De l’art contemporani i de l’espectador

De quina manera participa l’espectador en la dinàmica del consum de l’art contemporani? Quin paper juga dins el procés de creació artística i en el consum de la mateixa?. En primera instància, caldria aclarir que no hi ha un únic públic de l’art contemporani; el que hi ha són diversos públics i, entre ells, diferents tipus d’espectadors. La diversitat dels receptors depèn del context en el qual es troben les obres, ja sigui que circulin dins de recintes tradicionals com el museu o la galeria, o fora d’ells, en l’extensió urbana, principalment en espais oberts com carrers i places. Entre aquests espectadors/ciutadans podem trobar un públic d’art contemporani o tafaners i passejants de tota mena[1]. En un primer moment, tal com assenyalava Foucault  amb la construcció de l’Estat burgès, van aparèixer molts instruments per disciplinar civilment el ciutadà, desplegant determinades pedagogies que fessin possible l’elaboració d’unes conductes públiques adequades. Les institucions culturals, van passar a regir-se per barems a través dels quals educar els ciutadans i potencials espectadors en la quimera d’una comunió pública polida i allunyada del conflicte. Les institucions de la cultura (museus, teatres, etc ) van convertir el seu espai en alguna cosa més que escenaris de contemplació: el van fer mirall i escenari de les virtuts liberals de les noves masses d’espectadors.

Nacionalitzant les herències culturals, vehicles idonis per constituir relats identitaris dels estats-nació, i derivant el culte als objectes en un procés de secularització, de l’església al museu, aquestes institucions es van modelar com espais públics per exposar el grau d’èxit aconseguit a l’hora de disciplinar la pròpia privacitat, d’ensinistrar en definitiva la mateixa individualitat. El respecte envers els objectes del passat ( i cap el relat que aquests imposen), i l’autoritat que el museu desplega presentant obres d’art legitimades acadèmicament, es van convertir gradualment en els arguments principals que els legisladors van esgrimir per presentar les normes de conducta en clau educativa. Però en la contemporaneïtat  el mateix públic d’art es diversifica a causa del fet que el concepte d’art ha sofert radicals canvis des de finals del segle XIX. Per tant, també el públic d’art ha canviat i sobretot, s’ha diversificat. D’on vénen, o a què es deuen, les actituds de rebuig o indignació davant d’una obra d’art contemporani?, Podem atribuir-ho a una manca de comprensió i un cert desconeixement i falta d’ubicació de l’obra.

L’hermetisme i la suposada complexitat de l’art contemporani fan que els espectadors del públic d’art, enfrontats a l’obra, quedin doncs fora del fenomen de l’art. ¿A què es deu això? En primer lloc, el concepte d’art ha canviat i ha pres formes molt variades al llarg del segle XX i el que va del segle XXI. Abans del segle XX i les seves conegudes avantguardes, el marc servia per exemple, en la pintura, com una separació entre l’art i el no art. Des del moment en què les avantguardes van prendre la decisió de trencar amb la tradició diversos tipus d’objectes com els industrials, els d’ús comú, les deixalles a terra, les escombraries, els actes quotidians (com vestir-se, pentinar-se o menjar) han estat considerats obres/objectes d’art. Òbviament hi ha encara vestigis d’una idea tradicional de l’art -aquell que és mimètic i auràtic en la línia marcada per Benjamin- que  continuen presents en l’imaginari d’uns quants espectadors del públic d’art. Però, val la pena aclarir que el principal problema pel reconeixement d’alguns objectes com a obra/dispositiu d’art forma part de la pròpia naturalesa informal de la institució de l’art: la que es refereix tant a l’aparell de producció i distribució de l’art com a les idees dominants de l’art en una època particular i que influencien essencialment en la recepció de les obres[1].

L’art d’avui en dia, a diferència del que alguns poden creure, no busca comunicar i moltes vegades, la “lletjor” s’imposa a la “bellesa”; l’art d’avui busca el dissonant, el desagradable, el tenebrós, fins i tot allò que pot semblar abjecte. Provocar, si es vol, un xoc en l’espectador que posi en evidència un cert embrutiment i un estat més enllà de la percepció estètica sempre anestesiada en la seva mirada. Plantejades així les coses i si la majoria d’espectadors rebutja l’art contemporani, quin tipus d’espectador busca l’art en la modernitat? Ja Duchamp deia: «Són els espectadors els que fan l’obra d’art»[2]. Actualment, el públic ja no és vist pels artistes com una construcció abstracta o com una baula final de la cadena de la comunicació estètica. L’artista abans autor[3] espera que l’espectador participi i que així, sigui ell qui completi l’obra literal i figurativament. Aquesta vinculació no està llunyana del situacionisme de Debord on aquesta implicació de l’espectador acaba per convertir-se en un element transgressor i provocatiu, però convindria anar més enllà. El filòsof francès Jacques Rancière en el seu llibre L’espectador emancipat, ens parla precisament d’això: «un espectador alliberat». Però, ¿alliberat de què exactament? Seguint aquest argumentari, l’espectador ha d’estar alliberat de conjectures absolutistes, ha d’estar lliure de tot pensament convencional i voler llegir i interpretar l’art[1], ha de  ser un espectador amb un ull gairebé clínic i/o crític, però, sobretot: ha de ser curiós i això no és senzill.

Rancière ens diu que ser un simple espectador és un conflicte,, «mirar és el contrari de conèixer i, mirar és el contrari d’actuar»[2]. En aquest sentit, ser espectador és estar separat al mateix temps de la capacitat de conèixer i actuar; per tant, només podríem arribar a dues conclusions: l’art ha de desaparèixer o s’ha de crear un nou art sense espectadors. La primera opció no és viable, la segona no s’ha de prendre literalment. El que ha de desaparèixer és l’espectador fascinat i embrutit per l’aparença. La multitud que es desplaça a l’interior dels espais d’exhibició pot patir d’un estat anestèsic semblant com ja hem insinuat abans al del vianant passejant per la ciutat. En una societat on tot resulta susceptible de ser homogeni, on l’espectacle de la imatge forma part de la nostra vida quotidiana, l’espectacle no és un conjunt de representacions visuals, sinó una relació social entre persones mediatitzada per aquestes representacions, per la qual cosa hem d’aprendre a veure[3]. Quelcom més enllà dels codis del gust o de l’estètica, l’espectador contemporani ha d’activar-se i submergir-se en la barreja i en la hibridació de l’art actual, un primer pas per no dir senzillament això no s’entén i no  obrint a continuació la caixa dels trons sense haver llegit el context on aquesta neix i s’ubica.


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s