ÉS POSSIBLE LA JUSTICIA?

Vull començar amb una obvietat prou palesa. no vivim en un món just. Mai ho hem fet. D’aquí, aquesta aspiració, constant, universal, per assolir l’ideal de justícia vigent a cada època. En aquesta on ens trobem, aquest ideal de justícia ve conformat pel fenomen de la globalització i la necessitat de donar resposta als interrogants de sempre: com convivim i com tractem els altres? què fem per aconseguir la justícia global?.

Si es fa una cerca bibliogràfica sobre «justícia global» es veurà que és una expressió cada cop més freqüent i habitual en els mitjans de comunicació. Per suposat, alguns temes que avui es discuteixen sota el títol de «justícia global» han estat objecte de reflexió durant segles, però sota altres conceptes, com ara «dret de les nacions» o una «justícia internacional». Malgrat tot, en els darrers anys hi ha un nou enfocament  on el punt de  partida afecta el propi concepte i àmbit del terme justícia, de manera que parlar de justícia global exigeix avaluar coses diferents, no només el dret penal, sinó especialment el mercat econòmic, i sorgeix, curiosament, de la mà de la filosofia en posar en relleu els efectes comparatius de factors institucionals globals sobre la injustícia mundial. En aquest sentit, la preocupació actual no rau només en els crims de guerra o delictes contra la humanitat, sobre la regulació del qual existeix cert consens, sinó en la justícia socioeconòmica. Parlar avui d’una justícia globalitzada centra l’atenció a si es pot fer alguna cosa a escala mundial per alleujar l’enorme incidència de la violència, la  desigualtat, la injustícia i la pobresa al món actual.

Per veure d’incidir en aquestes arestes de les nostres societats contemporànies, cal reflexionar sobre les relacions entre sobirania, justícia i igualtat, com els eixos que poden sacsejar la pilota de la globalització. Òbviament la relació entre justícia i sobirania, per una banda, i l’abast i els límits de la igualtat com a demanda de justícia, per altra banda, estan relacionats i són crucials per determinar si podem assolir algun ideal intel·ligible sobre justícia global i que ens permeti afrontar les arestes esmentades amb certes garanties.

La relació entre justícia i sobirania va ser formulada per Hobbes amb l’argument que, encara que puguem descobrir principis veritables de justícia emprant només el raonament moral, la veritable justícia no pot assolir-se excepte dins d’un Estat sobirà. La justícia, com a atribut de les relacions entre éssers humans, requereix del govern com una condició prèvia per executar les lleis. La relació entre justícia i igualtat està plantejada per Rawls, sota l’argument que els requeriments de justícia inclouen un fort component d’igualtat entre els ciutadans, però que aquest és un requeriment específicament polític, que s’aplica a l’estructura bàsica d’un estat nació unificat. Aquest component no s’aplica ni a les relacions entre una societat i una altra, o entre els membres de diferents societats. La justícia igualitària és una exigència de l’estructura política, econòmica i social interna de l’estat nació i no pot ser extrapolada a un context diferent, que requereix estàndards diferents.

Si l ‘argument d’en Hobbes és correcte, la  idea de justícia global sense un govern mundial és més aviat una quimera. Si Rawls està en el correcte, potser hi pot haver alguna cosa que pugui ser anomenat just o injust en la relació entre els Estats, però en tot cas guarda només una relació llunyana amb l’avaluació de les pròpies societats com a justes o injustes: principalment l’ideal d’un món just per a Rawls hauria de ser l’ideal d’un món d’estats internament justos i tornem a la quimera. Rawls opta per una interpretació molt reduïda dels drets humans bàsics, i estableix que la funció de la comunitat internacional de protegir-los consisteix únicament en el deure negatiu de prevenir violacions massives dels drets humans. A la perspectiva política de Rawls, l’absència de justícia global no constitueix un problema polític en l’ordre

internacional actual. La justícia global és una ficció. No hi ha obligacions de justícia a nivell global. El que nosaltres els devem a altres habitants del globus a través del respecte de les nostres societats per altres societats de les quals ells són ciutadans és diferent del que els devem als nostres conciutadans. Així, els deures que tenim davant dels nostres conciutadans són deures igualitaris de justícia i equitat social i econòmica. Els deures que governen les relacions entre els Estats, que inclouen el deure de no agressió, el del respecte als drets humans bàsics, el de fidelitat als pactes i el deure d’assistència, no comprenen res anàleg en la justícia socioeconòmica liberal. Segons la divisió de tasques proposada en el model rawlsià, el resultat, a l’establir aquesta diferenciació d’estàndards de justícia i tipus de deures, funcional que té la comunitat internacional alhora de protegir els drets humans consisteix únicament en el deure de prevenir violacions massives dels drets humans que resultin de conflictes armats o guerres, de neteja ètnica i genocidi. No té res a veure amb l’assumpte de garantir deures igualitaris de justícia, o amb l’assegurament de les condicions socioeconòmiques per protegir els drets humans. La seva funció es restringeix exclusivament a salvaguardar la pau i imposar els drets humans a escala global.

Ara bé, aquests paràmetres ja no semblen gaire pertinents en l’actual societat globalitzada. Els processos que condicionen la vida de la gent desborden per complet el marc intern d’un estat, són transfronterers, globals en definitiva. Per això, Nancy Fraser parla de les «tres dimensions essencials(les tres R) en les escales de justícia: redistribució de la riquesa en el pla econòmic, reconeixement dels drets individuals i col·lectius i representació en l’àmbit polític»[1]. Observem el fenomen de la pobresa, tan escampat arreu el planeta; Si per Pogge i altres teòrics del globalisme, els fenòmens de la pobresa i la desigualtat extrema, que es donen particularment als països pobres, són produïts pel sistema de les institucions econòmiques i polítiques globals. En canvi, per a Rawls, la pobresa i la desigualtat radical que es produeix als països més pobres no és el resultat de la imposició de condicions inequitatives en les transaccions econòmiques i en les relacions polítiques per part dels estats més rics sobre els més pobres. El creixement de la pobresa es pot atribuir més aviat a factors històrics, culturals, antropològics o polítics específics d’alguns dels països  pobres, que condicionen la reproducció de la pobresa, la impossibilitat de construir-hi institucions polítiques democràtiques i d’assolir un nivell mínim de justícia social. Això vol dir primer, que el sistema global de les institucions econòmiques i polítiques és just, ja que funciona en concordança amb les regles d’intercanvi equitatiu conformades pel mercat i amb els principis universals de justícia definits per establir les relacions entre els Estats; i, segon, que les desigualtats extremes, l’extensió i la gravetat de la pobresa a moltes regions del món depenen de factors locals, del funcionament erroni de les economies nacionals i de la corrupció i incompetència de les seves elits[i]

De fet si, segons aquest diagnòstic, els problemes dels països pobres depenen de factors interns com la corrupció, el malbaratament irresponsable de recursos, la incompetència dels dirigents, aleshores les causes de la pobresa no són produïdes pel sistema global de les institucions econòmiques. I si la pobresa no és produïda pel sistema global, sinó per la incompetència o la corrupció de les elits dominants dels països en vies de desenvolupament. Plantejat així el tema, aleshores no hi ha cap responsabilitat per part dels que sostenen l’ordre global. Per determinar la responsabilitat que els països més desenvolupats tenen en la implementació de les polítiques que han generat un augment de la desigualtat i la pobresa al món, Pogge mostra que hi ha una relació causal que vincula les situacions de pobresa existents a moltes regions del món amb el benefici que han obtingut els països més rics, les grans multinacionals i les corporacions internacionals, així com els grups o elits més poderosos de les organitzacions polítiques dels països pobres. Per establir aquesta relació causal, mostra com els països més desenvolupats i els seus ciutadans més rics estan implicats en la situació final de la població més pobre dels països del món subdesenvolupat, en la mesura que: a) els han obligat a pertànyer a un ordre mundial en què es produeix regularment pobresa; b) han contribuït a excloure’ls de l’usdefruit de primeres matèries; c) han defensat una desigualtat radical que és el resultat d’un procés històric travessat per la violència; d) han generat un sistema que augmenta la desigualtat a través de la transformació radical dels volums globals d’ ocupació i de la composició del treball, en la producció de béns i serveis; i e) han fet cada cop més difícils les possibilitats de participació de les empreses dels països en desenvolupament als mercats, a través de mesures proteccionistes i de polítiques de subsidis per als productors dels països rics7. Mitjançant l’establiment d’aquesta relació, Pogge argumenta que l’ordre econòmic mundial actual és injust, i que per això cal plantejar tant una reforma d’aquells ordres institucionals globals, com el privilegi internacional de reserves i de préstecs i d’institucions com el Banc Mundial, l’FMI i l’OMC, així com implementar una proposta de justícia redistributiva de béns a nivell mundial.

Pogge fa un diagnòstic ben pertinent de l’ordre mundial contemporani, en la mesura que mostra que la pobresa existent al món és l’efecte d’institucions comunes com el mercat, que amb la creixent globalització ha generat més desigualtat i pobresa a nivell global. Mostra també de quina manera les ordres i institucions globals anteriorment esmentades han servit bàsicament per enfortir la posició de domini dels països més rics i poderosos i de les elits dels països pobres. Mostra que és errònia la tesi defensada per Rawls, segons la qual les situacions de pobresa pròpies del món subdesenvolupat no són un problema de justícia econòmica global. Considera que el problema de l’assegurament i la protecció dels drets humans por part de la comunitat internacional ha d’incloure tant els deures negatius de salvaguardar la pau i imposar els drets humans, com els deures negatius de protecció dels drets humans d’origen econòmic. Així Rawls en excloure de la seva proposta la necessitat d’implementar transformacions substancials a l’economia global, exonera els països més rics i poderosos de les tasques implicades en la transformació del sistema de relacions de poder dominant en l’ordre capitalista actual. I en optar per un projecte redistributiu minimalista, descarrega els països més rics i poderosos de les obligacions que tenen per haver creat i sostingut relacions entre ells de domini i distribució injustes. Però el mateix Pogge presenta probablement una alternativa molt feble de cara a una transformació dels factors estructurals que determinen les desigualtats socials i les asimetries en les relacions de poder entre països rics i pobres. Aquesta feblesa determina que la proposta normativa d’un nou ordre internacional converteixi en utòpica, en un sentit pejoratiu de la paraula, l’aspiració de justícia global.

De fet, el primer pas és superar l’estesa indiferència davant la pobresa global, una indiferència basada en un desconeixement irresponsable dels nombrosos efectes generats per la interdependència global dominant.


[i] Rawls John (2012),Teoria de la justícia, (pág.106 i ss.)FCE. México


[1] https://trabajo.gob.ar/downloads/igualdad/08ago-dic_fraser.pdf

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s