L’ésser humà ens diu Nietzsche, es creu un ésser especial i diferent dins de l’univers per posseir la capacitat de raonar i fer-se el milhomes. Submergint-se així en un antropocentrisme (etnocentrisme) que li fa creure’s el centre de tot. Però com diu el mateix Nietzsche, si poguéssim parlar amb un mosquit, veuríem que te el mateix sentiment i que en la seva singular visió de l’univers també es considera ell mateix com l’eix principal d’ on surt i gira tot.(Nietzsche, pag.1: Verdad y mentira en sentido extramoral).

L’individu desitja viure en societat, diu Nietzsche, «per necessitat i  avorriment» pág.2), i per aconseguir aquest objectiu vital utilitza la intel·ligència. Quin paper juga la intel·ligència en aquest procés de socialització? Mitjançant ella els éssers humans estableixen un pacte de convivència, en paraules de Nietzsche «un tractat de pau«(pág.2), en una prova més de la seva oposició a la teoria de la bondat natural de l’home defensada per Rousseau. Nietzsche es col·loca  més aviat en la línia d’ Hobbes: l’estat de naturalesa és un estat salvatge, de lluita constant de tots contra tots I per evitar aquest estat és quan s’imposa aquest pacte que assegura una situació pacífica i posa, així, les bases per  l’establiment de la societat.

Perquè en aquest moment es fixa precisament el que des de llavors ha de ser considerat com a veritat, és a dir, s’ha inventat una designació de les coses uniformement vàlida i obligatòria, i el poder legislatiu del llenguatge proporciona d’aquesta manera les primeres lleis de la veritat, originant-se així el contrast entre allò que és veritat i allò que és mentida (pág.3).  A partir d’aquest moment, doncs, es considerarà veritable allò que quedi legitimat com a tal pel llenguatge. El llenguatge té, d’aquesta manera, un importantíssim paper en l’establiment de la «veritat» social i ha de ser l’origen de la inclinació dels essers humans a un joc verbal i articulat, i fa que l’ús d’una paraula o una altra doni al nostre pensament un caràcter de vertader o fals.