LA SOCIETAT XARXA(III): SUBJECTE I SOCIETAT XARXA

Proposo la hipòtesi que la constitució de subjectes, en el nucli del procés del canvi social, pren un camí diferent al que coneixíem durant la modernitat i la modernitat tardana, és a dir, els subjectes,quan es construeixen, ja no ho fan basant-se en les societats civils, que estan en procés de desintegració, sinó com una prolongació de la resistència comunal.” (Castells, pág.36. L’era de la informació, vol II, El poder de la identitat, Ed.UOC) .

Manuel Castells ens ha proposat captar la renovada fenomenologia del món social, partint de la categoria conceptual de societat xarxa per revelar l’esfondrament de les estructures jeràrquiques rebudes (l’estat nació, la família patriarcal, l’economia industrial i la cultura de masses), substituïdes progressivament per un nou espai reticular de nodes i fluxos generat per lògiques d’enllaç i d’interacció. De la mateixa manera que ja no hi ha trajectòries vitals fixades ni condicions segures, sembla que les velles jerarquies també s’esvaeixen en l’aire o com a mínim trontollen.

L’obra de Castells no té voluntat de sistema organitzat, perquè no proposa un sistema categorial clausurat i complet; a més, aquest no pot ser l’estil de pensament d’un pensador reticular. Però sí que té un afany sistemàtic per posar a prova la capacitat heurística de la noció de societat xarxa rastrejant la vida social per identificar les xarxes que la conformen —econòmiques, polítiques, culturals, informacionals—, i això amb una pertinàcia potser només igualada per Bauman a la recerca de liqüefaccions socials.

En aquesta societat xarxa, existeixen unes noves formes de relació social, gran part de les quals es sustenten en mitjans tecnològics. No tan sols les relacions privades o personals (que també) sinó les relacions dels sistemes polítics, econòmics, socials i culturals: l’organització social. La societat xarxa és una societat estructurada al voltant de xarxes d’informació, sostinguda mercès a la informació i al coneixement allotjat a la xarxa i que té com a activitat principal la transmissió, gestió i tractament d’aquesta informació. Les nostres vides -subjectes- interaccionen mitjançant les tecnologies. Es tracta d’una xarxa ubiqua, central i planetària, i això, que no té precedents, té conseqüències cabdals per a les formes d’organització i articulació de la societat.

La capacitat que les societats tinguin per comprendre els canvis i transformacions que la societat xarxa produeix en la cultura, definirà en bona mesura la seva destinació, encara que la tecnologia per si sola no determina l’evolució històrica i el canvi social, si pot configurar la capacitat de les societats per transformar-se, així com els usos on aquestes mateixes societats decideixen dedicar tot el seu potencial tecnològic.

Si la societat del segle XXI, una societat postmoderna en definitiva, té la xarxa com a concepte explicatiu i operatiu del seu dinamisme, aleshores l’epistemologia que assaja de comprendre-la ha d’adquirir nous plantejaments.

Anuncios

LA SOCIETAT XARXA (II): EL SUBJECTE DES-CENTRAT DINS DE LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ

El llenguatge, el discurs, el saber exerceixen poder en tots els engranatges de la societat de la postmodernitat i l’anàlisi d’aquest poder és un dels temes centrals de l’obra de Michel Foucault. El poder ja no s’identifica amb l’Estat, ni té una localització determinada; és multicèntric i omnipresent; teixeix tot una xarxa de relacions en la qual l’individu és subjecte i objecte. En la nostra societat disciplinària, ens diu Foucault, s’exerceix poder en les escoles, en la família, en el treball, en les presons, en grups d’amics. Una multitud de micropoders que pretenen subjectar-nos i modelar-nos.

Tanmateix, saber i poder són temes cabdals dins de la filosofia de Foucault. En Vigilar i castigar posa de manifest com les tècniques disciplinàries s’han estès fora de la presó amb l’objectiu de modelar les persones tot definint què és normal i què no. En aquest context, Foucault, aposta per tècniques del jo que permetin a l’ésser humà perfilar-se a si mateix com a subjecte, tècniques en definitiva que esdevenen pràctiques de llibertat.

En tant que la informació és poder, es pot arribar a parlar d’un nou ordre social i cultural a escala mundial, d’uns canvis d’una determinada magnitud, que estan intrínsecament lligats a les noves tecnologies de la informació i la comunicació, que són el seu motor i factor de canvi principal.

Avui en dia la informació s’ha demostrat imprescindible per el funcionament  quasi de qualsevol cosa i el treball de Mattelart sobre la història de la societat de la informació ho ensenya prou clarament.

De fet, per primera vegada en la història, tot el saber de la humanitat és accessible a escala mundial i les respostes arriben gairebé immediatament després de fetes les preguntes. Assistim a una era en què la desmaterialització del treball és assumpte de tots els dies, la nova societat ja no es caracteritza per la tasca theory of value sinó per la knowledge theory of value. Aquesta civilització postindustrial és, segons Mattelart, una civilització de serveis, una civilització on el comerç en línia curtcircuita els intermediaris i restaura la fluïdesa de l’ intercanvi, una civilització que consagra la preeminència del recurs intangible (categoria en la qual s’inclouen les idees, la innovació , els valors, la imaginació, els símbols i les imatges).

No calia esperar massa temps per veure que aquest projecte tecnoinformacional hauria de convertir-se en l’eix d’un projecte geopolític amb l’objectiu de garantir la reordenació geoeconòmica del planeta al voltant dels valors de la democràcia del mercat i en un món decididament unipolar.

Mattelart introdueix el concepte del soft power , mètode utilitzat pels Estats Units per aconseguir persuadir altres països d’actuar sota el seu paraigües tecnològic, sense necessitat d’una lluita armada sempre arriscada i perillosa . El soft power és la capacitat d’engendrar en l’altre el desig d’allò que vostè vol que desitgi i la facultat de portar a acceptar normes i institucions que produeixen el comportament desitjat .És la capacitat d’assolir objectius mitjançant la seducció abans que per la coerció . S’introdueix el concepte de netwar , als nous conflictes originats per actors no governamentals , on es ressalta, per exemple, el cas de Mèxic amb el sorgiment del moviment zapatista , on la web va ocupar un paper indispensable per donar a conèixer la seva lluita a tothom , evitant així una dura repressió per part del govern . Modificant així la forma en què el món es manifesta , transformant així els conflictes internacionals , creant d’aquesta manera una guerra de la informació . S’introdueix el concepte de la No Dead War , on la prioritat és zero morts , estratègia molt recurrent en la guerra del golf per exemple . El díptic Netwar i Cyberwar expressa els dos components de la guerra del coneixement , la ” noopolítica ” , neologisme derivat explícitament de la noció de noosfera elaborada per TeilHard de Chardin .

Mattelart, en la seva pretensió d’esgotar la genealogia de la societat de la informació, mare dels ous d’aquest subjecte esmicolat i dubitatiu del que parlàvem en el títol de l’epígraf no té cap més remei que historiar i adjectivar el model: Brzezinski parlava de la societat tecnotrònica , McLuhan de l’aldea global, Toffler de la societat postindustrial de tercera ona… i Castells ens parla de la societat xarxa.

LA SOCIETAT XARXA (I): Introducció

La base de tota ciència està en la formulació teòrica del seu saber , que pot ser més o menys abstracte , mentre que el seu coneixement requereix d’un procés de narrativització , en tant com una forma de comunicar , que permeti albirar , a la llum d’una aplicació pràctica , la seva veritat.

El subjecte és i ha de ser part integrant del coneixement , s’adopta aquí una nova opció , més radical : la de no limitar-se a posar en comú coneixements dispersos , sinó enfocar cap a una qüestió concreta els múltiples esforços de diferents individualitats . El camí traçat consisteix a dedicar apartats teòrics a l’aparició de múltiples discursos  que estan sorgint a l’empara d’allò que s’ha etiquetat primer com a modernitat i desprès com a postmodernitat tot travessat per les noves tecnologies i d’un possible canvi de paradigma . El repte doncs es  aplicar els conceptes analítics i metodològics , a uns punts  i / o nous formats per veure  la seva utilitat o per redefinir  i , arribat el cas , fins i tot anul·lar per substituir-los per nous procediments.

El text-pac que el lector té a les mans no avança cronològicament , és rizomàtic. El mateix índex assenyala amb claredat els conceptes abordats : el subjecte des-centrat en la societat de la informació , l’anàlisi d’aquest  mateix subjecte en la societat xarxa , i d’aquests a la complexitat i al caos, i seguint desprès en temes d’oralitat i escriptura . Volen ser tots ells, discursos plens, però mínims , o discursos incomplets , però essencials.

Un text mínim , que  actua com la part pel tot ( sinècdoque ) i per això mateix és susceptible de ser analitzat com a entitat discursiva plena . El que aquí es pretén modestament és construir teoria , que pot ser nova o pot matisar , o canviar … Un procés diferent perquè es posa una cosa al lloc d’una altra ( metonímia ) : anàlisi per tant com a pas imprescindible per a la construcció teòrica que és, en essència , l’objectiu final d’aquestes pàgines i que puguem tant llegint en  la línia , com entre línies .

Finalment, dir que tanta ciència aplicada(empíria) ha empresonat el domini del subjecte i de l’esperit. Allò que volem reivindicar es precisament, el domini de la subjectivitat, fent-ho en el text i que aquest ho ensenyi. Mai més enllà d’ell, però tampoc mai més aquí. El text despullat i agafant vàlua per ell mateix, simplement això.

2- El text des-centrat i els inicis de l’hipertext

Dins del pensament postmodern , que posa en crisi els grans relats de la modernitat ( entesos com els fonaments del paradigma de la simplicitat descrit en el punt anterior ) , i gràcies al sorgiment de la psicoanàlisi de Freud , es planteja que la consciència ja no és alguna cosa indubtable , sinó que sota de la mateixa operen forces inconscients . Aquestes forces , com no pot ser d’un altre manera , són presents en els textos , per la qual cosa és lícit pensar que no hi ha interpretacions unívoques dels mateixos , així com no hi ha un punt de vista únic de la realitat . Els pensadors post-estructuralistes que s’emmarquen en aquest corrent ( Gilles Deleuze, Roland Barthes , Jacques Derrida i Michel Foucault entre d’altres ) consideren a qualsevol manifestació cultural com a text , com a discurs susceptible de ser analitzat . Des d’aquest punt de vista , el llenguatge és considerat sempre com metafòric : un sistema de signes que no remet a una realitat , a l’essència constant d’una cosa , perquè aquesta essència no existeix. Hi ha un món independentment del llenguatge , i aquest és només un intent de descripció , fal·lible i limitat . L’individu , subjecte i objecte d’aquest llenguatge , incorpora maneres d’entendre aquesta realitat complexa i inassequible . Des d’aquesta perspectiva , la teoria crítica literària postula que els textos (no només parlen de llibres , sinó d’imatges i sons ) oferint una interpretació de la realitat, una entre moltes altres . Malgrat això , tradicionalment s’ha naturalitzat un prejudici : el que els llibres diuen la veritat , el que descriuen els textos és veritable . Aquest prejudici s’estén fins als nostres dies . Només cal comprovar el rigor de veritat que se li atribueix al llibre en alguns segments educatius ( fins i tot hi ha una jerarquia : se li dóna més importància a un text literari que a un text televisiu , per exemple ).

En aquest sentit el paradigma de la complexitat demana una manera diferent de recollir la informació i l’estructuració escrita dels pensaments. Sembla adient que si el discurs es circular i no lineal i al mateix temps pretén ser multisignificatiu, el text postmodern reculli aquesta sensibilitat per retrobar-se en un altre sentit, i aquí es on entra l’ hipertext per omplir el buit deixat per els límits del discurs racionalista -cartesià.

El concepte d’hipertext té el seu origen en els anys ’60, i prové dels avenços tècnics de la informàtica. George Landow el defineix així:

Hipertext, expressió encunyada per Theodor H. Nelson en els anys seixanta, es refereix al tipus de text electrònic, una tecnologia informàtica radicalment nova i, a la vegada, una manera d’edició. Com ell mateix ho explica:” Amb “hipertext” , em refereixo a un tipus d’escriptura no seqüencial, a un text que bifurca, que permet que el lector triï i que es llegeixi millor en una pantalla interactiva. D’acord amb la noció popular, es tracta d’una sèrie de blocs connectats entre si per nexes, que formen diferents itineraris per a l’usuari “.

El concepte d’hipertext s’origina per tant com un avanç tècnic, i després es comprenen les seves possibilitats expressives. És lícit afirmar que, un cop més, aquests avenços permeten noves maneres d’expressar-se i de pensar. És a dir, la manera de pensar que indueix l’ hipertext es la manera com funciona la nostra ment, que és un gran hipertext.

El format del llibre i dels diaris, revistes etc, en definitiva tot el que pertany a la Galaxia Gutenberg (McLuhan) no ha lligat mai amb la nostra manera de pensar, ja que no pensem en forma lineal, associem idees per raons molt diverses, i la nostra memòria reté dades i oblida altres. Des de finals del segle XX comptem amb una tecnologia que ens permet desenvolupar el que és inherent a l’home des dels seus orígens: la seva capacitat de simbolitzar i associar idees lliurement. Per descomptat i això tampoc vol dir que estiguem instal·lats en un determinisme tecnològic[i] i que l’ hipertext hagi de “solucionar-ho “ tot i res.

Precisament i en referència al món de la creació intel·lectual, Michel Foucault ens va obrir el camí per incorporar la idea d’intertextualitat dins dels textos. Qualsevol text no ha de ser pensat com un fet acabat en si mateix, sinó que per naturalesa està enllaçat a altres textos. La creació com recreació i fruit de connexions conscients o inconscients. Evidentment aquesta premissa farà que l’acte de llegir sigui aparentment més complex però també més natural. De fet en el paradigma de la complexitat la barreja de suports i llengües, nivells i registres, privacitat i àmbit públic es força habitual. Llegir ja no es només un procés de transmissió de dades sinó una pràctica que reprodueix l’organització del poder. Tot es projecta en el discurs i aquest construeix les representacions establertes sobre la realitat que conformen les opinions i l’imaginari. El coneixement i la informació han substituït la tecnoindustrialització i en la societat de la postmodernitat finalment la idea de progrés ha quedat ben esmicolada.

.

Bibliografia:

CASTELLS, Manuel La Galaxia Internet, Barcelona,2001, Plaza y Janés

DAMASIO, A.R. El error de Descartes Barcelona,1996, Grijalbo.

FOUCAULT, Michel , L’ordre del discurs , Barcelona,1982, Laia

KUHN, Thomas .L’estructura de les revolucions científiques Barcelona,2008, Obrador Edèndum.

LANDOW, George P. Hipertexto 3.0: teoría crítica y nuevos medios en la era de la globalización, Barcelona, 2009, Ed. Paidós

Webgrafia:

CAMPAS, Joan, Aura Digital

[i] A vegades el discurs d’un Manuel Castells sembla tenir una deriva cap a una confiança excessiva amb el poder de la tecnologia per obtenir canvis socials, per exemple la xarxa i no els que la utilitzen són els vertaders executors i transformadors del canvi de model.

 

1- De la simplicitat moderna a la complexa postmodernitat

Amb la figura d’en Descartes,encetem el segle XVII un model de pensament que regiria a tota la modernitat . Estarem davant d’un canvi de ” paradigma ” , entenent-lo com una visió particular del món, un model d’acord al qual es teixeixen les doctrines i tenen lloc de forma simultània els avenços tècnics.

A aquest canvi de paradigma se l’adjectiva com de la simplicitat perquè tendeix a a reduir tot el complex a alguna cosa simple i lògica. També es pot caracteritzar com racionalista ( la raó és omnipotent i res existeix fora d’ ella, tanmateix assistim a la desarticulació i divisió del tot en parts que són comprensibles dins de realitats cognoscitives abstractes, l’anàlisi lineal, l’objectivitat i la verticalitat ) , universalista , quantitatiu i dissociatiu ( tendeix a separar les coses per analitzar-les ) . Finalment veiem com en aquest model el coneixement científic insisteix en ser el responsable de descobrir el simple darrere de l’ aparentment complex, buscant la veritat fonamental. Es pretén organitzar la realitat sota una mirada unificadora i abraçadora de tot el món. L’enciclopèdia és un dels grans triomfs del paradigma de la simplicitat.

Aquest paradigma de la simplicitat es va construir sobre la idea d’un home capaç de processar a partir de la seva capacitat de raonament , i de posar en dubte fins i tot a la mateixa concepció de Déu. Si ara fem un salt en el temps històric veurem que a principis del segle XX , es produeix un canvi de paradigma bastant significatiu : entren en crisi els suports que van donar peu a la modernitat , i la realitat , abans mecanicista i monosémica ( entesa en un sol sentit ) , és concebuda com un univers complex i caòtic . El paradigma de la complexitat és en gran mesura contrari a l’anterior . És inclusiu ( assumeix la incertesa de no poder conèixer-ho tot ) , és incomplet (mai s’acaba ) , articulatori ( integra diferents camps de coneixement ), carregat d’incerteses , integra el subjecte i l’objecte, és interdisciplinari , utilitza la totalitat de les potències humanes , i és dialògic ( relaciona termes contraris ) .

Però la diferència més important és que el paradigma de la complexitat inclou l’home i el seu punt de vista en l’estudi de la realitat en forma autocrítica , el que no feia el paradigma anterior , que confiava cegament en el poder de la raó . Aquest paradigma de la complexitat té molts punts de contacte amb el pensament postmodern , que postula la crisi dels grans relats , entesos com els ideals o principis generals sobre els quals es va construir la modernitat . El pensament postmodern nega el poder omniscient de la raó i el descompon en diversitat de punts de vista , no creu en models imitables ni en discursos hegemònics , i en els casos més extrems , arriba a parlar fins i tot de mort de les ideologies .

PROJECTE DE RECERCA ( i VI)

De fet en el terreny dels marcs d’interpretació, l’ampli suport social de la PAH i la seva creixent presència en els mitjans de comunicació, en part s’explica també per la capacitat de producció simbòlica del moviment a través de la creació d’uns marcs cognitius molt ressonants amb la vida quotidiana i rellevants socialment. Dit això, les paraules reflectides en la taula 1 ensenyen l’activisme social present en la pàgina web de la PAH. La paraula més freqüent dins de la KWIC i que es repeteix més vegades es desnonament( 59 freqüències) seguida d’hipoteca( 20 freqüències).

9

Conclusió:

A través de la present recerca s’ha pogut constatar que l’ impacte de la PAH s’explica per la conjugació de diferents factors que no són estàtics, sinó que han anat evolucionant al llarg del procés. El que resulta potser més suggeridor i pertinent alhora de plantejar-se treballar en aquest tema es la necessitat d’ampliar ràpidament el ventall de la recerca. Sobretot per plantejar-se noves preguntes que acabin enriquint el nostre anàlisi. Per exemple, Quin impacte ha tingut la PAH a nivell polític, social i cultural? Quines són les raons que expliquen aquest impacte?. Això fa necessari un treball més específicament polític que incideixi en el paper dels diversos partits polítics presents en l’arc parlamentari i que masses vegades actuen com un poder que vol contrarestar la tasca de la PAH.

Bibliografia:

Lluís de Yzaguirre, Carles Tebé, Araceli Alonso, Rosa-Ana Folguerà (2000). L’anàlisi lexicomètrica dels textos especialitzats. I Jornada de Terminologia i Documentació, Universitat Pompeu Fabra http://latel.upf.edu/terminotica/topo/topo.htm

PROJECTE DE RECERCA (II)

DESENVOLUPAMENT DEL PROCEDIMENT:

En primer lloc hem recollit una sèrie de webs i articles que parlaven del tema esmentat, amb diferents formats de sortida. Una vegada reconvertits en text pla han pogut ser incorporats a la carpeta destinada a ser treballada dins del programa AntConc. Aquest programa ens permet és capaç de processar un o diversos textos, crear una base de dades textual que pot ser interrogada per l’usuari, i extreure’n diversos resultats en forma de llistats d’unitats (de paraules simples o de concurrències) que poden ser ordenats de diverses maneres: alfabèticament, per ordre de freqüència ascendent o descendent, etc. A més, cada unitat o grup d’unitats seleccionades pot ser analitzada en el seu context lingüístic extraient les concordances pertinents. De fet estem davant d’un corpus lingüístic de dades textuals que és una col·lecció organitzada de textos seleccionats sobre la base d’uns criteris determinats. Finalment hem accedit a un corpus de contrast en suport electrònic, com per exemple l’Ancora-Ca.

Llistat de paraules simples:

1