Però en el llibre com a tal, en el seu procés de construcció, sigui en l’autoria d’un llibre o d’un pensament, crec que és encertat per la seva des-autor-ització el pensament rizomàtic, ja que reconeix i es configura a partir de la multiplicitat[1]. Basant-me en el text, es busca una multiplicitat substantiva, el múltiple en els fonaments dels pensaments i no en els resultats de les construccions, on el múltiple queda reduït, reduït a l’estructura ja determinada. Es parteix doncs, ocupant el llibre com agenciament[2], el qual funciona només en connexió amb altres agenciaments. Això és així perquè el llibre no posseeix objecte ni subjecte, no té un amo absolut ni un centre, sinó que posseeix una multiplicitat d’influències, de poders, de processos, que s’acaben agenciant en el llibre, després aquest es connecta, passa i forma part d’altres agenciaments, agenciaments en la música, en una pintura, en la política, en un programa de televisió, en una pel·lícula  etc. Això funcionaria  des d’una mirada rizomàtica. Si canviem llibre per pensament ens trobem amb el pensament rizomàtic. Però la pregunta sembla sortir ràpida: quina és la tensió creada, fins i tot el possible conflicte de l’autoria  del text quan ens hem passat  tota l’estona parlant de la manca de subjecte i objecte del llibre?. Si el llibre i l’escriptura rizomàtica s’escampen en la multiplicitat com es menja el tema de la signatura. De fet el text està pensat i escrit com a mínim a quatre mans i és impossible, creiem, diferenciar allò escrit per un autor o per l’altre(“Como cada uno de nosotros era varios, en total ya éramos muchos”). En qualsevol cas diuen Deleuze i Guattari que ells ”autors” tampoc existeixen com a subjecte perquè la seva obra és construeix en la cruïlla de les multiplicitats(partícules materials, temes, exterioritats, relacions entre el conscient i el no pensat, etc.).

Però segurament, el millor exemple de rizoma del que podem parlar avui en dia, es dins de l’àmbit ja no específicament de la informàtica[1], la xarxa Internet .Una connexió (node) d’un punt amb un altre punt qualsevol, sense cap jerarquia que determini la freqüència ni la racionalitat de la connexió. Resulta fascinant i al mateix temps per molt de gent l’hi provoca un terror constant perquè ho veu com quelcom caòtic sense veure que és un “organisme” constituït per les aportacions humanes i tanmateix dotades d’un elevat grau d’intensitat fins i tot emocional. Això fa que és vagi retroalimentant i alimentant en un moviment que no té ni principi ni final. En conseqüència aquesta multiplicitat equival a entendre el que és un discurs rizomàtic.