Amb la figura d’en Descartes,encetem el segle XVII un model de pensament que regiria a tota la modernitat . Estarem davant d’un canvi de ” paradigma ” , entenent-lo com una visió particular del món, un model d’acord al qual es teixeixen les doctrines i tenen lloc de forma simultània els avenços tècnics.
A aquest canvi de paradigma se l’adjectiva com de la simplicitat perquè tendeix a a reduir tot el complex a alguna cosa simple i lògica. També es pot caracteritzar com racionalista ( la raó és omnipotent i res existeix fora d’ ella, tanmateix assistim a la desarticulació i divisió del tot en parts que són comprensibles dins de realitats cognoscitives abstractes, l’anàlisi lineal, l’objectivitat i la verticalitat ) , universalista , quantitatiu i dissociatiu ( tendeix a separar les coses per analitzar-les ) . Finalment veiem com en aquest model el coneixement científic insisteix en ser el responsable de descobrir el simple darrere de l’ aparentment complex, buscant la veritat fonamental. Es pretén organitzar la realitat sota una mirada unificadora i abraçadora de tot el món. L’enciclopèdia és un dels grans triomfs del paradigma de la simplicitat.
Aquest paradigma de la simplicitat es va construir sobre la idea d’un home capaç de processar a partir de la seva capacitat de raonament , i de posar en dubte fins i tot a la mateixa concepció de Déu. Si ara fem un salt en el temps històric veurem que a principis del segle XX , es produeix un canvi de paradigma bastant significatiu : entren en crisi els suports que van donar peu a la modernitat , i la realitat , abans mecanicista i monosémica ( entesa en un sol sentit ) , és concebuda com un univers complex i caòtic . El paradigma de la complexitat és en gran mesura contrari a l’anterior . És inclusiu ( assumeix la incertesa de no poder conèixer-ho tot ) , és incomplet (mai s’acaba ) , articulatori ( integra diferents camps de coneixement ), carregat d’incerteses , integra el subjecte i l’objecte, és interdisciplinari , utilitza la totalitat de les potències humanes , i és dialògic ( relaciona termes contraris ) .
Però la diferència més important és que el paradigma de la complexitat inclou l’home i el seu punt de vista en l’estudi de la realitat en forma autocrítica , el que no feia el paradigma anterior , que confiava cegament en el poder de la raó . Aquest paradigma de la complexitat té molts punts de contacte amb el pensament postmodern , que postula la crisi dels grans relats , entesos com els ideals o principis generals sobre els quals es va construir la modernitat . El pensament postmodern nega el poder omniscient de la raó i el descompon en diversitat de punts de vista , no creu en models imitables ni en discursos hegemònics , i en els casos més extrems , arriba a parlar fins i tot de mort de les ideologies .
Escriptures 