JEAN LUC GODARD: DEL AUTOR-DIRECTOR AL GRUP DZIGA VERTOV(III)

3- El context històric de 1968 com l’eix per un cinema polític i militant: el grup cultural guanya pes davant del concepte autor.

No sembla possible entendre aquest moment de la història del cinema sense acudir una vegada més a elements del context, ja que les tendències modernistes estan vinculades a conflictes de molt variat signe.

Per començar, els factors polítics, dels quals són representatius la revolta estudiantil del maig del 68 i no tan sols a França com masses vegades sembla; hi ha les tensions de la guerra freda i la primavera de Praga aquest mateix any, o la guerra del Vietnam i els processos de descolonització en els països del tercer món, per no parlar dels successos de Mèxic o de les universitats americanes. Aquesta mateixa enumeració afecta i de quina manera a l’obra de Godard. Per no allargar massa aquest assaig ens referirem a maig del 1968 a França; és el moment en que el nostre autor, desprès de pel·lícules com La chinoise es veu immers en un context polític i cultural que l’obliga a prendre determinades decisions en el recorregut de la seva trajectòria com director- autor de films.

Donem quatre pinzellades sobre la França política d’aquesta època. D’entrada una irrupció d’una crítica social generalitzada, acompanyada de vagues estudiantils esteses desprès a les fabriques i pràcticament un estat de revolta en tota la societat. Això va significar una reapropiació del carrer i la sortida conseqüent de noves formes d’auto-organització, expressió, enunciació i comunicació directes. Un moviment d’acumulació de forces; il·localitzable va recórrer el país amb una intensitat variable; però tanmateix sense un centre ni cap direcció ideològica que portés l’hegemonia; tot semblava el resultat de l’encreuament entre subjectes socials prou diferents: estudiants, obrers, camperols, treballadors intel·lectuals, immigrants, etc. Precisament aquesta contaminació interclassista dona peu, en l’àmbit específicament cinematogràfic, a que el cinema al voltant de maig del 68 és considerat polític no només pel fet de documentar, de ser altaveu o denúncia de situacions d’opressió o lluita(els coneguts cine-tracts), sinó perquè la concepció, producció i circulació de les pel·lícules apareixen mesclades, en la seva factura, per les qüestions essencials que va plantejar el moviment: l’autonomia, la superació de les fronteres socials, el sorgiment de noves subjectivitats, la negació de tota forma de representació (sigui política, sindical, intel·lectual). Però, com sempre, maig del 68 dins del context cinematogràfic no apareix de sobte, ni molt menys.

Durant els anys cinquanta i seixanta comença a desenvolupar-se a França, a la calor de les mobilitzacions contra la Guerra d’Algèria, un cinema militant en els marges dels espais hegemònics de la política fins al moment (el PCF i la CGT). Es tracta d’un desplaçament de la mirada simultani a un moviment silenciós i subterrani de la política que irromp després i ja de forma visible al maig. Aquest desplaçament abandona i buida a poc a poc la idea que hi ha un centre jeràrquic de sentit (Teoria, Partit, Vanguardia) i el seu correlat organitzatiu corresponent: el ‘quadre militant’ que orienta i esclareix a ‘les masses’ amb la brúixola de la teoria omnipotent i la ‘línia justa’. Per contra, la nova sensibilitat nascuda llavors, que afecta militants o cineastes, recusa profundament la figura del treballador intel·lectual com a expert o especialista. Indica més aviat que únicament en el interior dels processos socials poden construir-se noves formes d’expressió i de llegibilitat de les vides, les lluites i el món. En aquest procés una pel·lícula com Loin du Vietnam (Joris Ivens, Wiliam Klein, Claude Lelouch, Agnès Varda, Jean-Luc Godard, Chris Marker i Alain Resnais), rodada el 1967, compleix probablement el paper de frontissa i catalitzador decisiu d’aquest estat de coses.

Si la funció tradicional assignada al cinema polític -i, més en general, a la ‘comunicació política’- era la de ‘explicar’ les coses a “qui no sap”, agitar les consciències, servir de canal i òrgan de expressió de tal o qual veritat (en el cinema lligat a les grans organitzacions obreres, els dirigents tenen sempre la paraula), les pràctiques cinematogràfiques al voltant de maig assagen maneres d’anar més enllà d’aquesta diferència jeràrquica entre el moviment i la seva representació: així, la representació es torna autorepresentació. Partir d’aquesta crítica radical obligava llavors replantejar-se la funció i l’activitat cinematogràfica militant: què fer? Com co-produir i elaborar conjuntament el sentit del que passa i del què es fa?.

Convindria fer una mica més d’història temporal per entendre millor com hem arribat fins a aquesta conjuntura oberta per els successos del 68. L’empremta podem rastrejar-la pràcticament dins la teoria cultural de l’escola marxista de Frankfurt. De fet aquesta escola havia construït la teoria de la Indústria Cultural com una anàlisi crítica del món de les mercaderies i sobre el valor d’ús estètic d’aquestes; òbviament el mercat capitalista aprofita l’entreteniment i el discurs ideològic per extreure una rendibilitat econòmica i cultural. Tanmateix, la preocupació al voltant de l’aparició dels mitjans massius de comunicació i la seva relació amb el capital, van ser recollides i estudiades per intel·lectuals militants del maig francès com Louis Althusser ( recordem els ja esmentats en l’assignatura aparells ideològics de l’estat), Herbert Marcuse i Jean Paul Sartre.

Finalment, en el món del cinema específicament polític, es reprèn un debat obert en les primeres dècades del segle XX on els dos exponents màxims van ser Dziga Vertov (de qui el grup i Godard pren el seu nom8) i Sergei Eisenstein i les seves teories sobre el muntatge. A partir d’allí es pot recuperar una mirada crítica a l’avenç tecnològic i les estratègies polítiques que es van discutir al voltant d’aquests problemes, i així, obrir una finestra cap al desenvolupament de noves estratègies polítiques revolucionàries. Per què sorgeix el Grup Dziga Vertov (GDV) ?, Com es vincula la seva tasca de realització audiovisual amb la lluita política revolucionària ?, Com es posiciona el GDV en els debats del cinema militant de la seva època? , Com es proposa construir les seves imatges, els seus discursos?. Deixem en principi aquests interrogants per esbrinar-los en el proper punt del text.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s