Píndoles (I)

Prescindint de la realitat de les imatges i el suposat plus de veritat on s’instal·len, caldria parlar d’allò versemblant més que d’allò real.

I què és el versemblant? Doncs és allò que quan es reconstrueix davant els nostres ulls o arriba als nostres sentits, ens fa creure que el que ens expliquen és veritable. Per tant i sent una mica provocatius, diríem que avui en dia la recerca de la realitat i la capa de veritat d’uns fets passats, pot ser una representació agosarada i/o esbiaixada. A més ens condueix per un camí ple de rocs (tothom creu legítim defensar una veritat, la seva òbviament, així que el que sembla valer és el relativisme de totes les representacions).
Per tant el que importarà en l’argumentari serà guanyar habilitats per semblar més versemblants que reals puguin ser els mateixos relats plens d’imatges o no. I coneixent que els éssers humans se senten més realitzats i segurs amb el que sembla ser que amb el que a lo millor de veritat és, tindrem d’acabar reconeixent que la versemblança te un grau d’importància superior a  allò que li diuen realitat.

Crec que no podem parlar de cap veritat objectiva referida a les imatges. De fet, les imatges entenc que se signifiquen i prenen valor a partir de la carrega de subjectivitat que tenen. Per exemple, l´article del Medical Journal avui pot semblar objectiu i ple de veritat, però cal tenir en compte el seu vessant contingent, històric si voleu i fins i tot cal tenir present les inevitables relacions de poder que l’entravessen, segons explica el mateix Mendoza i Tagg en l’article referenciat. Potser en un termini de temps serà falsat i corregit: la ciència avança modificant-se en els seus enunciats i lleis que semblaven essencials i inamovibles.

En relació a la veritat que pot despendre’s de les imatges d’una càmera de videovigilància, doncs segurament quelcom semblant: la veritat que podem llegir de les imatges serà d’una subjectivitat manifesta perquè agafaran valor en funció de la seva representació a càrrec de qui ho interpreti.

Com diu l’article de Mendoza, a vegades tot es redueix a un desig de veure allò que prèviament necessitem trobar per corroborar la nostra tesi inicial. Aquesta predisposició psicoanalítica o si voleu “todas las imágenes son solo representaciones de nuestros fantasmas( Mendoza,   No. 24 (Juliol 2019 a http://artnodes.uoc.edu) ens mostra que l’anomenada postveritat s’ha de llegir probablement com una critica o una revisió profunda d’allò que es fa amb la veritat. I com es pot fer una critica matisada de la veritat suposadament creïble?. Doncs a partir de la versemblança. És a dir, no cal que les imatges siguin “vertaderes” per ser creïbles, sinó serà suficient en que siguin versemblants i ens apropem a elles amb una dosi d’honestedat el més elevada possible.