Les imatges són una representació de la realitat i no la realitat. Dit això, podem estar en condicions d’afirmar que les imatges de qualsevol tipus(fotogràfiques, animades o més matisadament les que pot provocar aquelles imatges provinents del dispositiu de videovigilància explicitat per Mendoza en l’article d’ ArtNodes) ens mostren una realitat filtrada per l’ull del subjecte(càmera) que les ha creat per nosaltres com espectadors/es i que impliquen una manipulació de la realitat.
Precisament, en aquesta qualificació de les imatges devem entendre doncs, que la realitat de cadascú es de fet, la realitat del seu propi llenguatge expressat i això contempla també la nostra veritat. I és en aquest discurs on s’ha d’incidir com espectador-a crític, per veure la potencial construcció d’una veritat o la falsedat que podem localitzar amagada en les imatges contemplades, però allò més important, com aquesta construcció està articulada i arriba fins nosaltres.
En qualsevol cas, la pregunta sobre la imatge i la seva veritat ha de contemplar aquella com un sistema substitutiu de la realitat i cal tenir present que la imatge només és una aparença, un simulacre de la realitat, fins i tot la imatge a vegades, es configura com un instrument d’alienació o millor d’allunyament de la veritat ( pensem de nou en el poder disciplinari que poden tenir) i parlem així finalment, de la post-veritat.
La veritat metafísica o sigui la realitat objectiva de les coses i les seves essències  ha sigut qüestionada i la raó, sacsejada amb el fenomen de la post-veritat que deu haver tingut l’encert “d’ensenyar-nos” i seduint-nos d’una manera deliberada de les limitacions d’allò real identificat potencialment com allò racional i  veritable.