LITERATURA DIGITAL (V): INFLUENCIES EN LA NOSTRA FORMA DE PENSAR

Quan Wittgenstein sentenciava, en un dels seus aforismes més famosos, que “del que no es pot parlar cal callar” (Tractatus Logico Philosophicuspág.103) segurament incidia en un dels problemes essencials de la cultura: la confrontació profunda entre el pensament i la paraula. Masses vegades la història de la filosofia s’ha presentat com una ampliació continua dels seus límits. Això ha comportat que, mirem per on ens ho mirem, sembla que mai podem encotillar el pensament ni tampoc posar-li alguns límits. I en canvi, resulta que Wittgenstein s’atreveix no tan sols a establir una frontera clara entre allò que es pot i allò que no es pot pensar sinó a més a més aquest criteri deriva a tot allò que es pot o no parlar i dir desprès d’haver entès si podem pensar-ho o no. Estem doncs, davant d’una qüestió d’ordre ontològic i aquí potser és on resideix el nucli de la seva força: els límits del llenguatge són de la mateixa manera els límits del món.

De fet quan escampa els aforismes dins del Tractatus també està intentant trobar la forma adequada de representació de les seves idees. La seva intenció era crear una obra en que es passés d’uns continguts a uns altres de forma natural i sense interrupcions. El problema d’això és que una narració lineal no s’ajustava a les necessitats de l’obra, sinó que calia adoptar una estructura d’hipertext. Això obligava a reescriure el text contínuament, sobretot perquè Wittgenstein conservava la linealitat del seu discurs però tenia la necessitat d’anar d’un concepte a l’altre, quelcom que solucionava l’ hipertext.

Tanmateix potser podem recórrer a la teoria literària per anar situant també la nostra argumentació. De fet un autor com Sánchez-Mesa ens senyala les relacions entre narrativa digital i la teoria literària. Cal tenir present la diferència entre el temps narrat i el temps de narració. Una història succeeix linealment, ja que es van succeint els esdeveniments, però el temps de narració no té perquè coincidir amb el temps narrat. Això també succeeix amb el temps del discurs i el temps de la història, ja que es poden utilitzar fins a cinc recursos diferents per manipular el temps, els quals són: el resum, l’el·lipsi, l’escena, l’allargament i la pausa. Igualment, també es pot dividir la línia del discurs amb la línia de la historia  segons el nombre de referències entre unes i altres depenent de si son singulars, recurrents, singulars múltiples i iteratives.

En aquest punt, cal esmentar els diversos nivells que permeten representar una història, com el discurs transcorregut, el discurs emmagatzemat, la història transcorreguda i la història emmagatzemada, en que els elements transcorreguts fan referència a un sol esdeveniment que avança de forma lineal mentre que els elements emmagatzemats són històries potencials que es poden desenvolupar paral·lelament a la trama principal. Per tant, totes aquestes eines són de gran utilitat a l’hora d’analitzar els hipertextos. El lector interpreta el text que llegeix i l’adapta al seu propi context, la qual cosa caracteritza el procés de lectura de l’ hipertext com ja hem senyalat en els punts anteriors. Tot i que en l’ hipertext sembla que hi hagi un cert desordre, en realitat hi ha una ordenació dels continguts respecte la posició dels nodes. D’aquesta forma, el lector pot escollir el seu propi recorregut segons els seus interessos. Així doncs, la no linealitat de l’ hipertext és relativa, ja que  cal tenir en compte l’ordenació en l’espai i el temps. Tot i això, no hi ha un ordre estricte en la navegació, però sí que existeix una sèrie de criteris que condicionen al lector a l’hora d’escollir un o altre recorregut. Aquest fet és equiparable al llenguatge  articulat en funció al discurs discorregut.

La porositat entre lector o lectors i autor/ autors ja treballada per Barthes fins a l’extenuació, té un correlat magnífic en el desplegament dels blocs com una eina que poc a poc ha anat guanyant terreny al codi informàtic del que parlaven abans. En aquest sentit, el text de la Meritxell Martí sobre els blocs es prou esclaridor. Potser una de les seves característiques més destacades es la de que al voltant d’un bloc es configura una comunitat de lectors que al mateix temps també poden ser blocaires. A més a més la possibilitat de formar diverses xarxes amb interessos comuns ha beneficiat a un col·lectiu- les dones- que han pogut gràcies als weblogs treure el nas en un camp com Internet que semblava específicament masculí.

A tall de conclusió, ara ja estem en condicions d’afirmar que l’hipertextualitat ens serveix per fer transparent allò que el nostre cervell i la nostra argumentació havien anunciat fa molts segles. Des  Plató sabem que qualsevol reproducció humana del món és ontològicament falsa per definició, només Déu(o l’atzar) pot crear, els humans només poden inventar i copiar, fer cites. L’ hipertext sembla que ha contribuït i molt a recuperar aquesta idea tan elemental però que ha costat força  temps tornar-la a tenir en compte.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s