens no lineals i complexos associats als sistemes oberts, i una xarxa cal que sigui contemplada com un sistema obert. Parteix d’aquest enfocament sistèmic, i també té un vessant empíric fort que li permet ser considerada científica sense discussió. Des d’aquesta teoria, es descriuen els sistemes caòtics a partir de les característiques següents: Estem davant d’una teoria que se centra exclusivament en les relacions entre els elements del sistema i no tant en els propis elements; tanmateix els sistemes posseeixen una gran sensibilitat a les seves condicions inicials; igualment, els sistemes són irreversibles, i no tenen mecanismes de retroacció o d’adaptació interna – externa. També els sistemes són dinàmics no lineals i molt complexos que evolucionen en el temps de manera no lineal i finalment no es pot predir el comportament futur dels sistemes a partir de patrons passats, no es refereix tampoc a sistemes deterministes o predictibles; són sistemes molt sensibles als canvis, no només les diferències de les seves condicions inicials poden causar comportaments caòtics sinó també la mínima discontinuïtat o bifurcació en el seu procés o evolució.

Com tota teoria, la del caos també disposa d’un cos conceptual nuclear que li permet definir les seves premisses i principis, i alhora diferenciar-se de la resta de plantejaments i orientacions científiques.

Esmentem-ne uns quants d’aquests conceptes:

Entropia. Es tracta d’un terme manllevat de la termodinàmica i fa referència a una propietat dels sistemes físics que consisteix en pèrdua d’energia, sense possibilitat de ser utilitzada, a causa del mateix funcionament energètic del sistema. Aquest concepte, traslladat al terreny de les ciències socials en general ens remet a pensar en els processos informatius i comunicatius, i a la pèrdua d’informació que es produeix pel mateix funcionament de les xarxes socials de comunicació en una organització.

Estructures dissipatives. Es tracta d’una qualitat directament relacionada amb l’entropia. Els sistemes entròpics són, en conseqüència, sistemes amb estructures dissipatives. Una estructura dissipativa és aquella que permet, davant del desordre i caos creat per la mateixa naturalesa entròpica del sistema, autoorganitzar-se i autoregular-se per trobar de nou un equilibri quasi estacionari i un nou ordre.

Bifurcacions. El concepte de bifurcació fa referència a les cruïlles dels processos sistèmics en què es generen noves branques. En la vida dels sistemes caòtics existeixen instants en què un microfenomen genera un procés d’interacció tan intens que acaba prenent una gran magnitud i permetent el canvi de direcció del mateix sistema. La bifurcació és un punt crític del sistema, el punt on s’origina la inestabilitat que donarà peu a les pertorbacions i serà capaç, amb el temps, de possibilitar un nou ordre.

Atractors. Tècnicament, podem definir un atractor com un autoorganitzador del caos. Els sistemes disposen d’elements que, davant del caos, la irregularitat i la incertesa, són capaços d’atraure la resta d’elements per tendir cap a una direcció determinada. Són els atractors els generadors de caos, els elements que provoquen la inestabilitat i la irregularitat dels sistemes. Són els que ens permeten explicar l’ordre del caos i poden ser considerats com a mesura de la imprevisibilitat.

Fractals. Un fractal és una forma o estructura que sempre és similar a si mateixa, independentment del nivell al qual s’observi. L’estructura fractal, concepte provinent de la geometria, ens permet afirmar quelcom semblant al que ja dèiem quan parlàvem del principi hologramàtic de la teoria de la complexitat: la part és en el tot i el tot és en la part.

Partint d’un enfocament sistèmic que supera les mancances evidents de l’enfocament positivista, l’enfocament complex i caòtic es consolida cada cop més com el nou “paradigma”, la nova metàfora científica des de la qual explicar-nos el món del segle XXI i que ens ha de permetre abastar la complexitat i el caos inherent a la societat – xarxa.