ORALITAT I ESCRIPTURA(V)

La humanitat va accedir per primer cop a la cultura mitjançant l’oïda i la paraula parlada: a través de l’oralitat l’ésser humà va transmetre experiències i tradicions. D’ençà d’aquells temps remots, l’accés a la cultura ha estat transformat, successivament, per l’escriptura, la impremta i les noves tecnologies. Un autor com Havelock es determinant en la comprensió d’aquest trànsit. Per Havelock, hi ha una connexió entre la preocupació oberta en els anys seixanta pel llenguatge oral i la ràdio: «Pienso, sin embargo, que se nos había tocado un nervio común a todos nosotros, un nervio acústico y, por tanto, oral; algo que venía sucediendo desde hacía más de cuarenta años, desde el final de la Primera Guerra Mundial, hasta llegar a un punto en el que exigía una respuesta (…) Todos escuchábamos la radio, esa voz que habla sin cesar, comunicando hechos e intenciones y persuasión, nacida en las ondas para llegar a nuestros oídos. Esto planteaba a nuestra atención un nuevo tipo de exigencia e incluso ejercía una nueva presión sobre nuestras mentes» (p.55: La Musa aprende a escribir).

Però la ràdio o els mitjans electrònics en general , observa Havelock , no tornen als nostres dies l’oralitat primitiva que havien gaudit els homes grecs , i això per dues causes principals : en primer lloc , perquè la veu humana trenca , gràcies als mitjans electrònics amb totes les barreres físiques que havien limitat l’auditori en èpoques anteriors. «Una sola voz que se dirigía de una sola vez a un solo auditorio podía ser oída, al menos en teoría, por toda la población del planeta.» (p. 56). Això fomenta la possibilitat que en l’actualitat es dugui a terme un ressorgiment de la mitologia de la paraula parlada però sent adaptada , manufacturada i manipulada pels mitjans electrònics . L’autor posa com a exemple de trobadors moderns a Roosevelt i Hitler , uns “trobadors” que compten amb un poder de la paraula mai imaginat ( per la seva amplitud de recepció , per la seva capacitat de convicció , etc.).

Però, a més , hi ha una segona diferència que mostra la complexitat de la relació entre la paraula oral i escrita en el present: després del missatge acústic s’oculta un missatge escrit . És a dir , el que ha passat no ha estat un simple retorn a l’oralitat sinó un matrimoni forçat entre oralitat i escriptura que porta a les dues parts a ser reforçades : «Los medios acústicos, sea la radio, la televisión, los discos o las cintas magnetográficas, no pueden llevar ellos solos la carga, ni tan siquiera la mayor parte de ella, de la comunicación en el mundo moderno. Se podría argüir, de hecho, que la tecnología que ha reavivado el uso del oído ha reforzado, al mismo tiempo, el poder del ojo y de la palabra escrita que es vista y leída.» (p. 58).

Per tant un dels problemes que presenta l’estudi de l’oralitat és que el principal material que s’ofereix com a font per a la seva investigació és textual. En aquest sentit, Havelock ens explica que les fonts d’estudi estan majoritàriament contaminades per un vocabulari i una sintaxi que són pròpies de la textualització i no de l’oralitat. És un fenomen que s’oculta, per exemple, després dels informes que els antropòlegs i etnòlegs ens han transmès sobre els relats i les cançons dels «primitius» d’Amèrica del Nord, del Sud i de Polinèsia. Aquests duen a terme una interpretació manipuladora que refon el llenguatge indígena per adaptar-lo al pensament de la ment moderna. Un problema que segons l’autor, no se soluciona completament amb els mitjans moderns de gravació.

La pregunta sembla sortir ben de pressa: pot un text escrit «parlar»?. Jacques Derrida respon amb rotunditat que no. El seu treball deu molt a les idees de Rousseau al qual segueix en molts aspectes però també rebutja, sobretot per no haver estat capaç d’adonar-se del problema principal: la reducció del llenguatge a text. Malgrat tot, per Havelock, Derrida no ha sabut tampoc anar més enllà en la comprensió de l’oralitat primària del que va saber fer Rousseau en el seu moment[1].

L’oralitat primària fa referència a societats que no fan servir cap tipus d’escriptura fonètica. Suposa una condició de la comunicació que a la ment alfabetitzada li resulta especialment difícil d’explicar ja que tota la nostra terminologia es basa en l’experiència de l’escriptura. L’oralitat primària és un sistema de comunicació lleuger i fugaç que després de tot es converteix en quelcom petrificat. Quan aquesta oralitat es fossilitza (és el que passa amb els poemes d’Homer i els fragments de poesia primitiva de l’Antic Testament) deixa de ser oralitat «primària» per definició.

Més preguntes i dubtes van sortint com a bolets: és possible que l’oralitat primària sigui objecte de la investigació empírica? Havelock ens diu que la teoria general de l’oralitat ha d’estar estretament relacionada amb una teoria general de la societat. En aquest sentit la influència de Freud ha estat especialment negativa, per considerar que l’explicació dels enigmes de la nostra condició humana es troben en els interiors de la psique (Havelock veu aquí una vegada més el poderós influx romàntic de Rousseau). Per al nostre autor, Freud cau en l’error de considerar que el tot és la suma de les parts, de creure que la societat és simplement un agregat d’individus. Havelock considera en canvi que la teoria general de l’oralitat primària ha de partir d’una concepció dialèctica de la societat, per això atorga un gran valor al ambigu terme de la tradició.

La tradició és el suport de la societat, d’ella depèn la seva major o menor longevitat. Aquesta tradició té característiques determinades depenent de cada societat. El subjecte que viu en ella haurà de aprendre per diferents vies: és visual, quan s’observa l’actuació d’altres i s’imita (arts i oficis) i lingüística quan la veu de la comunitat li diu o interroga a l’individu/subjecte el que ha de fer.

No hi ha res que desapareix-hi , ans al contrari tot brota i s’amaga en funció del context, la llavor de l’hipertextualitat que es nodreix tant de l’escriptura com de l’oralitat travessa, com si un enorme rizoma envoltes el subjecte que l’executa, l’autopista del coneixement fins als nostres dies.

[1] En nombroses parts d’aquest llibre Havelock critica a una sèrie d’autors moderns (com McLuhan i Derrida) de tenir una concepció romàntica de l’oralitat, sobretot per considerar que el pas de l’oralitat a l’escriptura va ser un pas enrere. El mateix Havelock no creu estar afectat per aquesta visió que suposa heretada de Rousseau. Però, un cop hem llegit completament aquesta obra, no estem tan segurs d’això: excepte en el capítol 10, en què mostra alguns dels avantatges que comporta l’escriptura per a la ment de l’home grec,  la resta del llibre deixa sentir una nostàlgia per l’oralitat perduda que costa molt no valorar-la com a tal.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s