“Proposo la hipòtesi que la constitució de subjectes, en el nucli del procés del canvi social, pren un camí diferent al que coneixíem durant la modernitat i la modernitat tardana, és a dir, els subjectes,quan es construeixen, ja no ho fan basant-se en les societats civils, que estan en procés de desintegració, sinó com una prolongació de la resistència comunal.” (Castells, pág.36. L’era de la informació, vol II, El poder de la identitat, Ed.UOC) .

Manuel Castells ens ha proposat captar la renovada fenomenologia del món social, partint de la categoria conceptual de societat xarxa per revelar l’esfondrament de les estructures jeràrquiques rebudes (l’estat nació, la família patriarcal, l’economia industrial i la cultura de masses), substituïdes progressivament per un nou espai reticular de nodes i fluxos generat per lògiques d’enllaç i d’interacció. De la mateixa manera que ja no hi ha trajectòries vitals fixades ni condicions segures, sembla que les velles jerarquies també s’esvaeixen en l’aire o com a mínim trontollen.

L’obra de Castells no té voluntat de sistema organitzat, perquè no proposa un sistema categorial clausurat i complet; a més, aquest no pot ser l’estil de pensament d’un pensador reticular. Però sí que té un afany sistemàtic per posar a prova la capacitat heurística de la noció de societat xarxa rastrejant la vida social per identificar les xarxes que la conformen —econòmiques, polítiques, culturals, informacionals—, i això amb una pertinàcia potser només igualada per Bauman a la recerca de liqüefaccions socials.

En aquesta societat xarxa, existeixen unes noves formes de relació social, gran part de les quals es sustenten en mitjans tecnològics. No tan sols les relacions privades o personals (que també) sinó les relacions dels sistemes polítics, econòmics, socials i culturals: l’organització social. La societat xarxa és una societat estructurada al voltant de xarxes d’informació, sostinguda mercès a la informació i al coneixement allotjat a la xarxa i que té com a activitat principal la transmissió, gestió i tractament d’aquesta informació. Les nostres vides -subjectes- interaccionen mitjançant les tecnologies. Es tracta d’una xarxa ubiqua, central i planetària, i això, que no té precedents, té conseqüències cabdals per a les formes d’organització i articulació de la societat.

La capacitat que les societats tinguin per comprendre els canvis i transformacions que la societat xarxa produeix en la cultura, definirà en bona mesura la seva destinació, encara que la tecnologia per si sola no determina l’evolució històrica i el canvi social, si pot configurar la capacitat de les societats per transformar-se, així com els usos on aquestes mateixes societats decideixen dedicar tot el seu potencial tecnològic.

Si la societat del segle XXI, una societat postmoderna en definitiva, té la xarxa com a concepte explicatiu i operatiu del seu dinamisme, aleshores l’epistemologia que assaja de comprendre-la ha d’adquirir nous plantejaments.

El llenguatge, el discurs, el saber exerceixen poder en tots els engranatges de la societat de la postmodernitat i l’anàlisi d’aquest poder és un dels temes centrals de l’obra de Michel Foucault. El poder ja no s’identifica amb l’Estat, ni té una localització determinada; és multicèntric i omnipresent; teixeix tot una xarxa de relacions en la qual l’individu és subjecte i objecte. En la nostra societat disciplinària, ens diu Foucault, s’exerceix poder en les escoles, en la família, en el treball, en les presons, en grups d’amics. Una multitud de micropoders que pretenen subjectar-nos i modelar-nos.

Tanmateix, saber i poder són temes cabdals dins de la filosofia de Foucault. En Vigilar i castigar posa de manifest com les tècniques disciplinàries s’han estès fora de la presó amb l’objectiu de modelar les persones tot definint què és normal i què no. En aquest context, Foucault, aposta per tècniques del jo que permetin a l’ésser humà perfilar-se a si mateix com a subjecte, tècniques en definitiva que esdevenen pràctiques de llibertat.

En tant que la informació és poder, es pot arribar a parlar d’un nou ordre social i cultural a escala mundial, d’uns canvis d’una determinada magnitud, que estan intrínsecament lligats a les noves tecnologies de la informació i la comunicació, que són el seu motor i factor de canvi principal.

Avui en dia la informació s’ha demostrat imprescindible per el funcionament  quasi de qualsevol cosa i el treball de Mattelart sobre la història de la societat de la informació ho ensenya prou clarament.

De fet, per primera vegada en la història, tot el saber de la humanitat és accessible a escala mundial i les respostes arriben gairebé immediatament després de fetes les preguntes. Assistim a una era en què la desmaterialització del treball és assumpte de tots els dies, la nova societat ja no es caracteritza per la tasca theory of value sinó per la knowledge theory of value. Aquesta civilització postindustrial és, segons Mattelart, una civilització de serveis, una civilització on el comerç en línia curtcircuita els intermediaris i restaura la fluïdesa de l’ intercanvi, una civilització que consagra la preeminència del recurs intangible (categoria en la qual s’inclouen les idees, la innovació , els valors, la imaginació, els símbols i les imatges).

No calia esperar massa temps per veure que aquest projecte tecnoinformacional hauria de convertir-se en l’eix d’un projecte geopolític amb l’objectiu de garantir la reordenació geoeconòmica del planeta al voltant dels valors de la democràcia del mercat i en un món decididament unipolar.

Mattelart introdueix el concepte del soft power , mètode utilitzat pels Estats Units per aconseguir persuadir altres països d’actuar sota el seu paraigües tecnològic, sense necessitat d’una lluita armada sempre arriscada i perillosa . El soft power és la capacitat d’engendrar en l’altre el desig d’allò que vostè vol que desitgi i la facultat de portar a acceptar normes i institucions que produeixen el comportament desitjat .És la capacitat d’assolir objectius mitjançant la seducció abans que per la coerció . S’introdueix el concepte de netwar , als nous conflictes originats per actors no governamentals , on es ressalta, per exemple, el cas de Mèxic amb el sorgiment del moviment zapatista , on la web va ocupar un paper indispensable per donar a conèixer la seva lluita a tothom , evitant així una dura repressió per part del govern . Modificant així la forma en què el món es manifesta , transformant així els conflictes internacionals , creant d’aquesta manera una guerra de la informació . S’introdueix el concepte de la No Dead War , on la prioritat és zero morts , estratègia molt recurrent en la guerra del golf per exemple . El díptic Netwar i Cyberwar expressa els dos components de la guerra del coneixement , la » noopolítica » , neologisme derivat explícitament de la noció de noosfera elaborada per TeilHard de Chardin .

Mattelart, en la seva pretensió d’esgotar la genealogia de la societat de la informació, mare dels ous d’aquest subjecte esmicolat i dubitatiu del que parlàvem en el títol de l’epígraf no té cap més remei que historiar i adjectivar el model: Brzezinski parlava de la societat tecnotrònica , McLuhan de l’aldea global, Toffler de la societat postindustrial de tercera ona… i Castells ens parla de la societat xarxa.