El llenguatge, el discurs, el saber exerceixen poder en tots els engranatges de la societat de la postmodernitat i l’anàlisi d’aquest poder és un dels temes centrals de l’obra de Michel Foucault. El poder ja no s’identifica amb l’Estat, ni té una localització determinada; és multicèntric i omnipresent; teixeix tot una xarxa de relacions en la qual l’individu és subjecte i objecte. En la nostra societat disciplinària, ens diu Foucault, s’exerceix poder en les escoles, en la família, en el treball, en les presons, en grups d’amics. Una multitud de micropoders que pretenen subjectar-nos i modelar-nos.

Tanmateix, saber i poder són temes cabdals dins de la filosofia de Foucault. En Vigilar i castigar posa de manifest com les tècniques disciplinàries s’han estès fora de la presó amb l’objectiu de modelar les persones tot definint què és normal i què no. En aquest context, Foucault, aposta per tècniques del jo que permetin a l’ésser humà perfilar-se a si mateix com a subjecte, tècniques en definitiva que esdevenen pràctiques de llibertat.

En tant que la informació és poder, es pot arribar a parlar d’un nou ordre social i cultural a escala mundial, d’uns canvis d’una determinada magnitud, que estan intrínsecament lligats a les noves tecnologies de la informació i la comunicació, que són el seu motor i factor de canvi principal.

Avui en dia la informació s’ha demostrat imprescindible per el funcionament  quasi de qualsevol cosa i el treball de Mattelart sobre la història de la societat de la informació ho ensenya prou clarament.

De fet, per primera vegada en la història, tot el saber de la humanitat és accessible a escala mundial i les respostes arriben gairebé immediatament després de fetes les preguntes. Assistim a una era en què la desmaterialització del treball és assumpte de tots els dies, la nova societat ja no es caracteritza per la tasca theory of value sinó per la knowledge theory of value. Aquesta civilització postindustrial és, segons Mattelart, una civilització de serveis, una civilització on el comerç en línia curtcircuita els intermediaris i restaura la fluïdesa de l’ intercanvi, una civilització que consagra la preeminència del recurs intangible (categoria en la qual s’inclouen les idees, la innovació , els valors, la imaginació, els símbols i les imatges).

No calia esperar massa temps per veure que aquest projecte tecnoinformacional hauria de convertir-se en l’eix d’un projecte geopolític amb l’objectiu de garantir la reordenació geoeconòmica del planeta al voltant dels valors de la democràcia del mercat i en un món decididament unipolar.

Mattelart introdueix el concepte del soft power , mètode utilitzat pels Estats Units per aconseguir persuadir altres països d’actuar sota el seu paraigües tecnològic, sense necessitat d’una lluita armada sempre arriscada i perillosa . El soft power és la capacitat d’engendrar en l’altre el desig d’allò que vostè vol que desitgi i la facultat de portar a acceptar normes i institucions que produeixen el comportament desitjat .És la capacitat d’assolir objectius mitjançant la seducció abans que per la coerció . S’introdueix el concepte de netwar , als nous conflictes originats per actors no governamentals , on es ressalta, per exemple, el cas de Mèxic amb el sorgiment del moviment zapatista , on la web va ocupar un paper indispensable per donar a conèixer la seva lluita a tothom , evitant així una dura repressió per part del govern . Modificant així la forma en què el món es manifesta , transformant així els conflictes internacionals , creant d’aquesta manera una guerra de la informació . S’introdueix el concepte de la No Dead War , on la prioritat és zero morts , estratègia molt recurrent en la guerra del golf per exemple . El díptic Netwar i Cyberwar expressa els dos components de la guerra del coneixement , la » noopolítica » , neologisme derivat explícitament de la noció de noosfera elaborada per TeilHard de Chardin .

Mattelart, en la seva pretensió d’esgotar la genealogia de la societat de la informació, mare dels ous d’aquest subjecte esmicolat i dubitatiu del que parlàvem en el títol de l’epígraf no té cap més remei que historiar i adjectivar el model: Brzezinski parlava de la societat tecnotrònica , McLuhan de l’aldea global, Toffler de la societat postindustrial de tercera ona… i Castells ens parla de la societat xarxa.