JEAN LUC GODARD: DEL AUTOR-DIRECTOR AL GRUP DZIGA VERTOV (i V)

5 – Dissolució del grup i conclusions obertes

El circuit cinematogràfic contempla també una palanca prou important com és l’exhibició. Si es fan pel·lícules és perquè siguin exhibides i el públic o millor dit els públics15 de les pràctiques del GDV era insignificant. o eren inclòs pel·lícules prohibides finalment per les productores i/o televisions públiques que van donar el vist-plau per la seva producció. Si afegim la renuncia gradual de Godard al maoisme como pràctica política que donava llum de sortida a la pràctica cultural del grup ens trobem ja davant de la manca de recorregut posterior del GDV i la seva dissolució estava més que sentenciada.

En qualsevol cas, si no hi ha un públic sinó públics, el cineasta ha de saber sobre quin segment de públic ha de poder treballar i encaixar. Ha de saber també que les condicions d’accés a aquest públic passen per uns circuits de producció i exhibició que el mercat ha imposat; són uns límits en els quals podrà actuar i tirar endavant una certa configuració estètica, és a dir, ideològica.

El problema de la relació que existeix entre la ideologia i una sèrie de pràctiques artístiques ( literatura, teatre, pintura i per descomptat cinema), segueix sent un node cabdal del mon cultural contemporani. Des de l’experiència del GDV, tota experiència de cinema militant necessitava explorar un lloc entre les avantguardes polítiques i les avantguardes artístiques, entre el cinema industrial i les maneres de construcció d’imatges del cinema polític, entre unes narratives anquilosades i uns formats d’imatges convencionals i reproduïts amb objectius exclusivament comercials.

Però la pregunta o millor dit les preguntes surten ràpidament. Es poden construir col·lectivament imatges revolucionàries dins de l’estructura de negoci industrial, dels circuits transnacionals de distribució?, podria ser que el cinema revolucionari busqui formes de noves imatges a través dels videoclips (cinquanta anys desprès de maig del 68 podríem pensar en els vídeos per distribuir a Internet o els formats gairebé predeterminats per a les xarxes socials) ?, les polítiques de l’Estat i la relació entre l’Estat i les indústries culturals poden ser una eina a tenir en compte davant d’una crisi financera internacional per seguir proposant un cinema polític mínimament que qüestioni la realitat que ens envolta o només s’ha de treballar amb formes alternatives de finançament? i el corol·lari final, hi ha realment formes alternatives de finançament per a la producció de noves imatges revolucionàries?.

Són preguntes obertes que no tenen una fàcil resposta però que permeten seguir reflexionant sobre la relació conflictiva entre cinema i realitat. Massa temps el cinema i l’art en general han estat encotillats per tota mena d’interessos econòmics o industrials, fins i tot podríem dir que el cinema polític amb Godard escapa de les estrictes normes i convencions de la narrativa clàssica. Probablement el cineasta helvètic fou un dels primers en veure que la dramatúrgia basada en la narració més previsible: la cronologia temporal dels esdeveniments i una certa unitat espacial, entorpien la seva llibertat creativa. No hi ha històries per explicar sinó materials i elements que fan palesa la possibilitat d’imaginar noves realitats més hibrides i allunyades de la ficció narrativa clàssica. En el cinema polític de Godard aquesta barreja fou una de les seves puntes de llança, esperem que no hagi caigut del tot en desús.

BIBLIOGRAFIA
Aidelman, Núria i Gonzalo de Lucas, (2010) Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes: conversaciones, entrevistas, presentaciones y otros fragmentos, Barcelona, Intermedio, pp. 15-35
Althusser, Louis (1970). Ideología y aparatos ideológicos. Buenos Aires: Nueva Visión.
Asín, Manuel (2008): “Cronología del Grupo Dziga Vertov”, Barcelona: Intermedio.
Aumont, Jacques, Bergala, Alain, Marie, Michel y Vernet, Marc (2002): Estética del cine, Barcelona: Paidós. Baecque, Antoine (2005) (compilació), Teoría y crítica de cine: avatares de una cinefilia, Barcelona, Paidós, pp. 211-213
Bergala A. (2003), Nadie como Godard, Barcelona, Paidós.
Brenez, N. Faroult,D. Temple,M. Witt,M. Williams,J. (coord.),2006, Jean Luc Godard. Documents, Paris, Editions du Centre Pompidou ( pp,109-245, referit a Godard i el grup Dziga Vertov anys 1968-1973) Faroult, D. (2009). Never more Godard. El grupo Dziga Vertov, el autor y la firma, a: Cortés, D. i Fernández Sabater, A. (edició). Con y contra el cine. En torno a Mayo del 68. Sevilla: Universidad Internacional de Andalucía, pp. 141-153.
Font, R. (Ed.) 1976, Jean-Luc Godard y el Grupo Dziga Vertov: un nuevo cine político, Barcelona, Ed.Anagrama
Godard, Jean-Luc (1971): Jean Luc Godard por Jean Luc Godard, Barcelona: Barral.

Godard, Jean-Luc (1981): Introducción a una verdadera historia del cine, Madrid: Ediciones Alphaville.
Gramsci, Antonio. (2006) Los intelectuales y la organización de la cultura. Buenos Aires, Ed. Nueva Visión
Gubern, R. (1974), Godard polémico, Barcelona, Tusquets Layerle S. (2009). A prueba del acontecimiento: cine y prácticas militantes en mayo de 1968, a: Cortés, D. i Fernández-Sabater, A. (edició). Con y contra el cine. En torno a Mayo del 68. Sevilla: Universidad Internacional de Andalucía, pp. 33-44 (PDF adjunt)
Lebel, Jean-Patrick (1973) Cine e Ideologia Buenos Aires, Granica Editor
Martin Marcel , Cinema 70, nº151, desembre 1970
Monterde, J-E. (2002) (eds.), En torno a la Nouvelle Vague: rupturas y horizontes de la modernidad, Valencia, Institut Valencià de Cinematografia Ricardo Muñoz Suay, Festival Internacional de Cine de Gijón, Centro Galego de Artes da Imaxe, pp. 55-69.
Stam, Robert,(2001), Teorias del cine, Barcelona, Paidós
Zunzunegui, Santos (2002), “El gusto y la elección. La “política de los autores” y la noción de “puesta en escena” en los Cahiers du cinéma entre 1952 y 1965”, en Heredero, Carlos F. Y José Enrique Monterde (eds.), En torno a la Nouvelle Vague: rupturas y horizontes de la modernidad, Valencia, Institut Valencià de Cinematografia Ricardo Muñoz Suay, Festival Internacional de Cine de Gijón, Centro Galego de Artes da Imaxe pp. 55-69.

WEBGRAFIA

http://www.blogsandocs.com/?p=169 versió castellana de : Godard, J.L., Primeros sonidos ‘ingleses’, en Cinéthique, n. 5, 1969
https://ca.wikipedia.org/wiki/Ici_et_ailleurs
https://lamecanicaceleste.wordpress.com/2016/05/20/nacimiento-de-una-nueva-vanguardia-la-camera-stylo/

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s