EL POST-ESTRUCTURALISME DE GILLES DELEUZE (IV)

En l’àmbit de la pròpia naturalesa, trobem rizomes arreu. Les rates quan fugen(el grup s’escampa en diferents conductes i/o camins) formen rizoma. La herba és rizomàtica, sempre creix  no segons una branca o una altra, creix en els espais-entre(els plecs del terreny),o en els buits. Les formigues són un rizoma( malgrat desfacis les ramificacions) , és impossible acabar amb elles, perquè sempre es reorganitzen segons unes o altres de les seves línies. Fins i tot els seus formiguers són rizomes. Complexes xarxes de transport, alimentació o defensa defineixen els seus hàbitats. Finalment i de forma més específica, en l’àmbit de la botànica i de la gastronomia , tenim el gingebre que és una planta, l’arrel de la qual està formada per rizomes horitzontals molt apreciats pel seu aroma i sabor picant. Els rizomes s’utilitzen en la majoria de les cuines del món a través de la cuina asiàtica, els tendres són sucosos i carnosos amb un suau sabor. Les arrels madures són fibroses i seques. El suc dels rizomes vells és extremadament picant i sovint s’utilitza com a espècia en la cuina xinesa per dissimular altres aromes i sabors més forts, com el marisc i la carn de xai .A la cuina occidental, el gingebre, sec o en pols, es restringeix tradicionalment a aliments dolços, s’utilitza per elaborar caramels, pa de gingebre, per fer galetes (com les populars galetes de gingebre) i com saboritzant principal de la gasosa de gingebre o gínger ale, beguda dolça, carbonatada i sense alcohol.

El rizoma doncs, després d’aquest concepte botànic en que s’inspira, crea un món de reflexions i d’idees sorprenent en aparença. Com per exemple, esperar que a partir del rizoma com a concepte es pugui definir tota una filosofia del pensament basada en ell i que ens ve a convidar a sortir del pensament rutinari, del marcat i heretat culturalment i genèticament per anar cap a nous llocs del pensament[1] on allò preestablert no existeix i no sembla bo, ja que només és una còpia i on hem d’usar el rizoma simplement com a punt de connexió entre estímuls intel·lectuals per donar-los interpretacions diverses i variades que ens treguin del rutinari i ens obrin de bat a bat altres mons i altres realitats. En aquest sentit, crec que hem d’encetar la interpretació de la arborescència o de la fragmentarietat dels textos.

rizoma3

La metàfora tradicional de l’estructura del coneixement és arbòria: aquest és pres com un gran arbre, les extenses arrels han d’estar arrelades en sòl ferm (les premisses vertaderes), amb un tronc sòlid que es ramifica en branques i més branques, estenent-se així per els més diversos aspectes d’una realitat. Encara que sigui una metàfora botànica, el paradigma arborescent representa una concepció mecànica del coneixement i de la realitat, reproduint la fragmentació cartesiana del saber, resultat final i hereu dins de les concepcions científiques modernes. De fet el pensament/text  arborescent és aquell que opera per jerarquització[2] i per la centralitat, amb estructures i relacions binàries[3] i biunívoques o sigui, que el arbre sempre té a la llarga alguna cosa de genealògic.

El rizoma, d’altra banda, ens remet a la multiplicitat, a un pensament/text fragmentari, quasi nietzschià en els seus aforismes.[4]. La metàfora del rizoma subverteix l’ordre de la metàfora arbòria, prenent com a paradigma aquell tipus de tija radiciforme d’alguns vegetals, format per una miríada de petites arrels enredades enmig de petits bulbs, posant en qüestió la relació intrínseca entre les diverses àrees del saber, representades cadascuna d’elles per les innumerables línies fibroses d’un rizoma, que s’entrellacen i s’agafen formant un conjunt complex en el qual els elements remeten necessàriament uns als altres i també fora del propi conjunt. Deleuze tracta de la qüestió del llibre i procura contraposar un paradigma rizomàtic al paradigma corrent, que veu el llibre com una arrel: “l’arbre és la imatge del món, o millor, l’arrel és la imatge de l’arbre – món. La perspectiva arbòria remet a la unitat: el llibre és el resultat d’una ramificació que, en última instància, pertany sempre al mateix.

[1] La “desterritorialització” sembla una idea molt brillant de plantejar la situació en què les persones es troben perdudes en nous territoris del saber als quals arriben a partir de nous coneixements que els ensenyen mons desconeguts però és aquest desconeixement el que els fa més i més atractius. Es trobaran insegurs però les descobertes seran fascinants.

[2] El paradigma arborescent implica una jerarquització del saber, com a forma de mediatitzar i regular el flux d’informacions pels camins interns de l’arbre del coneixement. Deleuze i Guattari afirmen que el pensament i el cervell estan molt més propers a sistemes caòtics i incerts que a l’ordenació jeràrquica arborescent. D’aquí sortirà precisament  el concepte de rizoma.

[3] Relacions binaries que es donen en el camp de la informàtica per exemple.

[4] De fet un dels filòsofs més valorats per Deleuze és evidentment Nietzsche. En aquest sentit bó es donar un cop d’ull a Nietzsche y la filosofía (Anagrama, 1971),de fet estem davant de la seva tesi doctoral.

ratas2

EL POST-ESTRUCTURALISME DE GILLES DELEUZE (V)

Però en el llibre com a tal, en el seu procés de construcció, sigui en l’autoria d’un llibre o d’un pensament, crec que és encertat per la seva des-autor-ització el pensament rizomàtic, ja que reconeix i es configura a partir de la multiplicitat[1]. Basant-me en el text, es busca una multiplicitat substantiva, el múltiple en els fonaments dels pensaments i no en els resultats de les construccions, on el múltiple queda reduït, reduït a l’estructura ja determinada. Es parteix doncs, ocupant el llibre com agenciament[2], el qual funciona només en connexió amb altres agenciaments. Això és així perquè el llibre no posseeix objecte ni subjecte, no té un amo absolut ni un centre, sinó que posseeix una multiplicitat d’influències, de poders, de processos, que s’acaben agenciant en el llibre, després aquest es connecta, passa i forma part d’altres agenciaments, agenciaments en la música, en una pintura, en la política, en un programa de televisió, en una pel·lícula  etc. Això funcionaria  des d’una mirada rizomàtica. Si canviem llibre per pensament ens trobem amb el pensament rizomàtic. Però la pregunta sembla sortir ràpida: quina és la tensió creada, fins i tot el possible conflicte de l’autoria  del text quan ens hem passat  tota l’estona parlant de la manca de subjecte i objecte del llibre?. Si el llibre i l’escriptura rizomàtica s’escampen en la multiplicitat com es menja el tema de la signatura. De fet el text està pensat i escrit com a mínim a quatre mans i és impossible, creiem, diferenciar allò escrit per un autor o per l’altre(“Como cada uno de nosotros era varios, en total ya éramos muchos”). En qualsevol cas diuen Deleuze i Guattari que ells ”autors” tampoc existeixen com a subjecte perquè la seva obra és construeix en la cruïlla de les multiplicitats(partícules materials, temes, exterioritats, relacions entre el conscient i el no pensat, etc.).


[1] Multiplicitats que interactuen per aconseguir una obra que comprenem com a entitat. Però un llibre es produeix entre diverses intensitats i es concentra en línies d’articulació entre tema i tema, entre capítol i capítol, entre diferents formes d’abordatge; com una mena d’estrats constitueixen la materialitat significativa del llibre.

[2] La unidad real mínima no es la palabra, ni la idea o el concepto, ni tampoco el significante. La unida real mínima es el agenciamiento. Siempre es un agenciamiento el que produce los enunciados. (…) El agenciamiento es el  cofuncionamiento, la “simpatía”, la simbiosis. (…) En la simpatía no hay ningún juicio, lo único que hay son  convivencias entre cuerpos de cualquier naturaleza. (…) Agenciar es eso: estar en el medio, en la línea de encuentro de un mundo interior y un mundo exterior.” (Deleuze y Parnet. 1980. 61-62)

EL POST-ESTRUCTURALISME DE GILLES DELEUZE (III)

Però segurament, el millor exemple de rizoma del que podem parlar avui en dia, es dins de l’àmbit ja no específicament de la informàtica[1], la xarxa Internet .Una connexió (node) d’un punt amb un altre punt qualsevol, sense cap jerarquia que determini la freqüència ni la racionalitat de la connexió. Resulta fascinant i al mateix temps per molt de gent l’hi provoca un terror constant perquè ho veu com quelcom caòtic sense veure que és un “organisme” constituït per les aportacions humanes i tanmateix dotades d’un elevat grau d’intensitat fins i tot emocional. Això fa que és vagi retroalimentant i alimentant en un moviment que no té ni principi ni final. En conseqüència aquesta multiplicitat equival a entendre el que és un discurs rizomàtic.


[1] I la referència a una disciplina com la Informàtica, un exemple ben palès d’estructura arborescent i amb un òrgan central de funcionament com diuen els mateixos autors dins del text. En canvi la xarxa entenem que neix sense territori concret d’actuació, o en terminologia deleuziana està des-territorialitzada.

L’enllaç (II)

El títol o rètol de l’enllaç ha de ser significatiu, l’usuari ha de poder predir cap on anirà o què passarà quan fagi clic sobre ell. L’ús de globus de text pot ajudar-nos en aquest sentit. Evitem en la mesura del possible títols del tipus “Feu clic aquí”, l’usuari no desitja rebre ordres, desitja saber amb què vincula l’enllaç.

El nombre de paraules que ha de contenir el títol de l’enllaç no hauria de superar les 4, i l’enllaç hauria d’estar integrat en una única línia de text, ja que si es parteix en dos o més l’usuari pot pensar que són diversos enllaços diferents. En el cas que el mateix enllaç ocupi diverses línies, es convenient que aquest prengui una tonalitat diferent quan l’usuari ho sobrevoli amb el punter, ajudarà a l’usuari a reconèixer-lo com un únic enllaç.

Continuar leyendo

EL POST-ESTRUCTURALISME DE GILLES DELEUZE (II)

En aquest sentit, un primer exemple de rizoma, podria ser el mateix concepte de globalització, entès com un procés social, polític, cultural i econòmic. En totes les seves variants amaga la seva característica d’un concepte abstracte que expressa i significa la nova modalitat en que pot expansionar-se el mateix capitalisme. Però no acabant aquí, ja ha sorgit el seu contrast, allò que enriqueix la seva significació. L’ antiglobalització, un altre concepte que més enllà del suposat caos serveix per definir-se dins de l’eix rizomàtic obert per aquell.  I encara més ramificacions, l’anarcoecologisme o anarquisme verd. Lluita principalment pel medi ambient i està vinculat al moviment antiglobalització. A més, utilitza la acció directa per abolir totes les institucions i sistemes que perjudiquin el medi ambient del planeta. Generalment es posiciona en contra del capitalisme i la civilització.  L’anarcoprimitivisme es tracta de l’adopció d’una postura crítica dels orígens i progrés de  la civilització. L’anarcocapitalisme tindria el seu origen dins d’una corrent econòmica i política del liberalisme. Extrau les seves idees bàsicament de l’escola econòmica austríaca, del liberalisme clàssic i, en certa  forma, de l’anarcoindividualisme. I així podríem anar seguint perquè els límits no existeixen, els posem nosaltres mateixos.

EL POST-ESTRUCTURALISME DE GILLES DELEUZE (I)

Efectivament, lo millor és no entendre,  el codi propi d’un llenguatge especialitzat, perquè en el fons d’allò que tractem és de l’absència de qualsevol veritat i certesa immutable i precisament el rizoma[1] seria la multiplicitat i la no presència del dualisme racionalista que tant de “mal” ens ha fet en la seva ontologia del ser. Per tant, sembla pertinent agafar exemples concrets d’aquesta multiplicitat per adonar-se’n de que ja no podem seguir pensant de la mateixa manera, es a dir, no hi ha un significat per cada cosa ni tampoc aquest significat amaga una veritat immutable que ens faci ignorar la fascinació de la seva deriva.


[1] Una sociedad, un campo social no se contradice, pero lo primero es que extiende líneas de fuga desde todas partes, primero son las líneas de fuga (aunque “primero” no es cronológico). Lejos de estar fuera del campo social o de salir de él, las líneas de fuga constituyen el rizoma o la cartografía. Las líneas de fuga son casi lo mismo que los movimientos de desterritorialización : no implican ningún retorno a la naturaleza, son puntas de desterritorialización en las disposiciones de deseo” (Gilles Deleuze, Deseo y placer  pág.16.Archipiélago (1995)