Píndoles (III)

Si existeix un filòsof enemic dels conceptes estructurats i tancats que semblen donar una certa seguretat als essers humans, aquest és inevitablement Deleuze. A la pregunta sobre la veritat i les inclinacions que poden desenvolupar-se vers la mateixa, Deleuze m’imagino que faria alguna cosa semblant a allò que deia també sobre la identitat. Casi podríem dir que la veritat i la identitat actuen com dos peces del trencaclosques on estem inscrits. No podem renunciar a la recerca de la veritat o de la identitat però hauríem de ser conscients de que obtenir quelcom concret, serà pràcticament impossible.
Aquesta és la paradoxa de la lògica que estructura el llibre de Deleuze sobre la lògica del sentit i del no-sentit, podríem afegir, i també representa aquesta figura literària, el nus més important en que descansa l’esdevenir, un concepte que travessa tota la filosofia de Deleuze.
La paradoxa destrueix el bon sentit com a afirmació d’un sentit únic en tant que igualment la paradoxa és l’afirmació dels dos sentits alhora. La paradoxa expressa l’esdevenir, tanmateix aquella pertany a l’essència de l’esdevenir on es fa palesa la identitat infinita dels dos sentits i entenem també d’aquesta manera la recerca de la veritat.

Per no-acabar, ja que Deleuze deixa sempre obert els seus textos en tota la seva plasticitat, només afegir la figura dels nens com l’exemple d’allò que Deleuze ens parla sobre aquests temes. Els textos de Carroll i l’Alicia, treballats a La lògica del sentit, com la figura principal, ho demostren ben clarament: la paradoxa destrueix el sentit comú i les preguntes del que és veritat o no s’inscriuen en el mon dels somnis o millor dit encara, de l’esdevenir, d’allò que pot arribar a ser i que probablement no ho assolirem mai.

Parlar de la veritat o de la inclinació humana cap ella, sembla una característica pròpia dels essers humans. El parlar és universal i la diferència resideix en que els essers no humans tenen instints i no són capaços de moure’s per unes suposades veritats que depenen del llenguatge i que ens serveixen per “raonar”. En qualsevol cas, Nietzsche pretén fer-nos entendre que allò del qual els éssers humans ens sentim tan orgullosos, la nostra intel·ligència (que ens serveix per definir-nos davant dels altres éssers vius i ens col·loca  en un fals pla de superioritat), esta basada en una falsa creença. El coneixement no és més que un invent nostre, l’intel·lecte humà no té cap missió, destinació, progrés o evolució característica d’una espècie superior.

Píndoles (II)

Les imatges són una representació de la realitat i no la realitat. Dit això, podem estar en condicions d’afirmar que les imatges de qualsevol tipus(fotogràfiques, animades o més matisadament les que pot provocar aquelles imatges provinents del dispositiu de videovigilància explicitat per Mendoza en l’article d’ ArtNodes) ens mostren una realitat filtrada per l’ull del subjecte(càmera) que les ha creat per nosaltres com espectadors/es i que impliquen una manipulació de la realitat.
Precisament, en aquesta qualificació de les imatges devem entendre doncs, que la realitat de cadascú es de fet, la realitat del seu propi llenguatge expressat i això contempla també la nostra veritat. I és en aquest discurs on s’ha d’incidir com espectador-a crític, per veure la potencial construcció d’una veritat o la falsedat que podem localitzar amagada en les imatges contemplades, però allò més important, com aquesta construcció està articulada i arriba fins nosaltres.
En qualsevol cas, la pregunta sobre la imatge i la seva veritat ha de contemplar aquella com un sistema substitutiu de la realitat i cal tenir present que la imatge només és una aparença, un simulacre de la realitat, fins i tot la imatge a vegades, es configura com un instrument d’alienació o millor d’allunyament de la veritat ( pensem de nou en el poder disciplinari que poden tenir) i parlem així finalment, de la post-veritat.
La veritat metafísica o sigui la realitat objectiva de les coses i les seves essències  ha sigut qüestionada i la raó, sacsejada amb el fenomen de la post-veritat que deu haver tingut l’encert “d’ensenyar-nos” i seduint-nos d’una manera deliberada de les limitacions d’allò real identificat potencialment com allò racional i  veritable.