SOCIETAT RISC:

En les societats occidentals, hi ha una percepció d’un cert perill sobre aquells riscos que afecten directament a la salut de les persones i que, darrerament s’ha incrementat com a conseqüència dels desastres climàtics, els escàndols alimentaris i altres riscos ambientals que amenacen a la salut pública. Per exemple, la malaltia de les «vaques boges», el zika, l’ebola i ara la SARS COVID-19, o en un altre dimensió però vinculada a aquelles, les dioxines i els preocupants nivells de mercuri que conté el peix que consumim. Tots ells acaben per ser unes realitats que contribueixen al fet que la societat interioritzi una sensació d’inseguretat ambiental i d’incertesa quotidiana, cada vegada més estesa, que, paradoxalment, és una conseqüència no desitjada del model productiu existent i on l’origen podem trobar-lo en l’aplicació de tecnologies poc respectuoses amb el medi natural i en la nul·la ètica social de determinades decisions empresarials.

Dit això, sembla evident que l’espai de convivència en què es reprodueix la vida social, no podrà ser el mateix a partir d’aquests indicis que repercuteixen en la crisi de salut i comporten una reflexió sobre el model de creixement neoliberal on ens hem instal·lat. La societat del risc d’ Ulrich Beck torna a ser reivindicada desprès d’uns anys d’ostracisme; de fet el model del sociòleg alemany és fonamenta en com les societats estan permanentment amenaçades per la catàstrofe de la incertesa, que soscava la nostra existència col·lectiva. Però la recuperació del pensament sociològic de Beck agafa volada quan ens fem conscients de que el risc més gran som nosaltres mateixos, o potser la societat occidental  està disposada a renunciar al consum desaforat i a la depredació pròpia i intrínseca del capitalisme?. És palès que ara per ara no; per tant s’haurà d’assumir i qüestionar allò evident: el nivell de risc i la desigualtat social descarnada que comporta aquesta forma d’actuar.

En relació a aquesta desigualtat, Berardi fa referència a la càrrega emocional que significa la promoció i competència en aquesta societat del risc[1]. Sembla lògic pensar que el fracàs va lligat a l’èxit com a dues cares de la mateixa moneda però la suposada normalitat del fracàs competencial s’ha d’amagar perquè sinó posaria en qüestió tot el sistema de la meritocràcia liberal. Tanmateix, el capitalisme és prou hàbil per muntar un negoci paral·lel de psicofàrmacs quan aquest fracàs surt a la llum només per motius, com senyala el mateix Berardi, psicopatològics. El risc és del subjecte, mai del sistema. En qualsevol cas, el subjecte és polític i per tant social, això masses vegades s’ignora de forma deliberada.

Probablement la pandèmia actual tindrà conseqüències en un malestar emocional i un estrès que te a veure més que en l’economia, en la biopolítica. Sembla pertinent considerar aquest malestar emocional com a polític[2] però a banda del seu tractament clínic com una malaltia d’un subjecte i d’un cos determinat,  en general acabarà afectant a la nostra existència i a les vides de tots i totes. I així arribem a Foucault.

[1] Berardi,Franco “Bifo”(2003) La fàbrica de la infelicidad pág.80 i ss. Traficantes de sueños. Madrid.

[2] Jordana, Ester (2018), Gobierno político del malestar e infraestructures de cuidado pág.73 dins de Políticas del sufrimiento y la vulnerabilidad, Icaria Editorial, Barcelona .

LA BIOPOLITICA: FOUCAULT:

Però cal matisar una mica més: la política es va anar transformant en biopolítica, ocupant-se de la vida biològica de la població i articulant-se amb el poder, qüestió que Foucault determina com el pas de l’Estat territorial a l’Estat de població. La conseqüència d’aquest canvi en la consideració de l’Estat és la seva manifestació com un biopoder. Aleshores, de què s’ocupa el biopoder?: de la salut física i mental, les migracions, la reproducció, l’alimentació, l’educació, promovent la invenció de noves tecnologies, per exemple, la psiquiatrització de la infància, les polítiques d’immigració, les polítiques d’avaluació generalitzada etc. Així es reformula de manera progressiva el concepte de poder a partir de la idea d’espai relacional. Això vol dir que les relacions de poder es defineixen com un camp estratègic on tots estem instal·lats. Es situen així una pluralitat de dispositius interessats en l’apropiació dels cossos, on aquests són considerats com una categoria analítica única i per tant es desenvoluparan en la producció d’una individualitat sobirana.

Com diu Ehrenberg: El individuo soberano, que no se parece nada más que a sí mismo,  es de ahora en más una de las formas comunes de la vida.[1] La biopolítica apareix com una nova forma de modelar la vida d’aquells individus/cossos que viuen en societat. El poder sobre el cos és nomenat com una «tecnologia política»: un saber (en termes de Foucault , una estratègia) que s’imposa sobre el cos per fer-ne un instrument o força de producció.

Emergeix així un poder sobre la vida, tota la nostra vida, que intenta augmentar la seva pròpia productivitat. La disciplina regulada sobre el cos mitjançant exercicis físics i mentals en l’exèrcit, a l’escola, a la presó, a la fàbrica, produiria cossos sotmesos, dòcils i eficaços, disposats a qualsevol tipus d’obediència.

Tanmateix, el biopoder es presenta i es desenvolupa, com un conjunt de tècniques de govern capaç de crear les condicions necessàries perquè la població pugui arribar a gestionar-se a si mateixa. Tècniques que poden ser normes sobre la vida i la salut, fins arribar a una mena d’autogovern on un individu es governa ell mateix a partir del desplegament d’aquells dispositius de subjectivitat de que hem parlat unes línies abans.

En qualsevol cas, Foucault vol respondre a com és possible que la vida hagi sigut considerada com un objecte polític i a més a més desenvolupi el concepte de biopoder. I no tan sols això, sinó que s’introdueix un nou concepte: el de governamentalitat que es pot definir com una forma de poder sobre una població concreta, sigui aquella que està a les presons, els hospitals o els centres educatius. Una governamentalitat que agafa embranzida en l’atmosfera neoliberal on ens trobem. El sistema capitalista neoliberal no tarda gaire en recollir allò que la biopolítica havia sembrat: una societat fragmentada on aparentment els subjectes disposen d’una certa transparència però sempre delimitada per qüestions de caire disciplinari. I ens podem imaginar com una disciplina més o menys ortodoxa pot acabar afectant al nostre benestar emocional i obrir un camí a unes alteracions psicològiques que tenen més a veure amb la psicopolítica i que han d’afectar i travessar la nostra existència.

[1] Ehrenberg, Alain (2000), La fatiga de ser uno mismo :Depresión y Sociedad (pag.15)  Ediciones Nueva Visión, Buenos Aires.

LA SOCIETAT DE LA TRANSPARÈNCIA I LA PSICOPOLITICA: BYUNG-CHUL HAN:

Les societats disciplinaries que es desenvolupaven per Foucault en poblacions o segments concrets acaben modificant-se. En aquest sentit, el control ara ja no vindrà imposat des de fora sinó que sorgeix de dins mateix[1], dels mateixos subjectes-cossos presents en qualsevol institució o empresa[2]. Deleuze havia intuït així una mena de  transformació de les societats disciplinàries en alguna cosa diferent.  El filòsof coreà que viu a Alemanya, Byung- Chul Han parteix d’aquest anàlisi de la  societat de control i tracta d’anar més enllà. El que defineix el canvi dins de la societat disciplinària no és només un nou tipus de control, sinó l’absència de qualsevol negativitat (conflicte i ocultament) o imposició externa. De fet, s’exerceix control sense imposar cap control o aquest control el disposa un mateix. La positivitat (transparència), l’afany d’exhibir-se, d’estar informat, genera un nou tipus de control basat en la dependència i les xarxes de comunicació digital actuen com a  repositori d’un gran panòptic que ens inclou des d’una transparència quasi perversa[3]. Un exemple que reforça el nostre control són el reguitzell de likes que confirmen el missatge que escrivim ique creuen alliberar el nostre ego digital. El panòptic de Bentham establia el control visual dels pocs cap els molts, era el propi de la societat disciplinaria, d’aquella que anava del centre a la perifèria del sistema[4]. Els habitants del panòptic sabien que eren vigilats. Però els habitants actuals del panòptic digital creuen estar vivint en llibertat. El que garanteix la transparència en aquest cas no és l’aïllament, sinó la proximitat de la hipercomunicació. Més informació o una acumulació d’informació per si sola no és cap veritat. Més informació, més comunicació no eliminen tampoc la fonamental imprecisió de tot. Més aviat l’agreuja i en submergeix en la incertesa.

L’habitant d’aquest panòptic digital col·labora amb el seu control, s’exposa, es despulla i es fa transparent . I no ho fa coaccionat sinó que creu gaudir del seu desig sense veure l’incipient malestar que pot estar incubant en aquest control recíproc, quasi total i inexistent per nosaltres, ja prou esclavitzats per qualsevol reacció existent a les xarxes.

Però la lògica de control recíproc aniquila la llibertat i ens uniformitza. La confiança és el factor de conversa i de comunicació que tenim per evitar aquesta uniformitat digital. Malgrat l’excés d’informació, hem de ser conscients que hi ha coses que sabem i altres que desconeixem, per tant una paraula com confiança en el que ens poden dir i assegurar amb un bon argumentari, sembla que pot redundar en el nostre benefici emocional i analític. L’exigència de transparència apareix quan no hi ha confiança. I si no tenim confiança no podrem crear cap comunitat de cures ni de sosteniment de la vida i som massa vulnerables. Precisament, un treball com el que ens ensenya el text de Cristina Vega et altrii[1] va per aquí. Lligat amb la qüestió feminista, un dels eixos cabdals de la transformació política actual junt amb la crisi climàtica, configuren un llibre transversal que vol trencar aquest panòptic digital que ens envolta i desassossega cada dia.

[1] Analizar el polo comunitario nos permite pensar el potencial que éste tiene para construir arreglos que no estén comandados por la privatización social y espacial en la familia nuclear, por la asignación exclusiva e individual a las mujeres, por el recurso a mujeres precarias o por los recursos económicos de cada cual. Apropiarse de la capacidad para cuidar es una forma para valorar la vida colectiva y encarnada que desplaza el beneficio y la atomización capitalista creando comunidades para las que la atención no es una cuestión menor, sino algo que entrelaza la vida en común (Vega, Cristina. Martinez, Raquel. Paredes, Myriam (eds.) 2018) ,Cuidado, comunidad y común,  Editorial Traficantes de sueños, Madrid.

[1] Deleuze, Gilles (2014). Post-scriptum sobre las sociedades de control. En José Luis Pardo (Comp.), Conversaciones (pp. 277). Pre-textos 5 edició, Valencia.

[2] En las sociedades disciplinarias siempre había que volver a empezar (terminada la escuela, empieza el cuartel, después de éste viene la fábrica), mientras que en las sociedades de control nunca se termina nada: la empresa, la formación o el servicio son los estados metaestables y coexistentes de una misma modulación. (Deleuze, 2014)( p. 280)

[3]“ Hoy, el globo entero se desarrolla en pos de formar un gran panóptico. No hay ningún afuera del panóptico. Este se hace total. Ningún muro separa el adentro y el afuera. Google y las redes sociales, que se presentan como espacios de la libertad, adoptan formas panópticas. Hoy, contra lo que se supone normalmente, la vigilancia no se realiza como ataque a la libertad. Más bien, cada uno se entrega voluntariamente a la mirada panóptica. A sabiendas, contribuimos al panóptico digital, en la medida en que nos desnudamos y exponemos. El morador del panóptico digital es víctima y actor a la vez. Ahí está la dialéctica de la libertad, que se hace patente como control”. (Byung-Chul Han, 2013) La sociedad de la transparencia, (pág.49) Editorial Herder, Barcelona.

[4] Al control panóptico se someten las cárceles, las fábricas, los manicomios, los hospitales, las escuelas, que son instituciones típicas de la sociedad disciplinaria. Las celdas dispuestas en círculo en torno a la torre de control están estrictamente aisladas entre sí, ya que de esa manera los ocupantes no pueden comunicarse los unos con los otros. Y los muros de separación cuidan de que tampoco puedan verse entre ellos. (Byung-Chul Han, 2013) La sociedad de la transparencia, (pág.46) Editorial Herder, Barcelona.

LA SOCIETAT DEL MALESTAR I LA SEVA POLITITZACIÓ: SANTIAGO LÓPEZ PETIT (ESPAI EN BLANC):

El tecnocapitalisme ens ha portat a donar encara un pas més perillós: deixem segurament ja de ser ciutadans, per passar a ser simples clients arrossegats per un sistema econòmic que predomina com una forma d’organització social. Assimilem, sense pensar-ho massa, democràcia a societat de consum: en la qual s’està exercint per part dels diferents poders econòmics, una dominació simbòlica que modifica els desitjos dels individus, per buscar un estatus i adquirir el que des del punt de vista econòmic més interessi. Sembla que ara la carta de ciutadania la dóna únicament el ser capaç de consumir, de participar en un espectacle consumista. El nostre sistema econòmic s’ha convertit en estructuralment violent, excloent d’una ciutadania digna als que no són capaços d’aconseguir una feina per consumir. A més fa que projectem aquest malestar o violència contra nosaltres mateixos, inaugurant una societat terapèutica: on la medicació i la teràpia personal han de resoldre uns mals que lluny de ser socials semblen que només ens pertanyen a nosaltres com a individus aïllats.

Instal·lats en aquesta lògica, veiem que la gestió de les emocions ha de ser considerada com una mecànica d’emmirallament, mitjançant la qual els processos reflexos de autogestió de la pròpia personalitat, intimitat, socialització i emocionalitat funcionen i agafen sentit dins d’un marc psicopolític, on el nostre rol  es limita a creure’ns que som capaços de gestionar la nostra pròpia autonomia. Paradoxalment o no tant, la psicologia, que passava per ser la “ciència” de la introspecció, del subjecte o l’individual, planteja ara una evidència en la seva “nova” realitat com casi una ciència social, implicada en els mecanismes de cohesió i ordenament social, en els quals l’anomenat ethos terapèutic té un paper destacat. En aquest sentit, resulta urgent la necessitat d’abandonar aquesta via psicològica del malestar existencial en el que ens trobem i buscar alternatives dins del camí històric-polític que segurament comporta riscos evidents però també satisfaccions[1].

Ara mateix, com podrem intuir i explicar en el darrer apartat, dedicat a la COVID-19, l’individu cada vegada menys ciutadà, gestiona la seva autonomia per reduir les incerteses i el malestar sigui depressió, estres, etc, dona sentit a un model neoliberal que fa una dissolució de la individualitat i del subjecte en la globalització; d’aquí deriva també el malestar existencial en el que estem instal·lats.

[1] El malestar social en una Sociedad terapèutica: (16:2:2008):Espai en Blanc. En la sociedad-red, en definitiva, estar conectado paradójicamente es estar solo. El malestar social será el nombre de este no-poder, de esa imposibilidad de expresar una resistencia común y liberadora frente a las nuevas condiciones de la realidad. El malestar social no es más que el bloqueo del camino hacia una subjetivización política capaz de enfrentarse al mundo.

[1]  Politizaciones del malestar: Experiencias colectivas. Diálogo entre Espai en Blanc y Bar Project (2017) transcripció UOC :La idea seria polititzar el malestar. Per començar, com sortim d’allò psicològic i ens ressituem en allò que és històrico-polític, és a dir, com em llegeixo en tot moment com a subjecte històrico-polític i no com a subjecte psicològic que fabrica constantment la traducció del malestar en psicologia, i la por, la ira, la ràbia, però també la felicitat. Estan en tot moment en un circuit psicològic. I aquesta cara del sistema seria exactament el revers de socialitzar les pèrdues i privatitzar els guanys. El dispositiu terapèutic funciona a l’inrevés. És socialitzar els beneficis, estar hiperconnectats, hipermobilitzats, fer viure això en tot moment, privatitzant les pèrdues. El moment en què un es trenca, el moment en què es doblega, per poder tornar-se a reconstruir i tornar a la pista per jugar tota l’estona. Funcionen junts, no és o l’un o l’altre, estan funcionant junts. Polititzacions del malestar (Raig Verd, 2017). Barcelona.

DE LA COVID-19 I NOSALTRES:

“El malestar social es esta fatiga causada por la imposibilidad de expresar una resistencia común y liberadora frente a la realidad” Santiago López Petit (2014: 90): Hijos de la noche.

L’actual pandèmia és un fenomen complex, no exclusivament natural com s’ha dit alguna vegada, sinó també social i per descomptat emocional, que hauríem de focalitzar-lo en aquests termes, tant per combatre’l amb més possibilitats d’èxit com per evitar situacions similars que puguin donar-se en un futur.

En aquest sentit, la COVID-19 ha fet visible la complexa interdependència entre els sistemes que determinen la nostra vida quotidiana: salut, política, economia, tecnologia, medi ambient, educació, govern, enginyeria, transport, sistemes alimentaris, comunicació i molts altres. Per tant, és erroni pensar que el problema quedarà resolt simplement amb intervencions en l’àmbit sanitari, com una vacuna, noves mesures de salut pública, nous comportaments higiènics i tractaments suposadament efectius. Tanmateix, la COVID-19 s’escampa en les societats de capitalisme avançat com en aquelles d’un capitalisme d’estat o, en definitiva, de sistemes polítics esmentats com no gaire democràtics. El malestar generat prové d’una escissió entre l’individu i la seva societat que desencadena un procés que redueix la persona a un paper unidimensional (homo economicus), situant-la com part de l’engranatge, impedint així un desenvolupament de la seva personalitat, més enllà de l’economia. De fet, l’escàs desenvolupament de la personalitat dels individus (en el sentit més ampli de potenciació de capacitats, discerniment i elecció) i la vertebració de la societat i de la nostra vida, al voltant del consum de béns i serveis, propicia la recerca de satisfaccions immediates i el rebuig del desconfort. La resposta individual i social al malestar, de manera congruent amb el context social, ha estat la seva medicalització, és a dir, donar-li una categoria que no qüestioni en cap moment les causes del malestar. Així s’enforteix, un cop més, el consum i l’alienació. La medicalització amaga els atacs soferts com a ciutadans i canvia la consciència dels fets: transforma el social en individual; el psicològic en genètic i biològic i la autonomia en dependència additiva. El resultat és l’atròfia de les capacitats de pensar (reducció del pensament crític), d’afrontar els problemes comuns, i desprès, un increment d’exigències cap el sistema sanitari. Molts símptomes que no constitueixen trastorns s’estan etiquetant com a tals i s’estan tractant amb fàrmacs. La pandèmia creiem que accentuarà aquest malestar en quan siguin controlats els seus efectes més mortífers. Del comú en general i de nosaltres mateixos depèn de que el malestar i les seves derivades terapèutiques no agafin massa volada.

BIBLIOGRAFIA

Beck, Ulrich (2006) La Sociedad del riesgo. Paidós Ibérica, Barcelona.

Berardi,Franco “Bifo”(2003) La fábrica de la infelicidad. Traficantes de sueños. Madrid

Byung-Chul Han, (2013) La sociedad de la transparencia, Editorial Herder, Barcelona.

Deleuze, Gilles (2014). Post-scriptum sobre las sociedades de control. En José Luis Pardo (Comp.), Conversaciones. Pre-textos 5 edició, Valencia

Ehrenberg, Alain (2000), La fatiga de ser uno mismo: Depresión y Sociedad.  Ediciones Nueva Visión, Buenos Aires

Espai en Blanc i BarProject (2017) Polititzacions del malestar: Experiències col·lectives, Diàleg entre Espai en blanc i Bar Project. Editorial Raig Verd, Barcelona.

Jordana, Ester (2018), Gobierno político del malestar e infraestructuras de cuidado en Políticas del sufrimiento y la vulnerabilidad, Icaria Editorial, Barcelona .

Lemke, Thomas (2017), Introducción a la biopolítica, Fondo de Cultura Económica, Ciudad de México.

López Petit, Santiago (2009) La movilización global, Traficantes de Sueños, Madrid

López Petit, Santiago (2015) Hijos de la noche Ediciones Tinta Limón, Buenos Aires

Vega Solís, Cristina, Martínez Bujan, Raquel, Paredes Chauca, Myriam -eds.- (2018) Cuidado, comunidad y común: extracciones, apropiaciones y sostenimiento de la vida, Traficantes de sueños. Madrid

WEBGRAFIA

Jordana, Ester(2019) https://www.elsaltodiario.com/el-rumor-de-las-multitudes/vidas-gobernadas-la-biopolitica-segun-foucault

(data darrera consulta 24 de gener de 2021)