“Proposo la hipòtesi que la constitució de subjectes, en el nucli del procés del canvi social, pren un camí diferent al que coneixíem durant la modernitat i la modernitat tardana, és a dir, els subjectes,quan es construeixen, ja no ho fan basant-se en les societats civils, que estan en procés de desintegració, sinó com una prolongació de la resistència comunal.” (Castells, pág.36. L’era de la informació, vol II, El poder de la identitat, Ed.UOC) .

Manuel Castells ens ha proposat captar la renovada fenomenologia del món social, partint de la categoria conceptual de societat xarxa per revelar l’esfondrament de les estructures jeràrquiques rebudes (l’estat nació, la família patriarcal, l’economia industrial i la cultura de masses), substituïdes progressivament per un nou espai reticular de nodes i fluxos generat per lògiques d’enllaç i d’interacció. De la mateixa manera que ja no hi ha trajectòries vitals fixades ni condicions segures, sembla que les velles jerarquies també s’esvaeixen en l’aire o com a mínim trontollen.

L’obra de Castells no té voluntat de sistema organitzat, perquè no proposa un sistema categorial clausurat i complet; a més, aquest no pot ser l’estil de pensament d’un pensador reticular. Però sí que té un afany sistemàtic per posar a prova la capacitat heurística de la noció de societat xarxa rastrejant la vida social per identificar les xarxes que la conformen —econòmiques, polítiques, culturals, informacionals—, i això amb una pertinàcia potser només igualada per Bauman a la recerca de liqüefaccions socials.

En aquesta societat xarxa, existeixen unes noves formes de relació social, gran part de les quals es sustenten en mitjans tecnològics. No tan sols les relacions privades o personals (que també) sinó les relacions dels sistemes polítics, econòmics, socials i culturals: l’organització social. La societat xarxa és una societat estructurada al voltant de xarxes d’informació, sostinguda mercès a la informació i al coneixement allotjat a la xarxa i que té com a activitat principal la transmissió, gestió i tractament d’aquesta informació. Les nostres vides -subjectes- interaccionen mitjançant les tecnologies. Es tracta d’una xarxa ubiqua, central i planetària, i això, que no té precedents, té conseqüències cabdals per a les formes d’organització i articulació de la societat.

La capacitat que les societats tinguin per comprendre els canvis i transformacions que la societat xarxa produeix en la cultura, definirà en bona mesura la seva destinació, encara que la tecnologia per si sola no determina l’evolució històrica i el canvi social, si pot configurar la capacitat de les societats per transformar-se, així com els usos on aquestes mateixes societats decideixen dedicar tot el seu potencial tecnològic.

Si la societat del segle XXI, una societat postmoderna en definitiva, té la xarxa com a concepte explicatiu i operatiu del seu dinamisme, aleshores l’epistemologia que assaja de comprendre-la ha d’adquirir nous plantejaments.