JEAN LUC GODARD: DEL AUTOR-DIRECTOR AL GRUP DZIGA VERTOV (II)

2- Herència de Bertold Brecht: nova relació cine-societat: a partir també de la semiologia i l’estructuralisme.

Al principi de Dues o tres coses que jo sé d’ella Godard ens mostra una zona d’habitatges de la perifèria de Paris. Al mateix temps, la banda sonora combina alternativament el silenci amb sorolls ensordidors del trànsit urbà. Una veu (la del propi Godard) parla del nomenament d’un nou prefecte de la regió parisenca. El seu to és molt baix, gairebé com un murmuri. Després dels plànols del carrer apareix un primer pla a contrallum d’una dona. Una voice over7 la presenta: es tracta de l’actriu Marina Vlady. La veu narradora la descriu, parla del color del seu cabell i la seva roba afirmant, entre altres coses, que la mirada que està llançant cap a la dreta de l’enquadrament no té importància. Marina Vlady recita un text una mica críptic: «Sí, parlar com citant la veritat. Era el pare Brecht qui deia això. Que els actors han de citar». A continuació, amb un pla de la dona compost de manera inversa a l’anterior, la veu del narrador ens presenta al personatge que interpreta l’actriu Marina Vlady; Juliette Janson, qui comença a parlar des de la ficció del sou del seu marit, Juliette és descrita d’una manera semblant a la de Marina per la veu i, finalment, llança una mirada a l’esquerra que, segons el narrador tampoc té importància.

No cal aprofundir molt en l’anàlisi per adonar-nos d’un sistema retòric que desmunta els paradigmes de versemblança, muntatge i posada en escena del cinema de ficció convencional, fins i tot ironitza sobre ells. El desajust sonor, les disfuncions de la mirada per crear la continuïtat de l’espai, la indeterminació entre la realitat i la ficció, la interpel·lació directa(mirada) a l’espectador, tots aquests elements estan qüestionant les fórmules assentades tradicionalment pel cinema hegemònic. La referència al dramaturg alemany Bertolt Brecht que ens dóna l’actriu abans de passar a ser personatge és una pista ben transparent per entendre el que passa. Brecht és famós per la seva teoria teatral, en la qual postulava la ficció política de l’espectacle. Defensava que l’espectador reflexionés constantment sobre l’obra que es posava davant els seus ulls.

D’aquesta manera, també es devien desvetllar els mecanismes de la ficció i l’artifici en que es basava la representació. Per exemple, en moltes de les seves obres utilitzava recursos com els finals inversemblants, en els quals l’heroi era salvat de la seva execució de manera absurda, també emprava dobles finals, actors sortint del seu paper i comentant amb els espectadors la representació, moments de autoparodia, comportaments imprevistos dels personatges, etc. Es tractava d’utilitzar constantment efectes de distanciament que impedissin que l’espectador es deixés arrossegar per l’univers de ficció i mantingués sempre alerta la seva capacitat de reflexionar sobre el que se li explicava. Aquests efectes qüestionaven la representació clàssica i aristotèlica, que intentava absorbir en la seva lògica d’esdeveniments les emocions de l’espectador. La resposta política brechtiana consisteix a despertar a l’espectador del seu somni, enfrontar-lo al seu judici crític, mostrar els dispositius de la representació perquè descobreixi el seu artifici i aprendre a fer un nou ús polític d’aquestes eines.

Però hi ha més qüestions; hem de referenciar també les tendències de pensament revolucionàries que s’instal·len en els àmbits intel·lectuals i es relacionen a vegades, de manera molt directa, amb la investigació sobre la dimensió social del llenguatge des de posicions estructuralistes o semiològiques. Aquestes tendències tenen la seva influència dins del pensament polític, l’estètica, la psicoanàlisi o l’antropologia. Pensadors com Roland Barthes, Louis Althusser, Claude Levi-Strauss, Michel Foucault, Gilles Deleuze o Jacques Lacan estenen durant aquests anys des de França un corrent de pensament en què hi ha un objecte fonamental d’estudi i anàlisi: el funcionament estructurat del llenguatge i la seva repercussió en la construcció dels individus i les societats. Tanmateix el subjecte com autor es qüestiona i fins i tot es parla de la seva “mort”.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s