No creiem exagerar si parlem d’una suposada vinculació entre la sala de cinema i el mite de la caverna de Plató. El paral·lelisme entre la descripció al·legòrica del llibre setè de La República i l’interior d’un teatre dominat per una gran pantalla, podríem fer-lo prou imaginatiu per suggerir potser que Plató va inventar sense saber-ho el cinema, molt abans que la tecnologia de finals del segle XIX materialitzés la projecció d’imatges.
Edgar Morin, en El cinema o l’home imaginari, sosté que el setè art és tan antic com els somnis, i que fàcilment pot reconèixer-se en el món oníric una pantalla en potència. El cinematògraf és un invent recent, però el cinema és tan mil·lenari com la tècnica de somiar. d’aquesta manera, la descripció dels homes encadenats en el fons de la caverna platònica, víctimes de la projecció d’ombres que reflecteixen lànguidament el món real, semblés una forma de circulació del cinema abans d’adquirir la forma industrial que actualment té.

La recurrència a aquesta relació lliga indissolublement el nom de Plató als estudis sobre cinema. I en la postura complexa que el filòsof sosté amb la imatge, potser estiguin les pistes que han donat avui en dia a la trobada entre cinema i filosofia.
És important recordar que el mite de la caverna no exalta la projecció d’imatges, sinó, ans al contrari, es val d’elles per denunciar que l’home viu atrapat per les aparences. La idea de sortir de la caverna pot ser interpretada com la necessitat d’evadir-se del món de les projeccions cinematogràfiques. Tanmateix no es pot oblidar el seu rebuig a la imitació per valer-se de les imatges, que no són altra cosa que còpies febles allunyades de les idees, les vertaderes formes arquetípiques com desenvoluparem a continuació.
Malgrat tot, l’obra de Plató recorre en múltiples ocasions al territori de les imatges, com veiem en el mite de la caverna, que precisament és una al·legoria on es permet a posteriori una discussió filosòfica. Així, en la seva obra subjau una resistència a reduir la filosofia a la forma pura del concepte, a l’ús asèptic de les paraules i de la distància que el món de les idees ha de mantenir per no contaminar-se per el moviment constant del món visual.
Aquesta via, dedicada a pensar el pas del cinema a la filosofia, ha estat transitada de manera prou reeixida en l’obra de Gilles Deleuze. El seu treball s’atreveix a sostenir que el cinema és un espai pel pensament, fins i tot una forma de pensar. Potser per això la pregunta primordial que no ha de resoldre ni de bon tros aquesta matèria, inicialment, és què és la filosofia? O, almenys, com es comprèn el filosofar que prové del cinema per sostenir l’existència d’un cinema filosòfic, un cinema la naturalesa del qual permet la existència del filosofar?. En qualsevol cas hem de referir-nos a una idea del filòsof francès Gilles Deleuze on es revela l’existència d’una profunda connexió entre el cinema i la filosofia. Les seves obres dedicades al cinema poden ser enteses d’alguna manera, com uns treballs sobre la filosofia de Bergson i les incidències en l’estudi de la imatge cinematogràfica. Precisament, el seu treball es val de la reconstrucció de diversos dels conceptes de Bergson per desxifrar el món del cinema. Un d’ells, potser el que dóna inici a tota la seva obra, és el de moviment, i quan es refereix a aquest planteja una idea que dóna obertura a les trobades entre els dos mitjans: cinema i/o filosofia. Diu Deleuze: «En el mismo momento de aparición del cine, la filosofía se esfuerza en pensar el movimiento. Pero puede que esta misma sea la causa de que la filosofía no reconozca la importancia del cine: está demasiado ocupada en realizar por cuenta propia una labor análoga a la del cine, quiere introducir el movimiento en el pensamiento, como el cine lo introduce en la imagen. Más que de una posibilidad de encuentro, se trata de dos investigaciones independientes«.

Dit d’una altra manera, Deleuze suggereix que la distància aparent entre cinema i filosofia s’origina per compartir objectius comuns, el que genera recerques enfrontades per mitjans diferents. I, el que és potser més significatiu, insinua que el cinema es val de la imatge per fer circular el pensament, mentre la filosofia, almenys en el sentit que ell li confereix, és un treball que s’opera a partir de la creació de conceptes. En això, presenta part del fons filosòfic que ha posat a tots dos mitjans en bàndols oposats i, en ocasions, en rutes compartides. Seguint amb Deleuze, val la pena esmentar el vell problema filosòfic que contraposa la imatge al concepte. El fantasma de Plató de nou cavalcant en el món del cinema. Recordem la tendència a menysprear la imatge com còpia, ídol que fa tèrbola la presència com arquetip de la idea platònica, i al mateix temps l’exhortació platònica al procés imaginatiu, al món visual en definitiva; present per exemple en la capacitat del relat mític per expressar la seva pròpia filosofia.

En qualsevol cas, la filosofia mai ha prescindit de la imatge com mecanisme d’il·lustració dels seus conceptes. Deleuze, recorda Alain Badiou, mai va oferir una definició concreta del cinema. La seva obra gira sobre els conceptes d’imatge-moviment i imatge-temps, cadascun d’ells amb múltiples variacions a la manera de l’afany taxonòmic de signes engegat per Peirce, en el qual s’inspira el filòsof francès. Així, tot i que no presenti una definició, la imatge és finalment el mecanisme de producció del cinema, i per això es converteix en figures creades en un pla de moviment i durada. En paraules de Badiou, «… el cinema (és) creació de blocs d’allò que Deleuze va cridar: moviment-durada «(2004: 84). Si bé no arriba a defensar l’existència d’un cinema filosòfic -doncs la filosofia és per dret propi un treball sobre conceptes-, Deleuze sosté que la filosofia i el cinema treballen de la mà per impulsar el pensament. La filosofia proveeix al cinema de conceptes que ausculten la pròpia naturalesa cinematogràfica per permetre que les seves formes i blocs expressius actuïn com imatges-pensament. En aquest sentit, la imatge no suplanta al concepte, però té les mateixes facultats i el mateix dret com dispositiu per pensar. En paraules de Deleuze, «… la imatge es converteix en pensament, és capaç de expressar els mecanismes del pensament, al mateix temps que la càmera assumeix diverses funcions que actuen com a veritables funcions proposicionals » (1999: 87). La seva inquietant idea que les coses són en si mateixes lumíniques, és a dir, són en si mateixes imatges, forma part d’un règim de visibilitat que converteix l’ull en una pantalla. Amb això, es desvirtuen
totes les analogies que suggereixen que l’ull és un substitut virtual de la càmera per aparèixer com a teló negre que reflecteix el fora. «La càmera, amb totes les seves funcions proposicionals, és més aviat un tercer ull » (Deleuze, 1999: 97). I enmig d’aquest estrany artifici que converteix al cos en una sala de cinema, el pensament es fa en imatges. Seguim a Deleuze “La relación entre el cine y la filosofía, es la relación entre la imagen y el concepto. Pero el concepto encierra en sí mismo una cierta relación con la imagen, y la imagen comporta una referencia al concepto: por ejemplo, el cine ha intentado siempre construir una imagen del pensamiento, de los mecanismos del pensamiento. Y no por ello es abstracto, sino todo lo contrario” (Deleuze, 1999: 107).

Per tant l’existència d’un cinema filosòfic o si volem d’una filosofia en i de les imatges la tenim senyalada en aquestes frases anteriors. La forma d’actuar d’aquesta filosofia visual si podem qualificar-la d’aquesta manera és la creació d’imatges, i per mitjà d’elles permetre el pensar, l’emergència d’idees, però no sota el model del concepte com a forma universal, sinó sota la singularitat de la imatge, sota la seva condició irrepetible com un esdeveniment únic, gràcies a la seva capacitat de produir sentit d’una manera privilegiada.
Badiou, potser considerat el continuador de l’obra teòrica de Deleuze en el terreny del cinema, no només afirma que el cinema és un dispositiu de creació d’imatges, de blocs de moviment-temps. sinó que assenyala que sota les imatges, com en tota forma de creació, hi ha la filosofia. Per això s’atreveix a dir que el cinema ofereix imatges que van més enllà de les imatges. En altres paraules, una resposta a la iconoclàstia que per segles ha manifestat la filosofia, i al mateix temps una crítica a la imatge que no accedeix al pensament. Badiou afirma que «… la filosofia travessa totes les arts, és diferent de totes, però també està en totes, de manera subterrània, i la relació entre la imatge i el concepte seria precisament aquesta relació subterrània » (2004: 86)1. El resultat sembla afirmar una visió antiplatònica del món de les idees d’un filòsof qualificat paradoxalment de molt platònic; finalment, per Badiou, les imatges permeten l’emergència de idees, i el cinema crea idees a partir d’imatges, però aquestes no són els arquetips formals platònics, sinó les singularitats que permeten pensar en un nou pla, en un nou territori filosòfic. Potser el cinema filosòfic, si per això s’entén alguna cosa capaç de crear conceptes purs, no sigui possible, però sens dubte el setè art desplega el pensament, dóna forma a una filosofia en i d’imatges. Per això, sembla tenir una certa lògica la definició que Badiou dóna del cinema, fent referència al treball de Deleuze: «El cinema seria en el fons, una filosofia sense conceptes «(2004: 89)2.
En aquest sentit estem davant d’un cinema capaç de fer emergir idees a través de les imatges, que propicia el pensament a partir de blocs de moviment-temps, aliat per tant de la filosofia que li proveeix conceptes i li permet pensar; sotmetent-lo a una pregunta crucial pels límits del seu territori. Aquesta pregunta, que bé pot semblar contingent i fins i tot accessòria, delinea el tipus d’acostaments a les potències filosòfiques del cinema. D’aquesta manera, el problema que mereix atenció és saber si tot el cinema és filosòfic i, de no ser-ho, quin tipus de cinema ho és, o si el cinema filosòfic es redueix a algunes pel·lícules o a l’obra de certs directors. En aquest cas, les respostes també varien, i més enllà d’arguments demostratius, es troben exemples per sostenir certes postures, fins i tot les realitzacions de diversos autors basats en tendències estètiques o comparacions amb altres formes artístiques.

Tanmateix, igual que la filosofia necessita de filòsofs per materialitzar-se, el cinema necessita de creadors. La qual cosa no implica que un estudi del cinema filosòfic es redueixi a estudiar als cineastes, seguint les seves biografies o les seves declaracions. En un altre sentit, s’apel·la a una lectura de les poètiques consignades en les seves filmografies per auscultar allò que podem trobar en els fonaments d’aquest art.
El cinema, potser i això és una hipòtesi prou arriscada, es troba a mig camí entre la poesia i la filosofia. Bé diu Cavell que el setè art té la capacitat poètica de refigurar qualsevol objecte, igual com la poesia té la capacitat de fer mutar la paraula quotidiana a símbol. Referent a això afirma: «En la meva opinió, una visió natural del cinema consisteix en la seva capacitat per percebre cada moviment, cada posició i, especialment, cada paraula i cada gest humà, per fugitius que siguin, carregats de la seva poesia, o bé, de la seva lucidesa «(Cavell, 2008: 40). Auscultar les peripècies cinematogràfiques, els estranys periples que ha recorregut un invent relativament recent enmig de canvis tecnològics, revolucions estètiques, crisi filosòfiques, és un treball per a la poètica. Perspectiva on se sap prou bé que un llenguatge expressiu depèn del treball de l’esperit que singularitza la matèria, com de la mà de la filosofia que permet comprendre, amb el seu arsenal de conceptes, aquest estrany món d’ombres que, com va preveure Plató, condemnaria l’home a tornar una i altra vegada al fons de la caverna, per ser, curiosa i paradoxalment, il·luminat.

1Badiou, A. Pensar el cine I: imagen, ética y filosofía: compilació i pròleg Gerardo Yoel, Ed.Manantial, Buenos Aires 2004.

2Badiou, A. Pensar el cine I: imagen, ética y filosofía: compilació i pròleg Gerardo Yoel, Ed.Manantial, Buenos Aires 2004