PROJECTE DE RECERCA EN PDF

Projecte recerca

Anuncios

ELS MARCS COM A ESTRUCTURES MENTALS:GEORGE LAKOFF( i IV)

L’esquerra acostuma a parlar dels seus programes d’una manera racional , pensant que si la seva proposta és racional  això li donarà més vots . Tanmateix , no és així ,en els votants els importen cinc coses fonamentalment : valors , connexió, autenticitat , confiança i identificació . Només si transmet amb emoció els seus valors de sempre  i els encaixa en un relat que permeti connectar amb la gent , parlant també dels problemes reals del carrer , i generant credibilitat i confiança de la ciutadania , aquesta esquerra serà capaç de transformar aquests valors en polítiques actives.

La solució per als progressistes és afirmar clarament els seus valors , i crear un llenguatge propi , un llenguatge que generi els seus propis marcs , i que a poc a poc siguin acceptats per la població d’una  manera inconscient . Si segueixen oposant-se als republicans usant el llenguatge ( i els marcs ) conservadors , li estan donant força a aquests marcs .La importància de la diferencia, per exemple en el cas espanyol del PP i del PSOE,  no es dona perquè els frames son els mateixos i la gent ho acaba rebent com un missatge confós i bescanviable.

La raó fa servir frames , usa metàfores que donen forma al nostre pensament , com la narrativa , que fa que les emocions es facin presents . I en això és molt important l’empatia . Gestionar significa ser molt coherent , amb un frame específic per a cada tema . Quan més frames es repeteixin , més bo serà el frame , tenint sempre en compte que els frames morals tenen més valor . En un dels seus discursos , George W. Bush va usar 49 vegades la paraula llibertat ( free , freedom , liberty ) en tan sols 29 minuts . És un exemple més de l’ús de les paraules per generar marcs en la ciutadania .

George Lakoff

ELS MARCS COM A ESTRUCTURES MENTALS:GEORGE LAKOFF(III)

Hi ha una gran diferència entre la raó i el llenguatge. La major part d’allò  que pensem alhora d’escoltar als polítics o als mitjans de comunicació és pràcticament inconscient. El llenguatge genera s’acobla a marcs i sistemes de pensament que, quan es repeteixen de forma constant, creen formes de pensar que no són naturals, però que la gent, en el seu subconscient, assimila com si ho fossin.

Lakoff parla del marc del pare estricte i protector, que posa disciplina però que també  ens protegeix dels perills. L’exemple en els USA podem extrapolar-lo a altres llocs com Espanya. De fet el partit republicà  ha aconseguit instaurar aquest marc en la majoria de població nord-americana, utilitzant les paraules per alimentar aquest frame, per exemple parlant d’impostos com “càrrega tributària” sense referir-se al que es rep a canvi del que es paga (activant el mite del ciutadà espoliat per l’Estat), o en parlar de matrimoni homosexual en lloc d’unió entre persones (el que implicava  la devaluació d’una institució,  quasi sagrada per la majoria de cristians pràcticants.

 

 

ELS MARCS COM A ESTRUCTURES MENTALS:GEORGE LAKOFF(II)

Segons George Lakoff, el partit republicà nord-americà treballa amb desenes d’estratègies, coordinació de missatges, llistes de distribució … perquè el seu missatge i el significat que volen donar a les seves paraules calin en la població. A més, el 80% dels que parlen en televisió són republicans. Els conservadors han inoculat el seu llenguatge als mitjans i així estan reforçant el seu sistema moral. Aquestes paraules o frases generen marcs, i han invertit molt de temps (30 anys) i diners en fabricar marcs (frames) amb frases del tipus «alleujament fiscal” o “guerra al terrorisme». Qualsevol que s’oposi a aquest marc lingüístic està caient en un parany perquè significa que vol pujar els impostos o donar suport al terrorisme.

Als Estats Units, els polítics conservadors estudien empresarials, màrqueting o ciències econòmiques, mentre que els demòcrates estudien ciències polítiques, dret, treball social, etc … Això ha fet que els conservadors s’emmarquin millor els seus missatges, els dirigeixin millor cap als interessos dels electors

ELS MARCS COM A ESTRUCTURES MENTALS :GEORGE LAKOFF (I)

“Els marcs són estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món (…) No poden veure’s ni ser sentits, formen part d’allò que els científics cognitius anomenen ‘l’inconscient cognitiu’ (…) Totes les paraules es defineixen en relació a marcs conceptuals”.

No_pienses_en_un_elefante_Lakoff

Són afirmacions del lingüísta i professor de Ciència Cognitiva per la Universitat de California George Lakoff. En aquest llibre Lakoff relaciona les polítiques conservadores nord-americanes amb la figura d’un pare estricte que premia l’esforç i la disciplina individuals amb la reducció del nombre de plans socials “immorals” i la rebaixa d’impostos (“alleujament fiscal”, en paraules de G.W. Bush). Per contra, el programa demòcrata emmarca el seu discurs en la figura del pare protector que defensa els valors americans de democràcia, prosperitat i llibertat. Segons l’autor, el veritable error de l’esquerra és polemitzar amb els ‘neocons’ dins dels seus propis marcs cognitius.

Font , Efectes tipogràfics i Alineació (VI)

Els tipus de font que més còmodament es llegeixen en pantalla són les ‘ sans- serif ‘ i  l’Arial o la Verdana . Les fonts ‘ serif ‘ , com Times New Roman , són recomanables només en documents per a impressió.

La mida de la font hauria de ser definida de forma relativa ( percentatges ) , no absoluta ( píxels) . D’aquesta manera , un usuari amb certa discapacitat visual o amb una alta resolució de pantalla podria augmentar ( o disminuir ) la mida de la font de la pàgina des del navegador .

Per emfatitzar termes en una oració no hem de fer servir mai el subratllat . Encara que en el món editorial és molt utilitzat , al web normalment identifica els enllaços i l’usuari pot trobar-se confós . L’efecte cursiva tampoc és recomanable , la baixa resolució de les pantalles fa que les paraules en cursiva siguin menys llegibles que la resta .

L’ideal a l’hora d’emfatitzar seria no fer servir cap efecte tipogràfic concret ( negreta , cursiva , etc . ) , Sinó utilitzar etiquetes <em> …. < / em> , perquè cada navegador concret emfatitzés els termes que consideri necessaris . Per exemple , un navegador per a invidents que utilitzi àudio per comunicar a l’usuari el contingut de l’hiperdocument , podria emfatitzar aquests termes pronunciándolos més alt que la resta de termes de l’oració .

Respecte a l’alineació , per facilitar la lectura , el més apropiat és utilitzar una alineació a l’esquerra . Però un text web no només ha de ser fàcil de llegir , també ha d’atreure a l’usuari . En múltiples proves amb usuaris s’ha pogutt comprovar com la gran majoria prefereix el text amb alineació justificada . Proporciona una estètica àmpliament valorada , malgrat els problemes que pugui comportar per la baixa resolució de les actuals pantalles i a les diferències de render (ajust i distribució d’elements dins de la interfície ) dels diferents navegadors . Si ens decidim finalment per una alineació justificada , hem de recordar que l’ample del seu text ha de ser d’almenys 500 píxels , en cas contrari la distribució de les paraules en cada línia serà massa desproporcionada i acabarà amb l’estètica simètrica que es persegueix amb aquest tipus d’alineació .

 

AMPLE DEL TEXT (V)

Molts dels que van donar per morta la resolució 640x480px per al disseny web , en certa manera es van equivocar . És més fàcil , còmode i ràpid llegir text amb un ample moderat , de llegir els textos amb línies que van de banda a banda de la pantalla o del paper . Per tant , si reduïm l’amplada del text no només aconseguirem facilitar la lectura a l’usuari , sinó també que el contingut sigui accessible des resolucions inferiors com 640x480px ( aprox. 4% dels internautes ) .

Fer que la pàgina sigui autoadaptable l’ample del navegador proporciona avantatges respecte a l’accessibilitat, ja que usuaris amb resolucions diferents visualitzarien correctament el total de la pàgina , però si el text a llegir també s’adapta a l’ample del navegador,els usuaris amb resolucions altes tindrien problemes per a la lectura ja que les línies serien massa llargues . No podem esperar que aquests usuaris redimensionin la finestra del seu navegador per llegir còmodament el text , no ho faran . Els textos han de tenir una amplada fixa .

TEXT DINÀMIC O PASSIU (IV)

Entendrem per text dinàmic aquell que contingui enllaços embeguts que encaminin a l’usuari cap a una altra pàgina relacionada temàticament amb el text , ja sigui interna o externa . Un text ric en enllaços té un valor afegit , ja que no només ofereix la informació en ell continguda, sinó el mecanisme per trobar més informació relacionada . Un gran error al’escriptura hipertextual és redirigir l’usuari a pàgines web veritablement no relacionades temàticament amb el text , el que comporta que aquesta ” riquesa” hipertextual perdi tota la seva utilitat .

Tampoc cal sobresaturar el text d’enllaços, ja que generarien massa soroll visual , farien la lectura més incòmoda i desorientarían l’usuari . El nombre màxim d’enllaços per paràgraf és un, o com a molt , dos .

Quan sigui possible , hem de col·locar al final de cada paràgraf els enllaços que tingui el text incrustats . Així no interrompen la lectura de l’usuari.

IMATGES COM ENLLAÇOS (III)

Utilitzar imatges com enllaços en certes ocasions pot resultar més intuïtiu per a l’usuari. Tot i això, pot comportar diversos problemes: que l’usuari no reconegui la imatge com un enllaç, sobrecàrrega del lloc (major lentitud de navegació), desaprofitament d’espai visual, que l’usuari no entengui la relació imatge-significat, etc.

Amb la inclusió de qualsevol tipus d’imatges en el nostre disseny web és imprescindible batejar el seu contingut a través de l’atribut ‘alt’ de l’etiqueta ‘<img …/>’. Encara que no és recomanable utilitzar imatges per representar enllaços únicament textuals (atempta contra l’accessibilitat), si ho fem hauríem d’utilitzar a més a més l’atribut ‘title’ de l’etiqueta d’enllaç <a>, com una tècnica per ampliar informació sobre la destinació de l’enllaç,

LES PARAULES I LES IMATGES (i VI)

Posem algun exemple d’això que hem defensat unes línies abans. Tots coneixem el paper de la carta com una forma emblemàtica de comunicació: en ella es permet la conjunció, en allò que es diu, entre algú que té quelcom a dir, i que no se’n pot estar de dir-ho, i aquell altre que n’és el destinatari i que, com a tal, ja és present, a la carta, abans fins i tot que la rebi, l’obri, la llegeixi, la faci seva i la contesti. I és que la carta, més que cap altra forma textual és, per definició, un objecte relacional i que quan té resposta i inicia la seqüència d’un diàleg desplegat en el temps, aleshores ja tenim correspondències. Però en el segle XXI, que ja ens ha acostumat a parlar, amb tota normalitat, d’assaig visual, estem veient el redescobriment de la carta com a correspondència visual, justament en el moment de la pràctica desaparició del gènere epistolar com una raresa anacrònica. Converses visuals[1] entre creadors d’imatges com Erice i el director iranià Abbas Kiarostami van encetar una iniciativa que només té com a condició no utilitzar paraules, sinó només imatges. Per dir-se coses. Per dir-les a un altre. I que l’altre, de la mateixa manera, continuï aquest diàleg amb les seves pròpies imatges.

En una cultura logocèntrica com és la nostra, que sempre ha prioritzat la paraula fins a l’extrem que aprendre a escriure o a llegir textos no té, en l’àmbit de l’ensenyament, un equivalent per aprendre a fer o llegir imatges. I també, per suposat, en una època en la qual la comunicació presenta com a valor suprem la immediatesa, les correspondències visuals ens conviden a alentir el temps vertiginós de la quotidianitat per trobar el temps de poder mirar i respondre.

Per tant només caldria acabar dient que l’aforisme de Wittgenstein no l’hem de llegir en tota la seva literalitat perquè no hi ha res, del que fem, paraules o imatges, sinó és per a aquells amb qui ho compartim, a través de les paraules i les imatges, el que som o voldríem ser, allò que hem estat amb uns altres i que no ens resistim a perdre.  

 

BIBLIOGRAFIA:

Wittgenstein, L. Tractatus Logico Philosophicus Edición Electrónica de http://www.philosophia.cl /Escuela de Filosofía Universidad ARCIS.

Wittgenstein, L. Investigaciones Filosóficas: (1999) Ediciones Altaya. Madrid.

 

[1] http://www.cccb.org/ca/exposicio-erice_kiarostami_correspondences-12972